Marc Colell i Teixidó

La Facultat de Lletres d’Ais té una fesomia inconfusible. Ubicada al costat de la de Dret, es troba en un estat de conservació lamentable i cau a trossos, contràriament a la primera, ben polida, llustrosa i enravenada com bona part dels estudiants d’aquesta disciplina. Diuen que fa vint anys ja estava així. Els bocins del voladís es desprenen literalment de la façana i s’hi ha hagut d’instal·lar una xarxa de seguretat per protegir la testa del personal. No gaire lluny, al cantó de l’entrada principal, s’hi estan construint unes noves instal·lacions que tan bon punt estiguin acabades substituiran les actuals.

Les coses, passats quaranta anys, no són tan diferents. Els murs de Dret continuen essent l’enveja dels edificis contigus, per vergonya de l’estat llastimós del de Lletres. Hi ha rèmores que encara s’arrosseguen i tant hi fa que el socialista Hollande sigui l’ocupant actual de l’Elisi. I és que França no és tan progre com sembla.

A propòsit d’anècdotes de tren, aquest vehicle ferroviari em fa la guitza en un dels grups que tinc de català. L’aula que ens han assignat el dilluns dóna al costat mateix de les vies del tren. I, és clar, cada dos per tres, puntual com un clau, n’hi passa un. La sala està orientada a l’est, de cara a les vies, amb uns amplis finestrals que filtren una llum esplèndida però que, ai las, ofereixen una panoràmica massa temptadora dels rails.

Els alumnes seuen en taules distribuïdes en forma d’u (així és més fàcil fer-los participar a les activitats) i un dels dos braços de la u queda encarat davant mateix de la via. I cada vegada que una rastellera de vagons passa rabent haig d’aturar la classe. Bé pel brogit dels combois, que m’ofeguen la veu i no em deixen sentir els estudiants, bé perquè mig grup d’alumnes, els que estan asseguts en paral·lel al recorregut del bòlit, resten bocabadats davant del pas del tren. És com si els enormes finestrals fossin la tela d’una pantalla de cinema i, de bursada, s’alcés el teló i comencés la pel·lícula. No us aixeco la camisa, us asseguro que és ben bé així. Fins i tot, si els alumnes xerren, aliens a l’explicació del professor, o sigui, la meva, callen de cop, observen passar el tren i seguidament reprenen com si res el xiuxiueig clandestí a cau d’orella. L’anècdota es mereixeria algun conte de Pere Calders.

El primer pic que va succeir em vaig quedar tan astorat de llur reacció que també hi vaig caure de quatre grapes. Després, rumiant-hi fredament, vaig pensar que deu ser cosa de la força hipnòtica de la serp de vagons. O vés a saber si és el trontoll o el sacseig del tren que els fascina, o la inventiva aguda dels publicistes de l’SNCF en triar el disseny llampant dels colors del comboi. Si és una qüestió de reclam, n’han tret faves d’olla. Qui m’hauria dit que una companyia ferroviària em faria la competència. Ves si encara hauré d’enyorar la RENFE! Caldrà que m’empesqui noves maneres d’atreure’ls l’atenció: el català i el ferrocarril, el revisor i la llengua…

L’edifici de Lletres, però, encara guarda més cops amagats. Des d’una setmana ençà, el Servei de Manteniment de la universitat ha tingut la il·luminació d’anar canviant de mica en mica les portes de doble batent que comuniquen els diversos passadissos de la facultat. Són portes velles, desballestades, amb la fusta mig escrostonada. Tanmateix, atès l’estat decrèpit de l’immoble i el fet que se n’estigui construint un de nou a un cop de pedra, al campus mateix, no justifica gaire l’avantatge de canviar-les. Substitueixen, doncs, els marcs i les fulles. Això fa que a cada pas, si vols anar d’una ala a una altra de l’edifici, en comptes de passar per la porta i zas!, hagis de pujar les escales cap al pis de dalt i tornar-les a baixar fins a la planta on eres, fent tot de ziga-zagues incomprensibles, perquè et trobes barrat el pas al nas.

Hi ha una pregunta que no para de ballar-me pel cap: per què no es van substituir les portes durant els tres mesos de vacances? De l’últim de juny a inici de setembre a la facultat no hi ha ni una ànima estudiantil. Així s’hauria importunat molt poc els estudiants, els professors i tot el servei administratiu. Però la resposta és massa evident i hom oblida que parlem d’una facultat de Lletres, on la tradició de l’esperit purament racional dels científics no existeix. Val més que el trànsit d’una banda a l’altra sigui d’una esplendor kafkiana (aquest obrir i cloure continu de portes que recorda l’errar del pobre protagonista d’El procés) o, si tens més fortuna i aconsegueixes escapolir-te per una sortida, et podries trobar en un dels laberints que tant captivaven Borges i tanta simbologia amaguen a les seves nouvelles. Kafka i l’escriptor argentí estarien ben estarrufats.

Ara la facultat de Lletres és un exemple d’arquitectura d’inspiració literària. Proposo que, de cara al curs vinent, s’organitzin visites guiades al magne edifici a partir de textos de Calders, Kafka i Borges. Podria ser una bona estratègia per captar nous estudiants per a les aules de literatura. I, de retop, ens trauríem l’espina de no entendre’n ni un borrall, de certes decisions que es prenen en aquesta santa facultat.