Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
la menuda té un petit problema, i sortim escopetejats tots dos, a quarts de 9 del vespre, cap a Urgències de l’hospital materno-infantil del complex sociosanitari de la vall d’hebron, m’esperen, ens esperen, prou que ho sé, hores pacients, silents, de nervis i cansament. contràriament a altres situacions semblants, surto sense llibre -ara que estic enganxat a la lectura d’un autor i un llibre excepcionals –rafael chirbes i el seu “la larga marcha“, ni cap llibreteta -el meu inseparable quadern, amb tapes de color- per prendre notes (…)
m’espera, també, ho acabo d’insinuar, un festival pels ulls i les orelles amb tanta estona i humanitat reconcentrada entre quatre parets. arribada. primer filtre a recepció, dades i que en té, la filleta. segon filtre per veure què. ens cal facilitar una prova d’orina per anar avançant -ens diu l’infermer. a l’espai semicircular, hi ha prop de cent persones -parelles joves, amb menudeses enfebrades, amb problemes estomacals, griposes, gemegants, cridaneres, derrotades per la malaltia… ara en braços de la mare, ara en els del pare, o l’àvia, o ajaguts o dormint a les cadires o taules. societat multiètnica i multicultural, cares, vestits, colors de pell, donen fe de la veritable faç d’aquest país nostre, pluralíssim i ric: pakistanesos, indis, gent de l’amèrica espanyola, africans, eslaus, nacionals… tots units pel dolor, el patiment, solidaris i convivencials i harmònics, en aquest comú denominador, entre altres coses, que ens fa humans. ara i aquí, en aquest enorme hospital, hi són sobrers els anglades, lepens, berlusconis, bossis. ningú no guaita amb mala cara ningú, sempre hi trobes un somriure, un gest càlid, color i llengua a banda, en la mirada cap a un infant malaltó. som a la planta baixa d’un gratacel, el far del complex sanitari -on hi treballen 6.000 persones-, de 16 pisos, de planta perfectament rodona, a sobre hi tenim les habitacions plenes de senyores en disposició de donar a llum, i a baix hi ha urgències. servidor hi va néixer aquí, va ser quatre anys després que el generalísimo francisco franco bahamonde, capitán general de todos los ejércitos de tierra, mar y aire, en fes la inauguració i hi posés el seu nom al centre sanitari. recentment, i amb el llibre el crim del caixer automàtic/el crimen del cajero automático, el vaig visitar i revisitar sovintejadament -especialment l’àrea de cremats- i de tot plegat em sortiren, si em permeteu, unes saboroses cròniques fetes des de dins que vaig incloure al llibre; fet i fet, aquí hi va passar les hores darreres la senyora rosario endrinal petite, cremada viva en un caixer de la caixa, al carrer guillem tell, del barri alt de classes altes de Sarrià-Sant Gervasi. la meva atenció està concentrada, és clar, en els veïns més pròxims: una parella amb una nena que, a més de malalta, té un problema de motricitat, o és discapacitat?, ben palès i que tots dos amanyaguen amb una inexhaurible tendresa; un matrimoni amb el nen carregat d’ulleres, apagadot, i la mare empitonant el menut de 5 mesos, pres, de tant en tant pel pare -bon jan enganxat al mòbil, gros i llaminer com un, passeu-me el mot, zampabollos-; una nena molt petita, vomitant; la mare desesperada; una altra de 10 anys estirada damunt les cadires; un tarzan equatorià que no para quiet i que, malaltó, no para de donar guerra tot dirigint-me mirades territorials desafiadores i ferotges… i gent que entra i surt, que hi torna a entrar i a sortir. en total, durant aquestes 3 hores, hem vist desfilat unes cent-cinquanta persones. per fi ens criden, abans ja hem lliurat la prova d’orina, la menuda és visitada per la pediatra en un set -em sembla que en diuen-. a la sala que dóna accés a totes les habitacions, de rigorós verd llampant, hi ha una corrua de metges i infermeres que no arriben als trenta anys. la doctora no hi ha trobat res. una hora més tard en tindrem el resultat final. tot sota control: medicació i guariment exprés. per rematar la jornada, visitem una farmàcia de les que no dormen mai i ens duem el preuat líquid. fi de l’aventura. a casa, de nit, nit, quan tothom s’ha allitat, m’encaro amb l’ordinador tot preparant apunts per l’endemà, faig una ullada a l’avui i a can vilaweb, i m’empasso, ben gratament, dos capítols de fiscal chase -m’apassionen la intriga judicial-, del mateix productor que els csi -per cert, hi estic enganxat al pèl-roig i fatxenda de miami-. enllesteixo la jornada, són les dues tocades, amb un ioguret, i una taula de gimnàstica -quinze postures i quinze moviments per posició-.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
no sé (et trencaria com aquell que diu la cara (amb perdó) perquè a mi no se’m pot tenir intrigada d’aquesta manera en el cas, com és ara, d’una nena petita que va d’urgències al hospital, per què? Doncs perquè m’hi sento tant identificada que fins i tot pateixo jo! ( però millor serà que passem pàgina!)
Peremeroño però com ens cuidem!
M’alegra que la teva filla no tingui res (no
Per un altre banda, m’ha fet gràcia, je! els teus dos capítols de fiscal chase que (per no sé quí)* sé que és del mateix productor que els csi i que sempre-sempre els trobo que tots són IGUALS!
I per acabar-ho de rematar, ara entenc el teu “i perquè no?” de l’altre dia alhora de llegir el meu menú: “… amb un ioguret, i una taula de gimnàstica -quinze postures i quinze moviments per posició-…”.
sé perquè però tinc un descans! A mi això de que no es trobin bé, em mata).
Que t’aprofiti la rodanxa de tomàquet amb les quatre fulles d’enciam …
Anna
* En Mortadel.lo