UN BREU POEMA. UN PETIT APUNT D’ÍNTIMA NUESA.
No sé qui sóc.
Em llevo, menjo, treballo, dormo.
Somric.
Em busco cada dia enmig de la inconsciència,
però no em trobo.
Transito per l’espai i pel temps.
Vull un lloc segur
on romandre arraulida com un gat perdut,
però no hi és.
No sé qui sóc.
Només una cosa tinc per certa:
l’home està irrevocablement sol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És trist, però encisador alhora.
Continueu penjant aquestes petites perles!
Certament, el buit més dolorós que pateix l’ésser humà, és la seva pròpia solitud.
Des que es lleva de les entranyes de la mare, fins que s’endinsa al ventre de la terra cercant l’últim somni, la humanitat transita per l’espai i pel temps sense aconseguir deixar d’estar “irrevocablement sol”.
molt maca