La nena va alçar els ulls cap al seu pare i li va demanar que la portés a coll. Però el pare s’havia esquinçat la mà dreta, el dia abans, jugant a la botifarra, en un cop a taula quan recontava una partida. La nena es va prendre molt malament la negativa del pare, i no va voler entendre cap de les explicacions que li sonaven a excuses barates, precisament aquell dia en que estava tan necessitava d’afecte. Feia unes hores que havia tallat amb el seu company, el Dani, un noi de la seva mateixa classe, P-5 a l’escola pública de Sort, i amb qui feia més d’un any que hi havia un feeling especial, fins hi tot s’havien arribat a fer un petó un dia després de classe de Psicomotricitat a canvi d’un glop d’aigua que ella duia a la bossa de fer esport. La veritat és que aquell petó no va semblar-li res especial, de fet era molt aigualit, preferia els que li feia el seu pare amb picor de barba de quatre dies sense afaitar. El pare, el seu veritable amor, l’home de la seva vida, però que avui, tant l’havia decepcionada no volent-la agafar en braços.
– Tots els homes son iguals, uns egoistes que només pensen en ells!, li venien al cap les paraules que tant sovint havia sentit a dir a sa mare, i que ara es feia seves.
El Dani l’havia deixat perquè, suposadament, el fet d’estar amb ella l’impedia jugar a futbol amb els amics tant com volia, però ella estava segura que tot això era una altra excusa d’home, i que el que passava en realitat era que s’havia enamorat d’una altra, de la seva millor amiga, la veïna del tercer segona, que comptava ja amb sis anys i una silueta més moldejada que la seva, i a més, ell i ella compartien una afició comú, col·leccionaven cromos dels Pokemon, i això li donava molts punts.
Aquell dia va ser tant dur, que va decidir declarar la guerra als homes, aquells essers primitius que conviuen amb les dones en el nostre planeta però que podríem situar més a prop d’un gos en zel que dels éssers racionals. Va sol·licitar d’afiliar-se al moviment feminista més radical del moment, però li van denegar perquè era massa petita. –Tontes del cul, pensava, des de quan importa l’edat a l’hora de lluitar pels teus ideals? No sabeu que la unió fa la força, i que fan falta moltes exterminadores per acabar amb aquesta plaga? Penseu en tot el que puc fer per vosaltres, per la causa de les dones, el meu combat serà ferotge i si caic presa dels homes, per molt que ho intenten no podran deixar-me prenyada!
Tant i tant va insistir, i amb uns arguments tant convincents que li van concedir el carnet i es va convertir en la activista feminista més jove de la historia.
Va arribar a casa plena d’orgull feminista i va fotre-li un cop de peu als ous al seu pare, va fer la bossa i va marxar per embarcar-se als vaixell de l’ associació, el WOMAN WARRIOR .
Els anys que van venir, va voltar el mon lluitant en diverses guerres contra els homes, fins que va tornar perquè tot allò li semblava poc. Havia llegit molt i molt durant les llargues nits a alta mar i en un d’aquesta llibres d’auto ajuda espiritual per a dones, escrit per una activista coreana de nom impronunciable, s’explicava detalladament com es podia lluitar des de dins, des de la mateixa font del problema, per aturar el càncer masclista que tot ho malmet. No era gens fàcil però calia una acció ràpida i contundent al més alt nivell per combatre la plaga. Si calia una màrtir, ella hi estava disposada, la causa s’ho valia. I així va ser com va anar a una clínica de estètica per operar-se i convertir-se en home, però li van dir que era massa petita, i que necessitaven el permís del seu pare per fer-li qualsevol cosa. A més, calia esperar encara uns anys, fins que en tingués 18 o 20 per no malmetre el seu procés de creixença amb l’operació. – Aquest metge és un fill de puta, com tots els homes, pensava en veu alta, i no estic disposada a que m’humilia d’aquesta manera, sóc una dóna lliure, mentalment emancipada, socialment combativa, i ni aquest home ni cap altre podrà impedir el meu propòsit.
Si no podia convertir-lo en home un cirurgià, segur que podrien fer-ho un sastre i un perruquer. Des d’aquell dia va vestir-se com un home i va comportar-se com ells des de llavors. Es va canviar el nom, i va adoptar nom d’home. Va anar a la universitat i ningú va sospitar mai que fos una dona, de fet amb el temps va deixar de recordar qui era en realitat. Va estudiar dret. Va crear un bufet d’advocats especialitzat en casos de maltractaments. I ara és un fill de puta, molt ric, que no vol cap dona a la feina perquè es queden prenyades i et deixen penjat.
Ramon Aytés, la Ramoneta
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!