Amunt els punys!

Les idees del marxisme revolucionari són d’una actualitat inapel·lable. Des de les revoltes al món àrab, amb la caiguda de dictadures com la de Ben Alí a Tunísia i la de Mubàrak a Egipte, que han obert un nou cicle de revolució a la riba sud de la Mediterrània, a la crisi econòmica, social i política els països del sud d’Europa, la crisi econòmica que assola també a les potències: EUA, França, Gran Bretanya… Passant per la crisi política del règim a l’Estat espanyol, amb el descrèdit absolut de Rajoy, no només per la seva Reforma Laboral i els atacs del PP a la classe obrera, sinó també per l’escàndol dels sobres de Bárcenas; la bancarrota de la socialdemocràcia; les mobilitzacions generalitzades (marea verda a Madrid, marea groga, sanitat, PAH,…), que entronquen amb les de fa 10 anys contra la guerra, … Som en els inicis d’un procés de canvis, de canvis revolucionaris. I és per això que cal prestar atenció a la teoria i a les idees del marxisme.

Pel que fa a l’Estat espanyol, 77 anys després de la revolució del 36, quan alguns volen desacreditar les vagues, la lluita de classes i el propi concepte de classe obrera, perquè, segons diuen, això forma part del segle XX i ja som en el segle XXI, és sorprenent la de temes que encara avui són increïblement vigents: la qüestió de l’Església i el seus privilegis, la Monarquia i l’aparell reaccionari de l’Estat, el domini de l’oligarquia financera, la qüestió nacional…

Avui, per a àmplies capes de la població queda clar que vivim en una democràcia devaluada. Una democràcia que, en realitat, amaga la dictadura del capital. El motor de la història segueix sent la lluita de classes. Això tampoc no ha canviat, per més que alguns repeteixin el contrari. En aquest i els posts següents, ens endinsarem en un procés revolucionari concret: el de l’Estat espanyol, del 1931 al 1937. Les revolucions no segueixen un patró prefixat, però sí que podem copsar paral·lelismes en les dinàmiques, en els xocs entre les diferents classes, i hi podem treure moltes lliçons que ens serveixen avui, per a Egipte o Tunísia, per a Veneçuela o Bolívia, per a Grècia o l’Estat espanyol.

Nin i Trotski sobre la construcció d’un partit revolucionari

El 1931 l’Oposició d’Esquerres (la fracció de Trotski a la Internacional Comunista) a l’Estat espanyola era l’Esquerra Comunista (ICE), que amb Nin al capdavant tenia una orientació cap a la Federació Comunista Catalano-Balear (federació escindida del PCE oficial, encapçalada per Maurín).

Per a Nin el PCE no tenia cap força efectiva en aquell moment. L’autoritat del PCE en les masses era nul·la. Era el moment que, fruit de la política del “tercer període”, en què els partits socialistes eren titllats de “socialfeixistes” per la IC estalinitzada, el PCE duia a terme una política sectària que l’aïllava del conjunt del moviment obrer.

Trotski en canvi plantejava que no es podia considerar el PCE com una força fictícia, perquè, tot i la seva política errònia, no deixava de ser, a ulls de molts treballadors, el partit que representava la Unió Soviètica i la Internacional Comunista. Trotski plantejava una política d’unificació, d’orientació cap a les bases dels partits comunistes.

El 1931 ens trobem que la majoria de militants de la FC-CB, que donaria lloc al Bloc Obrer i Camperol (BOC) no estan amb l’Oposició. Nin, tot i així, considera que “són dels nostres sense que ho sospitin” i que “estan d’acord amb nosaltres sobre les qüestions essencials d’estratègia, tàctica, orgnització”.

Durant el Congrés fundacional del BOC, Nin col·labora amb Maurín, però ho fa sense adherir obertament l’Esquerra Comunista, per evitar una més que probable font de tensions entre la FC-CB i la Internacional Comunista.

Les expectatives de Nin respecte del BOC no es van acabar complint. Per un costat, creia que es produiria un trencament entre el BOC i la IC. Per un altre, l’agrupació del BOC seria temporal. Ràpidament es produirien noves reagrupacions. Cap de les dues es va produir.

El setembre de 1931 Nin rectifica respecte la seva orientació al BOC de Maurín. Del dirigent del BOC, considera que fa una revisió dels principis essencials del marxisme revolucionari, fet que podria representar un perill en la revolució. Al novembre, de fet, els oposicionistes són expulsats del BOC. En aquest moment es cova en la militància del BOC una certa animadversió cap al trotskisme, que es pot apreciar fins el 1935, quan es crea el POUM.

Entre les crítiques de Nin a les posicions polítiques de Maurín hi trobem: 1- oportunisme respecte la petita burgesia radical (les forces polítiques que conformarien l’ERC), fent concessions en lloc de mostrar la seva inconsistència; 2- sobre els òrgans de poder de la revolució, el BOC planteja el lema “tot el poder a les agrupacions obreres”, és a dir, els sindicats. Això, en tot cas, és un front únic dels sindicats, en què aquests es coordinen i miren de posar-se d’acord (per dalt), però no és el mateix que els sòviets o consells obrers, òrgans de delegats elegits democràticament des de baix.

En conclusió, la drecera de guanyar-se la direcció del BOC per a guanyar-se aquestes forces per al partit revolucionari, no dóna resultat. Trotski és partidari d’un treball de fracció, amb la prioritat posada en constituir un nucli sòlid, amb un periòdic i un butlletí intern que ajudin a fer un grup cohesionat ideològicament. Amb aquestes condicions, aquest grup sí podria fer un treball en organitzacions més àmplies.

El 1933, amb l’ascens de les dretes al govern, la lluita de classes s’accelera. El triomf de la dreta és l’amenaça també de la contrarevolució. El gran capital aposta pel feixisme per esclafar a la classe obrera. Així s’ha vist a Itàlia i a Alemanya. A l’Estat espanyol, aquesta opció la representa la CEDA. És també en aquest moment en què es produeix la radicalització del reformisme (PSOE), amb alguns dels seus més destacats dirigents amb un discurs revolucionari. Un jove Santiago Carrillo, des de les JJSS, fa una crida a l’Esquerra Comunista i el BOC a “bolchevizar” el PSOE. El mateix procés de radicalització a l’esquerra es produeix a la Gran Bretanya, amb l’aparició del Partit Laborista Indenpendent, o a França, amb l’ala d’esquerres de l’SFIO.

L’ascens de Hitler al govern i el paper nefast jugat per la Internacional Comunista per haver-ho permès amb la seva política contrària a un front únic amb les organitzacions socialistes, condueix a l’Oposició d’Esquerres a liquidar la seva política d’orientació als PC oficials, de lluita per la regeneració i el canvi de rumb de la IC. La IC ha deixat de ser l’instrument de la revolució mundial. L’Oposició d’Esquerres passa a ser la Lliga Comunista Internacional, amb l’objectiu de construir una nova Internacional. Ara representa que l’Esquerra Comunista (la secció de l’Oposició d’Esquerres a l’estat espanyol encapçalada per Nin) i la LCI dirigida per Trotski tornen a coincidir en la tàctica (ja no se segueix plantejant la “unificació” amb el partit oficial, que de fet és una tàctica d’orientació a la seva base militant). Però la coincidència no és total. Ni en els mètodes ni en els arguments, uns i altres, no coincideixen.

En el Buró de Londres, una reunió de partits socialistes revolucionaris independents, participa la LCI. I en aquesta reunió la LCI planteja: 1- lluita contra el reformisme, per una IV internacional; 2- defensa dels principis establerts en els 4 primers congressos de la IC i de les 21 condicions de Lenin per entrar a la IC; 3- caracterització de l’estat soviètic, tot i la degeneració burocràtica, com a estat obrer; 4- democràcia obrera a les organitzacions.  

(Apunts després d’una lectura del llibre de Bárbara Areal, La ICE, el BOC y el POUM, Fundació F. Engels, 2012).