Amunt els punys!

La revolució del 36

Per a les eleccions del febrer del 36, el PCE plantejava la fórmula del Front Popular (una coalició àmplia que incloïa a forces burgeses), mentre que el POUM defensava un front únic de les organitzacions obreres. Els pactes amb els republicans, en el cas del POUM, es contemplaven només com a pactes limitats i sense renunciar a les “aspiracions màximes”. L’acord electoral de les esquerres és fixava tres objectius immediats: – derrotar la contrarevolució a les eleccions, – amnistia, – restabliment de l’Estatut de Catalunya. A partir d’aquí, en teoria, cadascú podia seguir el seu camí. A la pràctica, els republicans van imposar els seus vetos: No a la nacionalització de la terra, no al subsidi d’atur, no a la nacionalització de la banca, no al control obrer. Ho tenien clar els republicans!

30.000 presos polítics no estaven a la presó per l’amnistia i l’Estatut, sinó per lluitar contra el feixisme i per la transformació socialista de la societat. Acceptar els vetos dels republicans era trair les aspiracions de les masses. Als dirigents del PSOE i el PCE, acceptar aquesta política ja els estava bé. Era el que defensaven que s’havia de fer. Però, i el POUM? Aquest constituïa un moment perfecte per diferenciar-se de tots els altres, mantenint una actitud conseqüent. Era una oportunitat per demostrar a la pràctica que hi havia un programa alternatiu que, a més a més, connectaria amb l’experiència viscuda per molts militants.

Però en comptes d’això, el POUM va acabar donant suport al Front Popular, qualificant-la d’aliança “no permanent”. Trotski, des de la distància, ho critica molt durament, fins el punt d’acusar el POUM de traïció. Per a Trotski el programa és la biga que sosté l’edifici. Si no es defensa una política d’independència de classe, s’està abandonant el camp de la política revolucionària.

L’experiència dels candidats del POUM va ser un tant decebedora. Només Maurín va resultar elegit. Es presentava per Barcelona. Nin, pels acords entre els partits, el van fer candidat a Terol, i Gorkin a Cadis. Dels 257 diputats que va obtenir el Front Popular, 162 eren de partits republicans. Una altra gran concessió dels partits obrers als partits burgesos.

El període que va de febrer a juliol és un període convuls: 113 vagues generals, 228 vagues parcials, vagues que afectaven tant als obrers de la ciutat com del camp. Una vaga a la província de Màlaga es va mantenir durant 5 mesos, implicant a 125.000 famílies.

Els dirigents del PSOE i PCE volen posar fre a les mobilitzacions, acusen els anarquistes del “desordre”, cal defensar el govern de Front Popular, etc. Companys a Catalunya actua contra la CNT. A Madrid, un ministre amenaça amb il·legalitzar els sindicats.

Al juliol del 36 es dóna la sublevació feixista. La lluita entre revolució i contrarevolució serà una lluita a vida o mort. L’aliança amb la burgesia (Front Popular) ara es veu amb tota la cruesa cap a on condueix: els dirigents republicans, del PCE, PSOE, no havien previst res davant del cop militar anunciat. Tot i així, són les masses treballadores les que fan fracassar el cop militar. S’inicia la guerra.

Trotski planteja convertir la guerra civil en guerra revolucionària. I per això, defensa substituir l’exèrcit regular per la milícia popular. El programa: la terra, els tallers, les fàbriques han de passar a mans del poble. I de fet, això és el que fan els obrers a molts llocs, a Catalunya especialment.

El programa del POUM planteja millores laborals i un cert control dels mitjans de producció (setmana de 36 hores, 25% rebaixa dels lloguers, repartiment terres grans propietaris). És un programa que va per darrera dels esdeveniments. La militància del POUM, joves i obrers revolucionaris, està en la primera línia de combat. Participen en la formació de milícies a Catalunya (Divisió Lenin, posteriorment 29a divisió, al front d’Aragó).

Trotski planteja als seus seguidors un apropament al POUM. En aquest moment s’estan fent els judicis de Moscou. Trotski es troba a Noruega (es quan el POUM demana acollir com a asilat a Trotski).

Amb la resposta al cop feixista, els treballadors havien fet un gran salt. Però qui s’imposaria en el bàndol republicà? Els obrers revolucionaris o la burgesia “democràtica”-burocràcia? Tot i la insurrecció obrera, el govern de Companys seguia existint. Companys, en els primers dies de la insurrecció obrera, es posa a disposició de García Oliver i Durruti, reconeixent que el poder està a les seves mans. Però els dirigents de la CNT-FAI li retornen el poder a la Generalitat. Durant unes setmanes coexisteixen dos òrgans de poder, amb un caràcter de classe diferent. Per un costat, la Generalitat; per l’altre, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA).

Tan aviat com l’11 d’agost, es crea un Consell d’Economia (Generalitat) per controlar i sotmetre les fàbriques preses pels obrers. El 26 de setembre es crea un nou Consell de la Generalitat (govern). Hi participen ERC, Unió de Rabassaires, PSUC, CNT-FAI, POUM. Nin és conseller de Justícia.

L’1 d’octubre es dissol el CCMA. El dia 10 es dissolen els comitès. Pel que fa al front, qui decideix els objectius polítics de la guerra? És una guerra per defensar la revolució social dels obrers? O és una guerra per la “república democràtica”? A finals d’octubre es planteja la militarització de les milícies. També surt el decret sobre col·lectivitzacions i control obrer. Els governs, el de la república, el de la Generalitat, actuen en conseqüència als seus objectius: res de revolució socialista, “república democràtica”. És el conegut lema de “abans guanyar la guerra, la revolució ja la farem després”, que comparteixen tant els dirigents del PSUC com de la CNT.

El POUM en teoria defensava la guerra al front i la revolució socialista a la reraguarda, la creació de l’exèrcit revolucionari del proletariat, però a la pràctica, seguien en un govern de coalició. Així, de la col·laboració en circumstàncies excepcionals, els trobem donant suport a mesures que van dirigides contra la revolució obrera.

La dissolució dels comitès es va trobar amb una resistència que va durar mesos en alguns llocs. També la militarització de les columnes de la CNT es va trobar amb una forta resistència. D’aquí va sortir, de fet, una agrupació, “els amigos de Durruti”.

Arribats a aquest punt, la Generalitat es fixa un nou objectiu: desarmar la classe obrera a la reraguarda. El POUM té ara uns 40.000 militants. Són l’avantguarda juntament amb molts obrers de la CNT.

A mitjans de desembre, el balanç de la participació del POUM en el govern català era clarament negatiu. Tot i així, Nin es ratifica. Veu diferències entre el govern de València (l’estatal) i el de Barcelona. Però el fet que a Catalunya al govern hi hagi forces obreres com la CNT i el POUM no fa del govern de la Generalitat un govern “socialista”.

Sobre la CNT, trobem diferències entre Nin i Trotski en com encarar la qüestió. Mentre Nin confiava en convèncer els dirigents, Trotski és molt més dur amb els dirigents (conciliadors) i defensa dirigir els esforços cap a les bases, molt més crítiques.

De seguida ens trobem amb les pressions de l’estalinisme per apartar el POUM dels governs. Primer, exclouen el POUM de la Junta de Defensa de Madrid, després del Consell de la Generalitat. Els dirigents de la CNT no s’hi van oposar, i amb això, inconscientment, deixaven el camp lliure per esclafar a l’avantguarda del moviment obrer.

Els seguidors de Trotski s’agrupen en la Secció Bolxevic-Leninista (SBL), de la qual Munis és un dels dirigents. Munis és autor d’un magnífic llibre: Jalones de derrota, promesas de victoria. Aquests s’orienten a la base del POUM i als sectors crítics de la CNT. Plantegen un Front Obrer Revolucionari per prendre el poder. Són 4 grups: 3 es troben al front, l’altre a Barcelona. Compten també amb simpaties en el POUM de Madrid. Les seves consignes van en la línia de defensar i enfortir els òrgans de poder obrer, resistir la dissolució dels comitès, crear-ne de nous.

A l’abril del 37, Nin a “La Batalla” ha de reconèixer el retrocés de la revolució. Reclama un Congrés de delegats dels sindicats obrers, camperols i de soldats… però és a la Generalitat a qui li reclama.

Trotski critica Nin. Els obrers tenen les armes. S’apropa el moment de la guerra civil, el moment en què ens voldran treure les armes. Estem preparats?

Per il·lustrar la situació, aquí hi ha un fragment de l’informe que al febrer ha enviat el màxim responsable soviètic a l’estat espanyol, Marxenko, al ministre soviètic d’Afers Exteriors:

“El POUM és perillós ara perquè a les seves files militen uns quants milers de persones, i està intentant, a través dels anarquistes més extremistes, arrossegar a la seva òrbita d’activitats provocadores a una franja significativa de la CNT. Pretén sabotejar de totes les formes possibles el planejat apropament entre el partit i el lideratge de la CNT. Agents del POUM han induït ja atacs provocadors contra els ministres anarquistes a la premsa d’aquesta tendència”.

Cap a l’agost de 1937, el PCE té més de 300.000 afiliats. La base social del PSUC és molt semblant a la d’ERC. Predomina l’hostilitat al control obrer de la producció. Comorera (dirigent del PSUC) inicia una ofensiva contra els comitès d’abastiment.

Es van creant grups d’oposició CNT-FAI i la insatisfacció a les files del POUM es va fent cada cop més gran.

L’assalt de la Telefònica és el detonant dels enfrontaments. Barcelona s’omple de barricades. El 3 de maig del 1937 hi ha una reunió de dirigents del POUM amb el comitè de la CNT.

Així ho explica Wilebaldo Solano:

“La reunió es va celebrar a les deu de la nit en el local de la via Laietana. Nin, Andrade, Bonet, Gorkin i jo formàvem part de la delegació del POUM. Nin, que era el dirigent poumista que comptava amb més simpaties entre els medis anarcosindicalistes va exposar el nostre punt de vista (…) va proposar una aliança de les organitzacions anarcosindicalistes i poumistes, a la imatge del Front de la Joventut Treballadora Revolucionària, per dirigir el moviment i establir un programa polític de renovació que permetés contenir l’ofensiva reaccionària i obrir una nova fase de la guerra i la revolució (…) La discussió es va perllongar per espai de dues hores… Però van acabar dient més o menys: Us agraïm la vostra visita i reconeixem que hem passat una vetllada molt agradable. La nostra gent està a les barricades. Hem ensenyat les dents. Ara Companys i el PSUC hauran de negociar. Podem modificar la composició del Consell de la Generalitat i limitar la influència negativa del PSUC”.

Nin, davant l’evidència d’un compromís entre la CNT, la Generalitat i el PSUC, va plantejar que el POUM “no podia passar per sobre de la CNT”.

Només dues petites organitzacions es van oposar a aixecar les barricades a Barcelona: la Secció Bolxevic-Leninista i els “Amigos de Durruti” (Jaume Balius).

Dirigents de la CNT van anar a Lleida per aturar a un grup de 500 milicians que venien a defensar les barricades. García Oliver i Frederica Montseny van fer repetides crides a la ràdio perquè s’aixequessin les barricades. El 6 de maig “La Batalla” també es plega. 1500 guàrdies d’assalt van arribar des de València per enfrontar-se amb els que seguien resistint.

Aquelles jornades van deixar 500 morts i prop de 2000 ferits. Però el que acabava de rebre un cop mortal era la revolució. D’ara endavant, el domini d’estalinistes-republicans no tindrà discussió.

Largo Caballero deixa el govern. S’inicia la persecució – aniquilació del POUM. La CNT perd l’hegemonia a Catalunya. Companys deixa fora del govern a la CNT.

Es produeix el segrest i assassinat de Nin. Les presons s’omplen de poumistes i anarquistes rebels. Es farà a Barcelona un judici-farsa contra el POUM, en què ni una de les acusacions es pot acreditar, resultant un fracàs absolut per als estalinistes.

Trotski, a aquestes alçades de la seva vida, ja havia perdut a molts dels seus més estrets col·laboradors, entre els quals, dos dels seus fills. Ell mateix, posteriorment, també seria assassinat per un agent de l’estalinisme.

Hem vist que entre aquests dos revolucionaris, Nin i Trotski, hi ha moments de fortes discrepàncies, moments en què s’allunyen políticament i d’altres en què s’apropen. Tot i les diferències polítiques i la llunyania física, veiem com Trotski mira de contribuir. El millor homenatge a aquests dos grans lluitadors és aprendre, llegir i debatre sobre el marxisme i els processos revolucionaris. El millor homenatge és continuar la seva lluita, la lluita pel socialisme.