Amunt els punys!

Sabem alguna cosa d’això gràcies a discursos de tribunals, molts dels quals han arribat fins els nostres dies. Aquí n’hi ha un del segle IV, probablement de prop de 365 a.C. Apolodor era un ciutadà d’Atenes pròsper, tot i que d’origen humil (el seu pare, un banquer, havia nascut esclau), que havia adquirit terres com molts cavallers similars. Allí s’esforçà per fer amistat amb el seu veí més proper, Nicòstrat, un home d’orígens aristocràtics en aquell moment una mica empobrit. Ambdós actuaven com solen fer els veïns, prestant-se mútuament petites sumes de diners, animals o esclaus, vigilant de la propietat de l’altre mentre era fora. Durant la persecució d’uns esclaus fugats, Nicòstrat va caure en poder de pirates, que el van retenir captiu exigint un rescat al mercat d’esclaus de la illa d’Egina. Els seus parents tan sols van poder reunir part del rescat, de manera que es va veure obligat a demanar prestat la resta a estranys del mercat. Aquests semblen haver estat professionals especialitzats en aquest tipus de préstecs, i els seus termes eren notablement durs: si no retornava la suma en trenta dies, aquesta es doblava; si no es retornava en absolut, el deutor esdevenia esclau de l’home que havia donat els diners per a la seva redempció.

Enmig de llàgrimes, Nicòstrat va apel·lar al seu veí. Totes les seves possessions eren ja avals per un o altre prestamista; sabia que Apolodor no posseïa tants diners en metàlic, però, podria posar alguna cosa com a aval? Apolodor es va sentir commogut. Estaria encantat de donar per cancel·lades tots els deutes que Nicòstrat tenia amb ell, però la resta seria difícil. Tot i així, ho intentaria. Al final, va aconseguir prendre ell mateix un préstec d’un conegut seu, Arcesas, posant com a aval la seva casa a ciutat, a un interès anual del 16 per cent, per tal de satisfer als creditors de Nicòstrat mentre aquest aconseguia un préstec amistós, sense interès, dels seus familiars. No va passar molt temps abans que Apolodor s’adonés que l’havien parat una trampa. L’aristòcrata empobrit havia decidit aprofitar-se del seu veí el “nou ric”; estava obrant  en connexió amb Arcesas i alguns dels enemics d’Apolodor per aconseguir que el declaressin, sota fals testimoni, “deutor públic”, és a dir, algú que no ha satisfet una obligació respecte al tresor públic. En primer lloc, això hagués significat que Apolodor perdria el dret a dur a algú als tribunals (per exemple, als estafadors, per recuperar els seus diners) i, en segon lloc, els donaria un pretext per arrasar casa seva i totes les seves pertinences. Amb tota seguretat, Nicòstrat mai s’havia sentit còmode devent diners a un homa a qui considerava socialment inferior seu. Com Egil el víking, que preferia matar el seu amic Einar abans que composar per a ell una elegia en agraïment al fabulós regal, Nicòstrat sembla haver decidit que era més honorable, o com a mínim més tolerable, mirar d’obtenir els diners del seu amic mitjançant la força i l’engany que passar la resta de la vida sentint-se en deute. En poc temps l’afer havia passat a l’enfrontament físic directe i va acabar als tribunals.

La història ho té tot. Veiem ajut mutu: el comunisme dels pròspers, l’expectativa que si la necessitat és prou gran, o el cost prou assumible, amics i veïns s’ajudaran mútuament. Veiem també el perill omnipresent de violència depredadora que redueix els éssers humans a mercaderies, i com, en fer-ho, introdueix els tipus de càlcul més despietats en la vida econòmica, no només per part dels pirates, sinó encara més per part dels prestamistes que aguaiten al mercat, oferint crèdits de termes rígids a qualsevol que arribés per rescatar els seus familiars però no comptés amb prou diners; prestamistes que després podien apel·lar a l’Estat perquè els permetés contractar homes armats per obligar al compliment del contracte. Veiem orgull heroic, que percep un acte de generositat com una cosa tan gegantina com un petit assetjament. Veiem l’ambigüitat entre préstecs, regals i disposicions de crèdits comercials. Tampoc sembla molt infreqüent la manera en que es van desenvolupar els esdeveniments en aquest cas, amb excepció, potser, de la ingratitud extraordinària de Nicòstrat. Els ciutadans d’Atenes prominents estaven sempre prenent préstecs per als seus projectes polítics; els menys prominents estaven sempre aclaparats pels seus deutes o per com recaptar els dels seus mateixos deutors. Per últim, aquí hi ha un altre element més subtil. Mentre les transaccions quotidianes, a botigues o a paradetes a l’àgora, es feien a crèdit, l’encunyació massiva de monedes va permetre un grau d’anonimat a les transaccions que en un sistema exclusivament de crèdit no existiria. Pirates i segrestadors efectuen els seus negocis en metàl·lic, però els prestamistes del mercat d’Egina no podrien haver operat sense ells. És gràcies a aquesta combinació de negocis il·legals en metàl·lic, generalment amb un grau de violència i termes de crèdits extraordinàriament durs, també recolzats per la violència, que s’han construït innombrables submons criminals per tot arreu.