Amunt els punys!

Rodrigo Rato, abans d’arribar a Bankia havia passat per l’FMI. Com a director gerent de l’FMI tenia un sou de 391.440 dòlars anuals, actualitzats cada juliol amb l’IPC. A més a més del sou, tenia 70.070 dòlars l’any per a despeses de representació, un fons de pensions i una pensió vitalícia de 80.000 dòlars anuals. Tot lliure d’impostos. Però el senyor Rato va deixar el càrrec per “raons personals” i el desembre del 2007 passava a ser director general senior de la banca d’inversió Lazard, càrrec pel qual era retribuït amb 4 milions de dòlars anuals (2,7 milions d’euros). S’entén que, havent multiplicat la retribució que tenia a l’FMI per 6, no cal aprofundir gaire en el tipus de “raons personals” que hi ha al darrera de la decisió de deixar l’organisme internacional abans del termini pel qual se’l va nomenar.

Al gener del 2008, Rodrigo Rato entra al consell assessor del Banco Santander. 200.000 euros anuals més per arrodonir l’excel·lent retribució de Lazard.

 

Retrocedim en el temps i anem al 2003, cap al mes de juny. Jaime Caruana, governador del Banc d’Espanya declara al Congrés que “en aquests moments no tenim una bombolla immobiliària”, quan ja la revista The Economist no només en parla, sinó que la té quantificada en un 30%. El 23 de juny, Rato, ministre d’Economia i vicepresident segon, nega també la bombolla. “No som davant d’una bombolla, però som davant una demanda molt poderosa que es manté, tot i que s’està moderant”.

 

Com que la realitat és tossuda, les dades insisteixen en dur la contrària al ministre Rato. Aquest insisteix al Congrés: “No crec que siguem davant una situació de bombolla. Les mateixes dades del Banc d’Espanya fixen un excés de preus però que no es poden entendre com una bombolla com la que vam viure amb els valors energètics a l’any 2000”.

 

A l’octubre del 2003, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, defensa que el “concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l’oposició que parla constantment de l’economia de la totxana”. El ministre augura una “previsible i desitjable estabilització del preu de la vivenda” i ressalta que la “construcció és un sector fonamental de l’economia”.

 

Novembre 2003, Luis de Guindos, secretari d’Estat d’Economia: “Sí és cert que les famílies estan més endeutades però està augmentant la riquesa patrimonial i financera i hi ha uns actius que es transmetran a les generacions futures”. “No hi ha bombolla immobiliària sinó una evolució de preus a l’alça que s’anirà moderant amb més vivendes de lloguer i més transparència en els procediments d’urbanisme”.

 

I Rato, altre cop, a la recta final de la campanya electoral (febrer 2004): “Però el que és el súmmum de l’equivocació és considerar la construcció el sector de la totxana, com si fóssim a l’època de La escopeta nacional.”

 

 

Extret del llibre d’Ernesto Ekaizer, Indecentes. Crónica de un atraco perfecto, Espasa, 2012.