Amunt els punys!

El llibre de Graeber, En deuda. Una historia alternativa de la economía, és per llegir-lo amb tranquil·litat i assaborint les mil i una anècdotes amb les que il·lustra les seves reflexions. David Graeber, antropòleg, és també un dels líders del moviment Occupy Wall Street. Aquí en va una, amb la que ens presenta el que seria una “traça de comunisme”, una mostra de civilització humana basada en compartir, de manera totalment contraposada a l’axioma de què parteixen els economistes (allò de l’individu racional que només busca treure el màxim profit de qualsevol relació).

L’intercanvi ens permet cancel·lar els nostres deutes. Ens ofereix una manera de quedar en pau: és a dir, d’acabar la relació. Amb els venedors, en general, només simulem tenir algun tipus de relació. Per aquesta mateixa raó, un pot preferir no cancel·lar els deutes amb els veïns. Laura Bohannan descriu la seva arribada a una comunitat tiv, a la Nigèria rural: les veïnes van començar arribar immediatament amb petits regals: “dues masurques de blat de moro, un carbassó, un pollastre, cinc tomàquets, un grapat de cacauets…”. Com que no tenia ni idea de què s’esperava d’ella, va donar les gràcies i va anotar al seu quadern els noms i el que havien portat. Finalment, dues dones la van adoptar i li van explicar que tots aquells regals, en efecte, s’havien de retornar. Seria molt inapropiat acceptar simplement tres ous d’un veí i no tornar-li res. No calia retornar ous, sinó que es podia dur alguna cosa d’un valor similar. Un podia fins i tot portar diners (no hi havia res de dolent en això) sempre que ho fes passat un temps, i, sobretot, que no fos el preu exacte dels ous. Havia de ser un poc més o un poc menys.

No retornar res seria com admetre que un és un explotador o un paràsit; portar l’equivalent exacte seria suggerir que ja no volia tenir res a veure amb la veïna. Les dones tiv, com va aprendre, passaven gran part del dia caminant kilòmetres cap a cases distants, per retornar un grapat d’ocra (una planta tropical que es fa servir com a verdura i com a condiment) o un grapat de monedes, “en un cercle de regals sense fi en què ningú retornava el valor precís de l’últim que se’ls havia prestat”, i en fer-ho es trobaven creant contínuament la seva societat. Hi havia allí, certament, traces de comunisme (sempre es pot confiar en veïns amb els que s’està en bones relacions perquè ajudin en cas d’emergència), però a diferència de les relacions comunistes, de les que s’assumeix que són permanents, aquest tipus de relació veïnal s’havia de recrear i mantenir contínuament, perquè qualsevol baula es podia trencar en qualsevol moment.