La deriva anti-nacionalista de la direcció d`Unió està agafant una velocitat de creuer, impensable tant sols fa uns anys. Hi ha múltiples explicacions del fenomen, que van del intent d`assolir un ministeri a Madrid a qualsevol preu ( tothom té un preu), al intent d`ocupar un espai electoral proper al PP català, salvant les diferències obvies ( mireu el cas de Navarra amb UPN), o al simple fet d`intentar evitar un gir sobiranista de CDC, que el deixaria bastant descol.locat.
Som molts els que opinem, que tot és una història d`una ambició personal sense limit, on els seus objectius particular passen per damunt de tot, fins i tot, per damunt de la seva pròpia nació. Un personatge, que renega íntimament del dret a la llibertat de la seva nació,on l`objectiu de ser un Bismark espanyol, passa per damunt de ser un Bolívar català. Un líder que avant-posa l`Estat immoral i il.legítim que ens espolia i ens menysté ( ser anticatàlà és el signe primari d`aquest Estat), a la voluntat de lluitar per esdevenir un Estat lliure.
Les seva dèria anti-independentista o anti-sobiranista arriba a extrems absolutament anti-democràtics, on posa en qüestió el fet que partits com ERC o ICV tinguin el dret a fer govern. Personatge, aquest, nefast, que ha fet de la indignitat nacional, centralitat, de la dimissió nacional permanent, seriositat, i de la mediocritat que representa, voluntat fèrrei de governar, per damunt de realitats innecessàries com la seva pròpia nació.
S`ha rodejat de mediocres a la direcció d`Unió, on personatgesd`una credibilitat nacional i personal com en Joan Rigol, han donat pas a mediocres estults com el Pelegrí. Tot al servei del seus objectiu irrenunciable: poder, poder, poder. No al servei del seu país, sino al servei de si mateix, com a ésser en direcció permanent cap al seu objectiu. De les tres possibilitats que deia al inici, crec que al final tot es resumeix en el poder.
Malauradament, aquest lluita íntima pel poder, irrenunciable, sense límits, per damunt de qualsevol consideració, la posa al servei del nostre enemic històric, i no, al servei del seu país. Una ambició il.limitada al servei d`Espanya.
Espero, que aquesta immensa i cega ambició, l`hagi fet perdre el nort finalment, i el dugui definitivament a l`oblit de la història, i Unió torni ben aviat a ser allò que no hauria d`haver deixat de ser mai. Un partit nacionalment digna, amb una ambició nacional sense límits, i que no posi mai més fre a les possibilitats de la seva nació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!