Pel que fa a l’existència “d’un ser o estar o transformar” superior em declaro agnòstica i espero que, si al final resulta que hi ha algú/quelcom, no s’ho prengui com una ofensa perque ho sóc de bona fe.Vull dir que en principi no estic contra el sentiment religiós que ens habita o deshabita i que a vegades ens ha ajudat a subsistir . Simplement jo no el tinc i crec que si s’és honest/a, cosa bàsica, amb el temps s’acaba evolucionant cap a la vida.
Sí, però, que em declaro, ara mateix i aquí, solemnialment i sota pali, anti la jerarquia eclesial que ens està tocant patir. Com que se’ls han buidat les esglèsies, els monestir i els convents, com que el cel s’omple de crides a l’oració de dotze religions més i tenen por de quedar-se sense clientela; ara bramen des de emissores paraules d’odi; surten al carrer a manifestar-se a favor d’un ens familiar -que necessitava restauració per tots costats; coaccionen per a què es voti el que ells volen; van contra les lleis despenalitzadores de l’homosexualitat i l’abortament, com si obliguessin tothom a canviar de tendencia i abortar; estan per la “unió” d’Espanya, -que d’origen és una pell de brau mal apedaçada- Amb tot el morro, com si això fos pur evangeli. Però que volen aquesta gent? Ep, i a sobre reben diners del govern que tan critiquen perquè aquest, aconfessional i tot, no té valentia per tallar-los el subministre. A veure, si els que s’identifiquen com a catòlics no protesten o protesten poc per tanta hipocresia i prepotència, jo que me’n vaig anar del cercle de l’esglèsia sí que vull fer-ho per a què no s’immiscueixin en la meva vida.
Amb tant de rebombori, aquests senyors – tot són senyors, les monges no pinten ni els ous de Pasqua- m’han fet venir ganes d’anar a contra-manifestar-me, d’apostatar, de demanar-li al govern que els deixi de subvencionar, perquè no es suficient que en la declaració de renda descanti la creueta a favor de les ongs…. No trobeu?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amén.
Això. Tota la raó.
El que més m’emprenya és que surten a negar els drets de tota una sèrie de persones —en el cas dels homosexuals, a més, o els desqualifiquen o s’hi refereixen en to paternal, com si fossin malalts, uns pobres desgraciats que pateixen ofegats en la seva tendència antinatural— i a sobre diuen que estan essent atacats, que es vol destruir la família tradicional!!!. Com si als catòlics els obliguéssin a casar-se entre persones del mateix sexe o a divorciar-se, o a avortar. Són uns cínics. Dir ser ells els atacats, quan són ells els qui no admten altre model de família que el que ells volen és d’una gran vilesa. Quina poca vergonya.
Si volen, el matrimoni canònic que sigui indissoluble (excepte pagament al Tribunal de la Rota, clar) i només entre heterosexuals. Però el matrimoni civil no és de la seva competència, de la mateixa manera que tampoc no és competència dels musulmans o dels testimonis de Jehovà, per exemple. Per això aquest no és un estat integrista.
El que més m’estranya és la seva reacció davant les mesures legals que facilitaran els processos de divorci. Per a ells, estrictament parlant, el matrimoni civil és un estat de pecaminós concubinatge, i el sexe dins aquest matrimoni fornici culpable, perquè, davant del seu Déu, els esposos no són tals per més que un jutge i la llei humana ho diguin. Llavors, el divorci hauria de ser, des del seu punt de vista, el final d’una situació de greu pecat i per tant, un fet a celebrar amb alel·luies al Senyor, que s’alegra del retorn al ramat dels més perduts dels seus bens.
Quan se’ls critica el discurs diuen que se’ls nega la llibertat d’expressió. Suposo que es refereixen a la llibertat d’espressió que NO reclamaven per als altres quan es donaven el bec amb el dictador Franco.