Reflexions d'una hipocondríaca

La primera vegada que vaig fer-me una revisió ginecològica, estirada i espaterrada mentre la ginecòloga (vaig triar una dona amiga per aquesta primera vegada) em palpava mames i ventre, em penetrava suaument amb un dit enguantat i , no contenta amb això, va endossar-me al meu forat de dona una mena d?embut de metall fred i expansiu, jo, suava d?angoixa mortificada per un dubte mortal: trobarà que són normals els meus genitals, seré com les altres dones? Es posara riure en veure la desproporció, malformació o ridiculesa dels meus genitals? Cal

(continua…)

dir que si bé no era verge, els meus companys maig havien fet cap comentari, ni en positiu ni en negatiu, sobre el tema, però ni que l?haguessin fet, ells no eren experts en la cosa. Tampoc va dir res la ginecòloga, aixi que vaig donar per fet que el meu aparellatge entrava dins el ventall de mides, colors, textures, ets, considerades normals.

Una altra cosa eren les mames vistes per dins, que si que m?hi van trobar una mena de densitat sospitosa, que va haver de ser investigada més a fons i mentre n?esperava els resultats va ser un viure sense viure en mi, sentint la mort sobre meu com un llençol fred en ple hivern. D?aquesta al canyet, sense concesions. Pensava. Tampoc va ser res, però ai, noia, a partir d?allí tota la meva angoixa de viure es va centrar en la zona baixa del ventre: vaig sentir que ser dona era ja en si una enfermetat greu que podia dur-te a la mort.

D?això fa trenta anys, doncs bé, cada vegada que he passat la revisió revisc la mateixa angoixa encara que amb diferent contingut: ara no és el dubte de tenir-ho o no tenir-ho gros o petit, ara és una por antiga, global, fonda, que em fa tremolar i suar al vestidor de les mamografies en aquells minuts terribles, en què esperes poc menys que la sentència. Espera desesperada com poques en què no goses ni mirar-te les mamelles despullades com si fossin flascons de nitroglicerina sensible a les males mirades. Fins que ve la infermera i et diu, ja es pot vestir. I tú, com un Llàtzer eixit del nínxol et vesteixes i surts al carrer i entres al primer bar i t?endrapes unes tapes saboroses (sempre es migdia) i una cervesa i te?n vas a casa contenta com un ginjol com si De(x)us t?hagués perdonat la vida. Un any més, penses, estúpidament, com si distreta amb aquesta idea no poguessis travessar el carrer i un autobús ecològic no podés fer-te xixina. Ah, però no¡ Encara ens queda la carta amb el resultat de la citologia. Uns dies més de sofriment, i quan més triga millor perquè penses que no hi ha res urgent a dir-te. Però si alguna vegada, mentre esperes les notes d?aquest rigorós examen, trobes al telèfon una trucada sense missatge de la clínica i te n?hi vas esverada, amb els ulls fugint de les òrbites i els cabells electritzats… i vas de despatx en despatx buscant qui t?ha trucat i les noies d?administració et miren amb commiseració però tu no baixes del burro perquè vols saber quina mala notícia t’han de donar, quina cosa greu t?han trobat… fins que algú t?informa que només volien confirmar l?adreça… aquell dia…. aquella nena amb còfia i mirada blava, també t?ha perdonat la vida.

He de reconèixer que amb el temps la metodologia revisora ha millorat i la meva por s?ha anat expandint, de manera que ja no només és l?aparell reproductor el perill, ara l?enemic pot estar a qualsevol racò del cos, la qual cosa no sé si és millor o pitjor, perquè d?una banda el perill es multiplica però també es fa difós.

Ara, la veritat és que no pots estar tot el dia revisant el teu cos cèl.lula

la cèl.lula, a més que seria inútil, perquè quan acabessis la primera ronda, hauries de tornar a començar, i això extenua i no et deixa temps per fer altres coses. A més, que tanta demanda d?atenció fa que te n?atipis, del cos, i un bon dia li diguis ja t?ho faràs, jo me?n vaig al cine.

I podria ser molt be que ell t?ho agraís

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!