Reflexions d'una hipocondríaca

Vinc de vacances d?un poblet del Pirineu on una familia amiga es dedica a la   ramaderia. Ara estic a la cuina de casa amb un pollastre que m?han regalat,  un pollatres de confiança, ecològicament parlant, vull dir que anava lliure pel propi pati i pels del veïnat i menjava gra i verdureta variada Perquè me l?han donat ara està sobre el taulell de la meva cuina sense cap, sense potes, desplumat i espatarrat  i em fa cosa però cal actuar. Dic  que em fa cosa, perque no sé exactament que em fa fins que m?hi poso. Bé,  està aquí,  de cos present i jo l?he d?esquarterar. No en sé. Mai he fet quarters ni octaus de res. Em deixen un tallant, jo no en tinc  perque tot ho compro trossejat. L?esmolo. Poso el cadàver sobre una fusta, aixeco el braç i,  tot i que va frenat, li etzivo un cop que li  estella la columna dorsal. Li obro el pit com si volgués operar-lo del cor,  miro i remiro   i veig que la  bèstia té de tot i ben posat, inclòs un escampall d’estelles d’os de resultes del meu mal cop. Em fa angúnia però li he de treure els menuts i tanco els ulls quan introdueixo la ma a la concavitat i amb una pressa que fa brutal el gest li arrenco cor i entranyes. Entre els dits se m?esmunyen trossets esponjosos de pulmó i no trobo el fetge perque me l?he carregat amb el primer tall.

No em puc creure que estigui fent això¡  Aleshores em recordo de quan netejo sèpies i els hi trec els ulls i a voltes se?m reventen i cada cop que ho faig dic que prou, que s?ha acabat i que em faré vegetariana. Doncs amb el pollastre igual.  Em faré vegetariana com un acte de rebel.lió i trencaré la puta  cadena tròfica. Pel que fa a mi,  ja poden menjar blat de moro els pollatres, i les vaques herba fresca i les ovelles pasturar a la muntanya que jo, ho juro, dic mentre li esquinço amb potineria una cuixa i em surten uns tendons amb els que m?hi podria fer uns cordons per les les sabates, ho juro, em faré vegetariana.  

Em sembla que faig cara de fèstic, d?angúnia, de dolor, de no, però vaig avançant en els massegament i les destrosses fins que del cadàver en queden uns octaus que si no te?ls mires d?aprop poden passar per carn. Respiro. A partir d?aquí és terreny més conegut. Tants anys de guisar, no són en va. T?endureixen. No penses en el ser original ni en promeses de conversió, no com ara que te’l  trobes  en un tram del procés més proper a la seva realitat i  és quan et cagues en tot i protestes, pero això és la humanitat?  Doncs sí, això mateix. És situar-te  al teu lloc en la llarga cadena i destruir si no vols ser destruida. Destruida per qui? A cas, un pollastre em pot amenaçar de mort? Aquest és un diàleg entre jo i mi mateixa que té lloc mentre enrrosseixo els octaus amb oli d?oliva, havent-hi passat abans uns quans alls.

Si voleu que us ho digui  no m?agrada la humanitat a aquest preu però reconeixo que ara és dificil convertir-me, primer perque el punyetero pollastre esta bonissim i segon perque, allà pels temps del naixement del mico les proteïnes de la carn van engruixir-nos el cervell i gràcies a això  ens va sortir la consciència i tot el que hi penja. Sòc solidaria sí, amb la meva espècie assassina, tot i que voldria ser millor  i això m?ho dic mentre aboco una copeta de conyac al rostit que fa  olor de pecat i culpa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!