BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
L’Anna Ma ja té els nens a dormir i no té ganes de parlar. Necessita estar sola i sentir. Pren el seu gat sobre els genolls, li manyaga el pèl i deixa que una sensació benefactora i sedant circuli entre ella i l’animal. Ara atura el pensament, ara hi deixa fluir lentament les hores ja passades d’un dia estressant. El gat pacient ronroneja i li filtra el malestar del dia. Anna Ma. acosta el gat al pit i es deixa seduir per la finor del pèl. Percep atenta el ritme càlid del ronroneig i es deixa emportar, deixondada, pel benestar que suaument l’amara. “M’acontento d’acaronar-lo en silenci i el seu ronroneig regular i viu em dóna pau. Progressivament, accedeixo a una mena de beatitud inigualable.”
Diversos estudis recents mostren que la gent que viu amb un gat gaudeix d’una salut psicològica més bona que la resta. Els seus propietaris constaten el poder del seu company arpellut sense poder-se’l explicar. Véronique Aïache desvela algunes d’aquestes incognites en el llibre La Ronron Thérapie. L’encert d’aquest nom graciós el devem a Jean-Yves Gauchet, un veterinari tolosà que ha gravat els ronronejos d’un gat, Rouky, i els ha fet sentir en sessions de trenta minuts a uns dos-cents cinquanta “pacients”. Resultats? “Dormen millor, noten un intens benestar i han guanyat en serenitat.” Si voleu apropiar-vos l’experiència podeu comprar el CD Détendez –vous avec Rouky.
El fenomen té una explicació física. Les vibracions sonores del gat s’assenten a les baixes freqüències, entre 25-50 Hz, les mateixes que fan servir alguns fisios en medecina de l’esport per accelerar la reparació d’ossos trencats, músculs lesionats i cicatritzacions. Les mateixes del surround de les pel.lícules que fem servir per potenciar les emocions intenses. Per això tinc entès que Appel ha introduït ronronejos als ipod en una aplicació per ajudar a reduir el jetlag i recuperar més ràpidament el bon ritme (junt amb la difusió d’una llum blava generadora de melatonina).
Els gats són una esponja emocional. I la pregunta: el gat emet aquests sons buscant intencionadament de fer-nos algun bé? Als amants de la boira màgica així els agradaria creure-s’ho. En el llibre de Veronique Aïache s’hi recull aquest testimoni de Violaine, 40 anys, farmacèutica: “La meva psicoanalista tenia un gat. S’estava quiet assenyadament al seu lloc, excepte en els moments més difícils, que saltava al divan al meu costat.” Segon la terapeuta el gat vibra essencialment pel seu propi benestar. Si és un vertader campió per deslliurar-nos dels sentiments negatius no és sinó perquè sap que un humà serè es mostra molt més atent i sol·lícit a les seves necessitats i demandes. El seu instint el porta a reparar les nostres dificultats a partir dels feronomes que emetem; cada emoció desprèn la seva pròpia olor. Per tant, res d’altruisme en un gat; no més del que nosaltres per simpatia li vulguem atorgar.
El llibre de la Aïache està ple d’experiències. Com la del psiquiatre americà Aaron Katcher que davant les càmeres de TV al 1982 va provar que acariciant un gat disminueix la tensió arterial i l’ansietat. Dennis R. Ownby, responsable de la secció immunològica de la universitat de Georgia als EEUU conclou al terme d’un estudi de set anys que el contacte quotidià amb gats ens exposa a “l’augment de molècules conegudes per la seva eficàcia protectora de l’ immunològic.” Ara bé, sorprenentment si el gat posseeix virtuts antidepressives no col.labora a posar-nos de bon humor. No ens aporta res de positiu. El benestar que ens produeix prové, més aviat, de la disminució dels sentiments foscs.
Totes les masses piquen. Madaleine, historiadora de 60 anys, confessa que el seu Olympe ronroneja tan fort mentre dorm que la desperta i, fins que ella no l’acaricia una bona estona, no rebaixa el soroll del ronroneig. Posem, doncs, que potser el gat ens cura tan o més per les carícies que ens indueix a prodigar-li que pels efectes del seu so. No serà que a través seu retrovem els primers manyaguets de la nostra mare? Escoltem què diu aquesta equinoterapeuta: “Com més ens va mancar la mare en la nostra infància, més ens bolquem cap als animals per trobar-hi un complement afectiu.” (Isabelle Claude, Cheval, miroir de nos émotions).
Bé, les interpretacions són diverses i molt subjectives. Manquen estudis que aportin més objectivitat. Les persones que el tenen per company domèstic el senten tan proper que “saben” que l’agraïment del felí és sincer i generós.
A Tokio hi ha set bars de gats. Els japonesos hi evacuen el seu estrès i es relaxen en companyia d’aquests felins que juguen, van i venen. Els clients miren i amanyaguen. A la porta un cartell d’avís: “Prohibit de forçar a un gat a rebre carícies”.
El final d’aquest panorama benfactor proporcionat pels gats ha de ser protegir la psicologia de la frivolitat. S’hi cau massa sovint, avui dia fins i tot des de la càtedra universitària; em callo noms. Els gats, la música, la vida al camp, etc. calmen l’angoixa i asserenen l’ànim. La música fins i tot pot inflar-lo i propulsar-lo. Però d’això no se’n pot dir teràpia si no és per analogia. L’ibuprofeno és terapèutic? A la llarga caldrà extirpar el queixal o enfortir la musculatura: aquesta és la teràpia strictu senso. A la llarga hauràs d’afrontar les carències infantils o tot un estil de conducta i de pensament improcedents: aquesta és la teràpia psicològica. Des de la serenor que aporten alguns animals, establirem hipòtesis d’investigació. Quan s’hagin obtingut resultats reestructurants, com en el cas dels autistes amb l’equinoteràpia, aleshores parlarem de teràpia amb propietat. Ara per ara hem de saber que fem servir aquest mot en sentit ampli i generós.
No hi donem més voltes. La relació amb els animals és difícil de racionalitzar. Quedarà potser per sempre com una cosa màgica i misteriosa. I amb els gats més que amb cap altre. Potser aquesta és la clau del seu poder: el seu misteri.
Article dedicat a Colette i a la meva amiga negrota.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No tinc paraules per agrair la teva delicadesa i el teu detall en dedicar-me aquest preciós article i el text que l’introdueix, tan ben escrit com sempre i tan real per a mi com la vida mateixa.
Coneixes sobradament la meva vinculació amb el món animal (que no puc explicar d’on ve, simplement l’he tinguda sempre) i especialment amb els gats i la meva nineta, la Colette.
Fa poc vaig rebre un correu (diguem-ne de la mena esotèrica) on es donaven per certes una sèrie de propietats dels gats que entroncaven amb el món més màgic i irracional. No cal dir que no me les vaig creure, però les fotografies eren precioses.
Sóc filla del XVIII i de l’empirisme, de manera que només crec en la ciència. Però el teu article juga convenientment amb la realitat constatable, amb la que no ho és tant i amb allò que alguns suposen. Jo crec que hi ha una sèrie de coses al món que ens ajuden a tirar endavant. La música, com tu dius i jo subscric, la natura (evidentment), el silenci, la llum tèbia del sol a la cara, la companyonia amb els éssers estimats, el riure i, també, els animals.
Mai no he pensat que l’amor d’un animal no tingui un punt d’interès. Evidentment, necessiten menjar i escalfor i s’acosten a qui els ho dóna. Ara bé, sí que dic que és incondicional un cop te’l donen. Ferm i per sempre, perquè no estan subjectes a la hipocresia de la nostra espècie. Si els estimes i hi tens cura, t’estimen. I això ja és per sempre (a menys que els hi facis mal, és clar).
Tot ajuda a viure. Abocar l’amor en un animal i sentir que et necessita, també. Jo crec que per això a molta gent gran o solitària, gent necessitada d’afecte, la “teràpia” amb gats o gossos pot resultar-los molt útil. Poso teràpia entre cometes perquè entenc perfectament que, strictu senso, no es pot considerar com a tal.
Jo els estimo els animals. En part perquè no puc suportar la prepotència humana (en el sentit de creure’ns amos del planeta). En part perquè, com tots els éssers que em semblen indefens (avis, nens, etc.), desperten la meva tendresa i la meva vena protectora. I en part per alguna cosa atàvica que no puc explicar.
Només diré que tindria uns catorze o quinze anys quan vaig guanyar el meu primer sou fent classes particulars a l’estiu. 500 pessetes. Sabeu en què les vaig invertir? En anar corrent a les Rambles a comprar-me el meu primer animalet, una perica que es deia Penèlope amb unes ales d’un blau preciós.
Mil gràcies, Narcís.
He parlat amb la Colette i no sabem com tornar-te aquest preciós detall.