BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Un diumenge al matí el Leslie feia l’elogi de la tristesa. Venint d’un home que omple de vitalitat les ones de RAC-1 els diumenges al matí, semblava una broma. De la tristesa neix la major part de l’art, afirmava. És veritat, les cançons d’amor són més aviat de desamor, de desencontres, de nostàlgia, de separacions i absències. La frase final donava molt per pensar: l’alegria és buida, però la tristesa té contingut. Una amiga meva confessa que en els moments de tristesa ha fet les millors obres artístiques. D’entrada, la meva intuïció es posa al costat del Leslie i la meva amiga. Cristophe Miossec, cantant madur de l’escena francesa, també:“La tristesa és el meu primer i principal carburant”. I jo em pregunto no hauríem de celebrar més aviat la joia, la consecució, la vida exitosa, l’entesa?
Mirem d’entendre-ho. Quin mecanisme desencadena aquest sentiment?
De totes les emocions, potser la tristesa sigui la més difícil d’identificar. No es tracta d’un dolor punxant, detectable des del primer moment com un esclat d’ira o un sobresalt de por. És un mal lànguid, pesant, que infon fatiga, perquè com diu Spinoza “minva la nostra potència d’acció”. (L’Ètica)
La tristesa fa acte de presència quan la por o la ira no han funcionat. No hem sabut fugir ni explotar. Aleshores ens desfem en plors exterioritzant la nostra impotència. A manca d’esclats de fúria, el replegament sobre nosaltres. L’expressió de la cara s’endureix, la boca es tanca. No surten ni les paraules. Perquè “Això no es fa. Ja no ets una criatura!”. I en una època que es cotitza el ser “sociable”, plorar no és bona moneda. Convé que siguem jovials, que pensem en positiu o que donem matèria de conversa; la tristesa no s’avé a aquest joc. La persona trista està, doncs, condemnada a callar. O a envestir la seva curació a la brava: amb antidepressius o excitants. La tristesa no té lloc en una societat hipermedicalitzada, àvida d’acció i resultats, animada per l’espectacle continu, jovial i rialler, sempre a punt per a oblidar-se de la realitat.
Tristesa no és depressió. No és la manca total de ganes ni el sentiment de buidor ni el no valdre per a res ni la fatiga imponent acompanyada d’insomnis i pensaments suïcides. No, la tristesa no és una malaltia sinó únicament un sentiment de defallença centrada més en les coses que la provoquen que en un mateix.
La tristesa és una emoció indispensable ja que ens convida a protegir-nos del que ens ha agredit. És una emoció humana que mena a centrar-nos en nosaltres i així interrogar-nos sobre el que ens ha ferit o el que ens manca: un dol, una separació, un fracàs (manca d’èxit), la sensació d’estar exclòs (manca de lligams). La tristesa és l’expressió d’una absència. I un recurs per a créixer. És el moment d’escoltar aquesta pena i percebre el que hi amaga: una ira no expressada, una por no confessada, una antiga ferida no resolta i ara revifada. Després d’escoltar-la vindrà l’hora d’expressar-la. Potser seran les llàgrimes les que ens apaivagaran. O les paraules. O posarem en marxa altres vies: jocs,escrits, pintura, cançons melancòliques… El que sigui per evitar que el patiment arreli i ens paralitzi. L’art vehicula la tristesa cap a l’exterior i és el seu mitjà d’expressió socialment més ben acceptat. A l’alegria no ni calen terceres vies. L’alegria és expressió en si mateixa.
La tristesa pot representar un moviment de l’esperit que ens faci avançar. De la tristesa en podem sortir una mica més lúcids sobre nosaltres mateixos.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho expliques tan bé, Narcís, i és tan evident que tens raó, que quasi no podem afegir res. Evidentment, no des del cantó professional de la qüestió.
Tanmateix, és cert que podem dir quelcom des del vessant personal, també, en el meu cas, com a humil creadora de certs escrits. És evident que l’alegria esclata i ens omple en ella mateixa. Això no vol dir, és clar, que no volguem compartir-la. Ho volem, però ho podem fer sense tants problemes. No és cap a dins, és cap enfora. L’alegria agrada tothom.
La tristesa, en canvi, no és tan fàcil d’exterioritzar, sobretot perquè no sol ser un sentiment momentani i d’esclat, com la còlera o el mal humor. Per tant, va de fora endins. I tal vegada sí que necessita altres vies d’expressió, com pot ser la via de l’art. Sovint roman un cert temps amb qui la pateix. Pot durar força. No marxa d’un dia per l’altre.
De tots és sabut que, en moments de conflicte, l’obra artística es creix, avança, evoluciona. No s’estanca, perquè necessita transmetre sensacions i sentiments molt importants per a l’home, en ocasions durs o nous. L’han d’ajudar a canalitzar tot allò que té a l’interior i que el tortura. En ocasions, individualment, però també col·lectivament.
De tota manera, l’alegria també pot ser inspiradora. Així ho espero. Per què no?