BioSofia

“Hauria d’haver fet això!, “No hauria d’haver reaccionat així”, “Si li hagués dit d’aquesta manera…”, “Mai m’atreveixo a…” Algunes persones no paren de fer-se retrets: els seus actes són criticables, els seus pensaments desencertats, les seves reaccions maldestres, els seus sentiments malvats o quasi… D’on ve aquest estat d’ànim negatiu i dolorós? 

Als seus 35 anys la Laia se sent envaïda per aquest sentiment menys colpidor que la culpabilitat i més lleuger que  la vergonya, però del tot desequilibrant. “Sobre tot envers aquells que estimo. Tinc mala consciència per no haver-los encès a temps la calefacció, per no haver estat prou temps amb ells, per no estar prou tranquil.la amb el meu company… Després penso que és estúpid, però no per això deixo de sentir-me culpable. Una mala consciència que no me la trec de sobre.” 

D’entrada cal dir que la psicoanàlisi considera que sentir-se malament per no haver actuat correctament és sa, és senyal de bona salut mental.  El que seria desestabilitzador seria sentir-se culpable del sentiment de culpa, sentir-se malament pel fet de sentir el malestar d’una acció incorrecte. D’aquesta espiral n’hem de fugir. Situem, doncs, el problema: la culpa és un bon senyal d’alarma, però la culpabilitat és alarmisme neuròtic. La culpa dóna fe de la nostra capacitat de saber conviure, de valorar els altres, de valorar les nostres accions i de poder rectificar el rumb si cal. Senzillament, sense el sentit de culpa seríem uns psicòpates!

També cal dir que la preocupació maldestre per les persones que estimem, tot i ser perniciosa,  prové d’un sentiment noble, d’un sa interès i d’una estimació real. Com en tot, es tracta d’una confusió: una cosa és “ocupar-se de” i una altre preocupar-se’n; o dit altrament la preocupació ha d’habitar més en el cervell que en les entranyes. No és un problema d’estimar massa, sinó malament; no és que l’interès sigui molt gran sinó enrarit, desviat. Evidentment no per culpa nostra. Aquesta tendència, nosaltres no l’hem buscada i ens arrossega malgrat nosaltres (neurosi). Resituar el problema és sempre la millor manera de començar a solucionar un malestar.  Així doncs, el conflicte interior de la Laia és alhora una emoció i una noció malsanes. Caldrà transformar-les.

Tècnicament és un conflicte entre el jo i el superjò. Aquest és el dipositari del que és correcte o incorrecte socialment parlant, el que jutja i castiga el jo per les seves transgressions. També el que dibuixa la imatge interior del millor a què hem d’aspirar cadascun de nosaltres. Aquest superjò es configura en edats molt petites, lluny del nostre record. La petita Laia haurà estat exposada contínuament a frases com “Acaba’t el plat, hi ha gent que passa gana” o “Amb tot el que faig per tu…” El to de veu dels pares i la sensibilitat de la petita Laura van fer la resta. És més impactant el com, la severitat del to, que el què; les formes més que els fets. No és pas l’exigència en si el que configura el superjò sinó personalitzar-la, fer sentir a l’infant que si no compleix, infligès un dolor als pares o a algú altre.  També hi ajuden certes circumstàncies que tenen gran càrrega culpabilitzadora: les separacions dels pares, els problemes econòmics, els problemes familiars…  Tot plegat acaba construint un superjò que pot arribar a ser molt cruel i un ideal del jo inaccessible.

A la rebotiga d’aquesta forma de culpabilitat dels pares s’hi amaga un sentiment d’omnipotència, el fantasma que ho podem canviar tot, que tota la personalitat dels nostres fills està a les nostres mans. I també la pretensió secreta de reparar ara en els nostres éssers estimats la falta comesa en l’infància contra uns pares culpabilitzadors. En èpoques de gran influència religiosa aquest rigor patern podia ser especialment potent. Les errades es convertien en pecats, i aquests s’havien d’expiar. A la Laia ara li toca patir i redimir, a través del seu malestar, el pretès perjudici que va causar de petita.  Un “match nul psicològic” en expressió afortunada del psicoterapeuta Y-A. Thalman. 

Com sortir-se’n? 

Les frases arriben malgrat nosaltres: “No hauria de…”, “No estic fent el que caldria…”, tot de pensaments negatius contra els quals no hem de pretendre lluitar. Plantem aquestes frases davant nostre, com a espectadors i reformulem-les. Es tracta de aclarir els nostres desitjos reals, examinar-los com un objecte i valorar-los a la llum de la raó. Preguntar-nos què revelen de nosaltres mateixos, del nostre passat i dels nostres projectes. La mala consciència serà, doncs, un bon moment per conèixer-nos, créixer i avançar.

Hem de reformular aquestes frases, que vol dir canviar el llenguatge. Primer:ocupar-se dels fills i els éssers estimats no és preocupar-se’n. El neguit no és amor. Res negatiu no prové de l’amor. Respon a un deute contret a la nostra infància? Què en queda encara d’aquell bon nen sempre pendent dels seus pares? Segon: desterrem la culpabilitat i reciclem-la en responsabilitat. Tercer: tampoc som responsables de tot sinó únicament d’allò que realment està o estava a les nostres mans. No som omnipotents!

I així anar fent. La reformulació demana el seu temps i ningú no és perfecte. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!