BioSofia

Hi ha va haver un dia que la notícia sobre el cas del violador
segrestador d’Amstetten era idèntica fil per randa en La Vanguardia i
elPeriódico. Els fets que arriben sobre el cas estan desproveïts de detalls i
els dos rotatius devien decidir abocar el despatx d’agència sencer. Tot fa
pensar que els periodistes austríacs han segellat un pacte de silenci per
deixar anar el mínim.

Nosaltres ens fem molts interrogants,
però costarà que algun dia tinguin resposta. Quina era la vida quotidiana
d’aquells nens segrestats? Com han pogut sobreviure en aquelles condicions? Com
és possible que les autoritats fossin tan crèdules a les explicacions del
segrestador? Com s’han pogut mantenir en secret i tant de temps aquests fets horrorosos?
Com poden passar aquestes coses en països amb un nivell educatiu alt? etc.
Però la meva curiositat com a professional de la psicologia i la pedagogia enfila altres interrogants.
Hi ha una faceta en aquest violador que m’intriga. Tothom
es pot fer una idea dels impulsos malsans que el van portar a violar la seva
filla quan era joveneta. Ara bé, l’ha continuat violant fins ara i li ha fet un
fill encara no fa cinc anys. La figura d’aquesta dona fa molt de temps que ha
perdut els seus atractius; és més, les condicions infrahumanes de vida li han
carregat vint anys més dels que cronològicament li corresponen. No podien ser
els mateixos impulsos els que encara el seguien portant a violar la seva filla.
Què passa, doncs, per la ment d’aquest home? Quina imatge s’ha fet de la seva
filla en el decurs dels anys? Jo crec que haurà anat transformant la relació
afectiva amb ella fins a considerar-la com a una segona esposa en el seu
imaginari inconscient. Conjectures que algú hauria d’esbrinar.

A dalt i a baix. Dos móns, dues vides, dues famílies. I dues “ètiques”.

Fins i tot dues responsabilitats. Dintre de la crueltat aquest home s’havia
fet les seves pròpies normes “morals”. Així com els lladres o els criminals, en del seu món, estableixen uns codis propis. Sembla que als fills enclaustrats
els donava pastilles de vitamina D i rajos ultraviolats per compensar la vitamina que no rebien per manca de
llum solar. Els fills que va fer créixer al pis de dalt, els hi va pujar perquè
ploraven massa. Compassió o sentit pràctic? El darrer, Fèlix, no el va
exclaustrar perquè la seva dona, donada l’edat, ja tenia prou feina i no ho
hagués aguantat (ja n’havia hagut de pujar deu!). La crueltat té límit?
Finalment ha posat en perill el seu “secret” gelosament i esforçadament guardat
durant 24 anys per evitar que morís la seva filla-néta gran de dinou anys i ha
estat detingut. També va ser un acte de compassió?

Repeteixo: conjectures a esbrinar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!