BioSofia

De les emocions primàries, l’alegria n’és l’única positiva. Digueu-li també goig, joia satisfacció exultant… És, de qualsevol manera, l’avantsala de la felicitat. Ens dóna ales: ganes de cantar, ballar, abraçar… L’alegria és l’emoció de la vitalitat. I la més humana. En ella la humanitat arreplega tot el seu sentit i es reivindica.

Il.lusa? De cap manera. L’alegria reconeix la tragèdia de l’existència i s’hi dibuixa sobre el seu fons.  La persona alegre no rebutja res, no tanca els ulls davant de cap dolor ni de cap injustícia. Perquè en fa un estímul per a l’acció regeneradora, alhora que ho imbueix tot d’un alè d’esperança. Amb l’art del discerniment ha après a distribuir la vida en plans diferents i destacar en el primer de tots els més satisfactoris: sap posar de relleu els moments més vitals, més plens, més acomplerts. L’esperit alegre ho pren tot i beu en aquest sentiment de plenitud. Una plenitud que abraça alhora el cos i l’esperit. 

Com s’accedeix a aquest sentiment de plenitud? En la vida diària, una melodia, un cel, un paisatge poden inundar-nos de joia. Però aquesta quotidianitat no prendrà el seu relleu joiós si no s’hi treballa. Llegiu si us plau l’Ètica de Spinoza, una espècie de manual de l’alegria sota el prisma geomètric, i us adonareu que l’alegria, si la volem abundant, demana un esforç. Esforç de coneixement i de comprensió: com més conec la naturalesa humana, els seus desitjos i les seves fragilitats, més predisposat estic a acceptar-la i estimar-la en qualsevol manifestació. És a dir, l’alegria s’aprèn.

L’alegria demana un esperit vigilant. És una obertura a la totalitat existent, sempre disposats a la curiositat i a la meravella. Demana saber veure la bondat i la bellesa del més petit detall de l’existència. Sense distingir allò saborós i allò amargant. L’esperit alegre ha après a plorar perquè, amarat en la plenitud, manté serena la joia de viure.

 Desenvolupar l’atenció plena a allò que és demana el seu temps, el temps per potenciar l’art de percebre i de sentir, i sobre tot de sentir-se amb els altres i amb les coses. Així com la tristesa neix de l’absència, la joia esclata en la consciència d’una existència compartida: som vivents entre vivents. 

I com que això té data de caducitat,
celebrem aquest atzar,
copsem-ne l’alegria!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!