BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Interiorment estem a cent, bullint. L’excitació malda per sortir d’estampida . El cor bombeja a tota màquina. El foc encén la cara i l’envermelleix. Les galtes s’inflen amb les ganes irresistibles de cridar. Quines coses horribles no en surten ! “Va ser més fort que jo”, direm més tard a tall d’excusa. En fred, reconeixerem que fa ser un excés verbal, talment un acte de violència. L’hem deixada explotar i hem convidat a l’altre al combat: “Aquí va el que sento, fes-ne el que et sembli…” I així ens convertim en un llop per a l’altre.
Per a molta gent, la ira resulta una emoció terrorífica: mentre que ens passem la vida intentant nuar amistats i coneixences, els impulsos colèrics mantenen els altres a distància.
La irritació és l’animal dins nostre. Una reacció instintiva molt primigènia que perviu per marcar territori. És, per tant, indispensable per fer-nos respectar. Les comunitats que volen un territori diferenciat també han de mostrar irritació quan se senten amenaçades.
Altres vegades la ira no explota i ens deixa una opressió en el pit que es pot arribar a sentir físicament. És quan ens costa reconèixer-la i expressar-la. S’amara de silenci on s’hi couen la culpabilitat i el remordiment. Les persones molt inhibides saben que, per un superjò massa intens o una constitució dèbil, es deixen trepitjar massa vegades. Com a professor no paro de constatar-ho en l’aula: tothom s’atreveix amb la pell dels que no saben defensar-se siguin alumnes o companys de fatigues. Massa inhibició alimenta el cuc de la frustració i les persones que en són víctimes se senten devorar pel ressentiment. Amb un alt risc de fuites somàtiques.
La irritació té arrels molt diverses i subjectives. A cadascú l’ encén una tipus o altre de situacions. I contra les quals el drac interior escup el foc. Som nosaltres mateixos el blanc de les nostres ires? O són els altres? O és el món i la societat sencera?
*** Potser ets dels que més
aviat dirigeixes el teu furor contra els altres. Les mínimes
formes de mala educació et treuen de polleguera. Sobre tot no suportes les
faltes de respecte. Et preguntes, a vegades, si les teves exigències sobre l’entorn
social no són massa estrictes vist que la gent que estimes no reacciona amb la
mateixa virulència. L’ordre social sembla que per a tu només té un objectiu: el
respecte mutu. I per aquí facilitar el benestar personal. Em pregunto si rere tant d’interès pel respecte no s’hi amaga la
por a no ser prou respectat. Prou valorat,
prou estimat. Amic meu, t’arrisques a saltar a la
més petita, a donar intencionalitat a simples distraccions o negligències dels
veïns, les mateixes que tu et perdones amb tanta facilitat…
Pots mantenir la sensibilitat envers el respecte mutu com a base
per a la bona relació social. Ara bé, quan et sembli que algú vulnera aquest
respecte, intenta abans que res de comprendre. Què pot explicar tal actitud o tal actuació? També de relativitzar-lo i no dotar-lo de tan negatives conseqüències com has fet fins
ara. Finalment, busca maneres alternatives d’intervenció: parlant, expressant el teu sentiment al respecte…
No necessàriament la gent superba s’avindrà a escoltar-te. Després d’intentar fer-te entendre hauràs recuperat la calma i recorreràs a la intel.ligència per trobar les sortides eficaces. Actuaràs des del control i l’autoestima. Molt probablement te’n sortiràs.
[n’hi haurà més]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Poques vegades m’embarga la ira. Anys enrere potser més, però no ara.
Serà que m’he fet gran. No ho sé, tot i que tampoc no era una pulsió molt freqüent en mi.
I ara faig una pregunta, tal vegada capciosa, que no té a veure amb la ira, però si amb les fotos que il·lustren aquests darrers articles. Per què sempre són de dona? Jo diria que la xinesa aquesta de la darrera foto no és el millor exemple, la pobra.
Per què no una foto d’un energúmen d’aquests que corren pel món, que n’hi ha d’irats a punta pala?
Llanço tan sols l’interrogant. Ja em diràs.