BioSofia

***  Potser ets dels que s’irriten sobretot contra ells mateixos. Tant bon punt una cosa et surt malament o sents alguna crítica, la irritació se t’enfila. Ets capaç de comprensió i tendresa per als altres, però per a tu va tota la teva exigència. Pots arribar fins a sentir la necessitat de castigar-te, de fer-te mal…

Les teves expectatives són massa elevades. Sens dubte, darrera el teu furor, hi ha molta por: de decebre, de no estar a l’altura, que et jutgin malament, de no caure simpàtic. Per sobre de tot, de perdre l’ afecte dels altres. Més que el desig de fer bé les coses, pateixes per no fer-les malament. Una pressió obsessiva que quan s’ajunta amb el fracàs, més imaginat que real, explota colèricament. Un cop l’explosió s’extingeix, et deixa debilitat amb un forat enorme per on es colen estats d’ànim molt dolorosos: neguits, tristesa, abatiment, culpabilitat, frustració, desprotecció infinita… 

Faries bé de guardar el teu afany de perfecció com un ideal, no pas com una exigència. Accepta, doncs, les teves imperfeccions amb el somriure als llavis i no amb un rictus estrafet. Si, tanmateix, allò és important per a tu i necessites canviar-ho, tingues present que te’n sortiràs més bé en un ambient intern de suavitat que no pas de violència. Et convenen molts i molts pensaments d’autocomprensió, més que d’autopunició. No et violentis, ni en els objectius, ni en els mitjans, ni en el tempos ni en les expectatives.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!