BioSofia

Sí, cada un de nosaltres és imprescindible!
Hi ha persones que per a mi són imprescindibles, la seva pèrdua em resultaria
irreparable. D’altres, sentiria en major o menor grau la seva absència. El meu
sentiment per a elles demostra la mesura de la seva importància. Elles em són
imprescindibles. I sé que jo també sóc imprescindible.

Ho sóc en major o menor mesura. Ho sóc per
aquest lloc i moment. Ho sóc i ho som en les coordenades de la relativitat
espai-temps que ens toca viure.
Deixem-nos de filosofies barates, les que es
mouen en termes absoluts i semblen les més serioses. Moure’s en el terreny de
l’absolut és caure en la ficció, en la irrealitat. En el món de debò les coses
i les qualitats prenen mesura, temps i espai. En aquest espai i temps nostre
moltes persones em resulten imprescindibles en graus variables. En termes
absoluts ningú és determinant del tot i tothom pot, en teoria, ser reemplaçat
per una altra de millor. Però aquestes termes absoluts no pertanyen al
llenguatge del cor, no descriuen la realitat.

Em satisfà de saber que sóc imprescindible. Tots
ens n’hem de sentir contents. És bo pensar-hi per a sentir-se bé, que és
sentir-se com cal. Perquè és un sentiment que correspon a la realitat: ocupo en
el cor i la ment dels que m’envolten un espai únic i irreemplaçable.

A alguns els agrada repetir que ningú és
imprescindible. Es complauen en el sentiment de petitesa i volen escampar-lo.
Molts poetes es repengen en aquests sentiments melangiosos. Són seqüeles d’una
cultura de la negativitat molt persistent. Diuen, a més, que sentir-se
imprescindible ens converteix en dèspotes. No negaré que hi ha persones que es
creuen tan imprescindibles que
menystenen a tots el que els envolten. Però si volem ser exactes en l’apreciació,
haurem d’admetre que el dèspota no ho és tant per sentir-se imprescindible com
per creure’s l’únic imprescindible.
No pensa que els altres també ho són. No pensa que ell també necessita dels que
menysté. Les raons que a mi em fan creure sanament imprescindible són
extensibles a tothom i em fan entendre que també necessito dels altres. Això el
dèspota no ho percep: està convençut que els altres són ben prescindibles, però
que sense ell estarien perduts. El fet
de ser imprescindible té doble sentit, d’anada i retorn: jo sóc imprescindible,
però els altres també em són
imprescindibles. El dèspota ho entén només en un sentit.

Qui diu
que pot prescindir de nosaltres no ens mereix. Compte,
però! Són gent perillosa. Ens faran mal quan puguin i no els podem
infravalorar. Són els únics que mereixen ser reemplaçats, que no mereixen ser
considerats imprescindibles. Cal negar-los tot poder. Aquell que es creu l’únic
imprescindible és l’únic de qui hem de prescindir. Justament perquè es creu únic, s’escapa de la qualitat general de ser
imprescindible.

Com milloraria el món si tractéssim a tothom
com a imprescindible! En això consisteix el respecte a la dignitat de tot ésser
humà. Ocupi el lloc que ocupi, en un moment determinat, tota persona és única i
irreemplaçable, i així l’hem de tractar.

Segur que vindrà un dia que algú altre
ocuparà el meu lloc en algun camp de la meva vida i potser ho farà millor. La vida
i la societat són canviants, i els nostres rols. Però mentre aquest lloc
l’ocupi jo, la meva presència i acció són imprescindibles. Tinc persones al meu
voltant que en una mesura o altra els sabria greu prescindir de mi. I jo
d’elles. Aquesta és la meva vàlua, la nostra vàlua.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!