BioSofia

Feia
setmanes que la Lídia, una noieta de dotze difícils anys, es quedava
l’última a l’hora de sortir al pati. Semblava que tenia ganes que m’hi
adrecés. Després de dos dies de converses insípides, comencem a parlar
de la relació amb el seu germanet. De cop, sense que vingués al cas em
diu:“Els pares es discuteixen i tinc por que es divorciïn”.

Ja havia sortit el problema. Ara us vull resumir com va anar, més o menys, el meu comentari.

Abans que res, Lídia, has de saber una cosa: tots els pares es
discuteixen. Tots. Uns criden i altres no, uns moltes vegades i altres menys,
segons les famílies. Però tots discuteixen perquè la vida en comú, el fet de viure junts, no és fàcil. Les
ocasions per estar en desacord són nombroses.

També has de saber que hi ha
parelles que s’estimen barallant-se; sempre com gat i gos. És dolorós
pels qui es troben davant, però això no els impedeix d’estimar-se. Sembla estrany, però és així. O és que tu no coneixes amigues que sempre es barallen i també acaben sempre fent les paus? Són maneres de ser. Per sort, d’aquestes parelles n’hi ha poques.

Dit això, hi
ha parelles que discuteixen perquè estan en un moment de la seva vida que ja no
els convé estar junts. Podria ser que aquest moment de forts problemes es calmés o podria ser que no. Aleshores és quan ve el divorci. Però, mira, per important que
sigui un divorci, tampoc no és la fi del
món.

Al començament, és trist tant per al marit com per a la dona, el pare i
la mare. Però poden refer la seva vida pel seu compte i tornar a ser feliços.
És el que sol passar.

I per als fills, el
canvi només és material: la seva vida s’organitza d’una altra manera. Això és tot. Però
no perden pas ni el pare ni la mare. De cap manera. Els pares es divorcien entre ells, però no se separen pas dels seus
fills. Perquè no és pas per culpa dels fills que es divorcien. Els fills no
hi tenen res a veure en les disputes dels grans. D’això n’has d’estar ben
segura. Encara que surti el teu nom en les discussions, són ells els que no es
posen d’acord. Podrien trobar un acord parlant tranquil·lament, però es deixen
emportar pels nervis. Tu no en tens pas la culpa.

Crec que hauries de parlar amb els pares d’aquests neguits. I
demanar-los també que mirin de no discutir-se més davant teu. Si esperen a
fer-ho quan tu no hi ets, fins i tot els poden passar les ganes d’enfadar-se. Les
discussions dels grans no resulten pas un bonic espectacle per als fills...

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!