BioSofia

El tema arriba al despatx del psicòleg molt poques vegades. Menys de les que es donen en la vida real. I quan arriba ho fa molt tard, la qual cosa constitueix la millor prova de la dificultat de les víctimes per sortir del silenci i buscar ajuda. I quan ho fan, serà perquè creuen que persones estimades, concretament el seus fills o filles, s’han convertit en noves víctimes potencials del seu mateix botxí. Estic parlant dels abusos sexuals a menors per part de membres de la mateixa família.

Sònia es presenta a la consulta disposada a parlar del problemes escolars de la seva filla Marta. Una vegada s’ha establert el clima de confiança, enllaça la situació de la Marta amb el problema que li ronda pel cap des de fa temps: la Marta està en situació de perill, un perill molt pitjor que el fracàs escolar

Sònia era molt petita quan se sentia incòmoda per alguns comentaris que li feia el seu pare. No n’entenia el sentit. Els ulls i el to del pare envoltaven d’una boira inintel·ligible algunes de les seves paraules: el sentit se li escapava. I la feien sentir incòmoda, prou com per evitar els aclariments que ella mateixa solia demanar per altres qüestions quan no les entenia. Al contrari, alçava interiorment un mur d’alerta. Automàticament i inconscientment. Acabava per sentir-se culpable d’aquella reacció de prevenció enfront del seu propi pare. 

Fins que als dotze anys, el misteri d’aquelles paraules va aclarir-se dolorosament. Les paraules del pare es van convertir en gestos obscens i aquests en delicte sexual. Arribada la majoria d’edat, tan bon punt la Sònia va poder, va allunyar-se de casa. Des d’aleshores sempre que ha visitat els seus pares ho ha fet acompanyada i això ha permès que desapareguessin del tot les insinuacions. Ara té dues filles. A mesura que han anat creixent, la por de la mare ha reviscolat. Seran assetjades per l’avi? Les vol protegir i em demana ajuda.

Espera una resposta senzilla. Com qui diu una píndola, com si es tractés d’una malaltia orgànica. Com la majoria de pacients  creu en la màgia d’unes paraules especial o d’un gest miraculós. D’entrada, l’hi trec del cap i li asseguro que cap bon professional acceptarà aquesta exigència. Les situacions traumàtiques no es resolen en superfície sinó encarant una problemàtica complexa, amb moltes ramificacions. Per explicar-li-ho ressalto una contradicció de la seva demanda. M’acaba de dir: “Vull sortir del secret per protegir les meves filles.” I pocs minuts després: “No estic disposada a revelar les proposicions i les accions del meu pare.” Contradictori. Aquestes dissonàncies verbals reflecteixen les contradiccions dels seus propis sentiments. Cal posar-hi llum i ordre. Fins que això no passi, l’inconscient ordirà tot d’ excuses per no posar en pràctica un pla efectiu de protecció. La dona contínuament trobarà inconvenients a les propostes del professional. Les contradiccions i les accions fora de lògica regiran el seu comportament en aquest tema. Massa angoixa, massa repressió. No cal dir que seguirà canviant de professionals a qui culparà puntualment d’incompetència.

Per començar l’exploració pregunto a la Sònia quines raons addueix per mantenir el silenci. D’entrada, m’explica que tem una reacció violenta per part del seu pare. “Les seves paraules poden ser tan fortes que em sembla que em suïcidaria!” Una violència verbal, la pot portar al suïcidi! Déu n’hi do! Quin no deu ser el temor amb què viu el record de les violacions! Però, les raons del silenci concerneixen també la seva mare. Per una banda, la Sònia assegura que aquestes revelacions la matarien, però, per l’altra, que la mare seria prou capaç de capgirar la situació i acusar-la de no haver parlat abans. Com hi ha món!

La Sònia manté a la rebotiga de l’inconscient un garbuix emocional de primer ordre i  amb una pressió angoixant elevada. És hora que es pregunti amb decisió quina mena de persones són el seu pare i la seva mare. Encara que suposi esberlar-ne la imatge infantil que s’entesta a mantenir. Tots necessitem una imatge paterna guarnida amb aquelles qualitats que ens garanteixin que d’ells rebrem seguretat i amor. Amb els anys anem ajustant aquesta imatge paterna a la realitat. A l’adolescència l’ajustament és dolorós i més tard, des de la distància del jove que ja no viu a casa, les peces tornen a encaixar amb suavitat, moltes vegades. La Sònia s’ha revelat contra la situació, però no s’ha revelat contra els seus protagonistes. El seu silenci i les contradiccions en les seves exigències revelen que ha impedit que afloressin els sentiments de reacció contra les persones que li han infringit tant de mal. Encara no ha posat nom als sentiments que guarda enfront dels seus progenitors. Els ha fet emmudir fins ara. No els ha portat mai a la superfície lluminosa de la seva consciència. L’única manera que té la Sònia de sortir-se’n, de protegir de debò a les filles, és la d’assumir conscientment el que sens dubte sap inconscientment. És a dir qui són realment el seu pare i la seva mare. Personatges molt complexos, patològics i còmplices, més del que el relat de la Sònia deixa entendre.

Només aquest treball, aquest viatge cap a l’inconscient, amb el guiatge del psicoterapeuta la pot ajudar. Qui ha de fer el viatge, però, és ella, només ella.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!