BioSofia

L’Amèlia té 43 anys. La seva vida ha estat un constant desafiament davant de situacions realment difícils. Se n’ha sortit de totes i, quan creia que finalment podria assaborir la tranquil.litat i els benestar, es troba amb  una nova dificultat. La seva filla no vol saber res d’ella, ni tan sol vol veure-la. Està a punt d’enfonsar-se.

“Les relacions amb la meva filla són molt dolentes. No paro de repetir-me que la meva vida manca de sentit si ella no pot estimar-me.”

Els problemes d’Amèlia van començar de ben petita amb greus maltractaments infantils. Adolescent, va buscar refugi en les drogues. Amb el seu marit heroïnòman van tenir una filla. Eren els anys vuitanta quan la sida començava la seva sinistra carrera i els va enxampar. Van viure amb la por a la mort enganxada als talons i l’hostilitat total de la família que volia aprofitar la circumstàncies per arrabassar-li la filla. Finalment les noves teràpies i la seva força li han permès superar aquest cúmul de malastrugances.  

Li ha calgut molta voluntat per sortir-se’n. El marit no va voler seguir els seus passos i ella no s’ho va pensar dues vegades per deixar-lo. Sola va criar la filla.  Amb els anys aquesta ha acabat estudis superiors i ara ha aconseguit feina. Però la filla no para de fer-li retrets. Amèlia s’enfonsa perquè ella ha estat l’única raó que li ha permès surar enmig de tanta dificultat.

– Amèlia, no pots fer dependre la teva vida d’una altra persona, ni que sigui la teva filla. L’amor del marit i dels fills és una font molt gran de felicitat, però no en podem dependre. La nostra pròpia imatge, la nostra autoestima, el sentit de la nostra vida no poden estar a mercè de ningú que no sigui de nosaltres mateixos. L’amor als fills ha de madurar a mesura que ells maduren i es fan grans, i madurar vol dir incorporar-hi la distància i retornar en un mateix la clau de volta de la pròpia existència. Els altres són importants, però no l’eix del nostre projecte vital. Quan els fills són petits ens necessiten i nosaltres ens veiem abocats a orientar tota l’activitat en funció seva; és un sacrifici gratificant. Però un dia necessiten emprendre el vol. Com que ens hem acostumat tant a ells, el despreniment emocional deixa ferida i per això ens hi resistim. Només quan veiem que no ens queda més remei, els pares reprenem el gust d’escoltar-nos, de complaure’ns, d’alimentar les pròpies satisfaccions, aquelles que naixen i depenen només de nosaltres mateixos.

Com que la teva filla ha estat la raó de ser de la teva lluita contra l’adversitat,  el procés de separació i de maduració ha estat en el teu cas encara més difícil. Segurament, les espurnes entre vosaltres salten des del començament de l’adolescència. Una llarg procés que ha deixat ferides encara obertes i molt doloroses. 

Caldrà, doncs, paciència. És important que reprenguis ara mateix la direcció de la teva vida. T’hi pot ajudar un professional.  Busca en tu mateixa el sentit de cada moment, escolta’t i aprèn de reconèixer-te. La teva filla tampoc ha de tenir la sensació que la teva felicitat depèn d’ella; no li pots pas passar aquesta factura pel que has fet per ella -ni a cap fill li correspon tal responsabilitat. Si et busques en tu mateixa, la relació amb la filla rebaixarà tensió. Un cop les aigües calmades, la teva filla podrà mirar el passat. I podrà fer-ho sense ira. Aleshores, en ell hi trobarà només l’amor intens de la seva mare, amor que va ser el motor de la seva, la vostra, salvació enmig d’unes circumstàncies molt adverses. Hi veurà amor i també la grandesa d’aquesta mare, tu Amèlia, que va treure forces on molts altres s’enfonsen. Estàs orgullosa de la teva feina, veritat? Doncs, endavant!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!