BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Viure a duo no és pas senzill. No només he d’estimar l’altre sinó també el tàndem que formo amb ell. Estar-ne orgullós, prendre’n cura, invertir-hi temps i energia, tot restant un mateix… No és pas senzill.
Quin lloc ocupa la relació de parella en la meva vida? Si vols esbrinar-ho, et convido, a tu i a la teva parella, a contestar les peguntes que proposa el psiquiatre i psicoanalista R. Neuburger.
1- Quin lloc ocupa la relació de parella en la meva vida?
Es tracta depreguntar-te si és tan vital per a tu viure en parella com viure amb aquesta parella. Si el compromís de parella és primordial o secundari respecte a altres compromisos personals.
2- Quina idea tinc de la parella?
Els humans necessitem viure en grups socials perquè ens confereixen identitat: la família, la nació, la professió, el cercle d’amistats… La parella és un grup de pertinença i un constructor identitari molt fort. Com tota pertinença por comportar orgull, generositat, assegurança, reconfort, però també submissió, passotisme, angoixa.
3- A què estic més enganxat, a ell/ella o al tàndem de parella?
L’experiència ens ensenya que la dimensió relacional és prioritària en la primera fase de la vida a dos, després l’amor per al tàndem de parella ocupa més energia i temps que l’amor a l’altre. Es forma aquest curiós bucle: al començament l’amor justifica la vida de parella i després la vida de parella justifica mantenir l’amor. Es tracta de preguntar-se si predomina la dimensió amorosa o la dimensió conjugal o estan en equilibri.
4- La parella que formo, m’ha permès establir lligams nous amb la família d’orígen?
Tothom ve d’un conjunt familiar, la dels pares o la d’una parella anterior. Aquests orígens poden ser focus de tensions o d’alliberament per a la relació actual.
Les preguntes que segueixen han estat pensades perquè les contestin conjuntament els dos membres de la parella.
5- Som l’un per a l’altre la persona més important de la nostra vida afectiva?
Preguntar-se davant de l’altre el lloc que ens sembla que ocupem en la seva vida és el gran moment de dir-nos que potser tenim la impressió de passar després dels fills. O que la seva mare, la germana o el seu millor amic tenen prioritat sobre els nostres interessos personals o sobre el tàndem de la parella.
6- Estem satisfets de la intimitat que ens ofereix la nostra vida de parella? És suficient, massa o no està prou protegida?
La vida d’una parella és compartir la intimitat. Compartir valors, gustos, espais, temps, pensaments, emocions… Un compartir equilibrat per no caure en exigències desmesurades. Un compartir que es vehicula per coses ben trivials com els cèntims, les tasques domèstiques. Dir-se de tant en tant, com vivim aquestes coses tan quotidianes pot ajudar a desblocar crispacions, que altrament explotaran en el moment més inoportú.
7- Concedim prou temps a la nostra vida de parella?
El temps compartit és un tema recorrent en les discussions. La disponibilitat. Ho dificulten els fills, els amics, la feina, les activitats… o a l’inversa, podem retreure-li que no ens deixi temps per respirar.
8- Som una “bona parella”?
No hi ha cap norma per a la bona parella, cap manual d’ús. Cada una ha de dibuixar el seu ideal, l’ha d’inventar. Intentem-ho, per exemple, buscant-li els mots que millor la definirien: intimitat, generositat, conjunt familiar, convivència… Pot ser divertit buscar quina parella del nostre entorn se sembla la nostra i a quina ens agradaria semblar-nos.
Una parella es pot perdre entre mentides, omissions i secrets, però també la pot destruir massa transparència i un excés d’honestedat. Mentre es descabdella el diàleg, anirem establint la frontera del nostre claustre opac, tancat, íntim.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant, Narcís. Llàstima que tinc poc temps.
Jo crec que tot és complicat. D’una banda, és necessari un espai d’intimitat propi. D’una altra, tenir respecte i demanar respecte. Però crec que l’ésser humà també necessita algú amb qui compartir. La soledat pot ser el pitjor del món.
No crec massa en enamoraments, la veritat. Crec en projectes de futur i en l’estimació i la vinculació. Segurament és perquè ja no tinc vint anys i suposo que els punts de vista van canviant.
A mi m’interessa molt més la tranquil·litat d’esperit que cap altra cosa. La llibertat individual encabida dins de la llibertat compartida. L’equilibri i la sensació de placidesa. Visc una vida interior important i per a mi és molt gratificant. Potser és allò de la cultura que sublima altres coses, com deia Freud. Pourquoi pas?
Això no vol dir que no hi hagi moments de cansament o períodes millors i períodes pitjors. Però com en qualsevol altra àrea de la vida humana (a la feina, amb la resta de la família, fills, veïns, societat, etc.).
Jo només sé que m’encanta veure parelles de vellets agafats de la mà al carrer.
El meu home em va dedicar aquestes paraules de Borges i m’agraden molt:
“Uno está enamorado cuando se da cuenta de que la otra persona es única”.
Si això dura per sempre, fantàstic.