Tot i que les intencions de Carretero encara són incertes, el fet que hagi registrat els dominis reagrupament.cat i .org és un pas més enllà de l’esclat mediàtic.En qualsevol cas, els seus dos articles han tingut la virtut de tornar a situar el debat independentista als mitjans. I això, sense entrar en altres valoracions, sempre és positiu (avui coincideixo en això amb Salvador Cot), tot i que cal no perdre de vista l’acolliment que li està prestant l’entorn convergent. Són dades a tenir en compte. On això és més notori és a les cartes dels lectors de l’Avui i al Singular Digital, on quatre de les deu notícies de portada fan referència al conseller nacional en qüestió; al diari, a més, s’hi troba una enquesta i algun article d’opinió, com el d’Hèctor López Bofill o el de Víctor Alexandre, tots dos molt recomanables. Alexandre té raó quan diu que és un error fer callar Carretero només pel suport que està trobant en CiU, però fa un altre plantejament al qual dóna una resposta massa justa. Diu que ERC ha canviat i que no pot pretendre que tots els qui li donaven suport canviïn també. Des del meu punt de vista, ERC ha de prendre decisions estratègiques com a partit que és. Quan ho va fer el 2003 ja hi va haver qui es va donar de baixa i ara tornem a sentir veus discrepants. ERC no pretén que tothom la segueixi i crec que les crítiques que hagi rebut Carretero no són pas més feridores que les que ell ha publicat a l’Avui. Hi insisteixo: temps al temps; esperem a veure com articula Carretero la seva proposta i quin suport rep.

Coincidint amb les aportacions de Joan Carretero, a la Xarxa de Blocs Sobiranistes ha arribat un interessant article de Cesc Poch en què reflexiona sobre els paradigmes passats i presents de l’independentisme. Si visiteu el bloc veureu que la qualitat de les seves reflexions ha suscitat aplaudiments i comentaris. Quan fa poc em referia a l’efecte de la blogosfera en la dinàmica de creació d’opinió dels mitjans pensava en casos com aquest. En principi l’article em va passar desapercebut perquè, al cap i a la fi, el dia té 24 hores per a tothom i alguna cosa sempre se t’acaba escapant, però com que altres blocaires se n’han fet ressò, finalment l’he llegit i m’he adonat de l’oportunitat i significació del que s’hi diu. Felicito, doncs, en Cesc per aquest article i l’encoratjo a mantenir el debat des del seu bloc. La blogosfera és com un mosaic en què cadascú aporta el seu toc de color a la visió global.

Tant la reflexió d’en Cesc com d’altres que he llegit darrerament em fan pensar que potser caldrà revisar el marc que des d’aquest bloc he estat donant per bo. M’he estat referint a ERC com a primer front, a CiU com a segon front i a la societat civil com a tercer front. Però potser caldria plantejar-se la viabilitat d’un quart front. Per què ara? Certament els intents de trobar un espai polític al marge d’ERC i de CiU fins ara no han tingut gaire èxit. No cal remuntar-se al PI, sinó que n’hi ha prou de veure el resultat obtingut per PRC a les eleccions de l’1 de novembre. Un cas a part és la CUP, que aposta més per anar teixint la xarxa des del municipalisme. Si m’ho replantejo ara és, precisament, per les expectatives que ha aixecat Carretero. No veig malament que algú intenti recollir el vot del sobiranisme abstencionista. És clar que hi ha riscos i inconvenients. El risc de no sortir-se’n i l’inconvenient de fragmentar el sobiranisme. A efectes de l’autodeterminació, de sumar esforços per poder decidir, totes les opcions tenen el mateix objectiu, però la creació d’un nou partit independentista que fes perdre escons a ERC a les properes eleccions al Parlament podria suposar debilitar-la en el pols que manté amb el PSC per l’hegemonia de l’esquerra. Si Carretero hi està decidit, res no li ho impedirà i tindrem ocasió de seguir-ne l’evolució. Si tot plegat acaba en un corrent intern, caldrà veure amb quin suport compta dins d’ERC. De momet el PRC ja li ha donat la benvinguda segons llegim a E-notícies. Estarem atents, doncs, a qualsevol indici que pugui donar-nos una pista de les intencions de Joan Carretero. Però cal no perdre de vista que els partis polítics no són l’únic front del sobiranisme, i que la legislatura acaba de començar. Seria un error confiar únicament en aquest eventual nou partit.

De novetats, però, n’hi ha que ja són un fet, com el naixement sel setmanari digital El Demà, que s’afegeix a les darreres novetats a la xarxa: El Singular Digital o, en una altra línia però altament recomanable, E-criteri. Tot allò que pugui enriquir el debat i aportar informació serà benvingut. I evidentment, també la Xarxa de Blocs Sobiranistes, que continua creixent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!