La trappola

Recordo una entrevista a "Miquel Roca i Junyent" poc abans de començar el procés de reforma de l’Estatut, preguntat sobre la conveniència fer aquesta reforma s’hi mostrava contrari i amb una justificació que en aquell moment vaig trobar molt encertada. Argumentava aquest "pare de la Constitució" que en el procés de transició es van aconseguir moltes cessions al nacionalisme gràcies al sentiment de "mala consciència" que tenien molts polítics espanyols cap a les minories nacionals.

Actualment aquest sentiment de culpabilitat provinent del franquisme ja no existeix dins la societat espanyola -això es igual de vàlid tant per la dreta com per l’esquerra-, no hi ha cap motiu llavors per cedir davant les pressions autonomistes, qualsevol reforma estatutària o constitucional que es pretengui fer en un futur tendirà a retallar el poder de les anomenades nacionalitats, i això es farà pel bé de tots els espanyols, per la igualtat, ens insinuaran amb cinisme.

I certament el nacionalisme espanyol avui en dia està totalment desacomplexat. El ciutadà dels regnes castellans avui en dia és un individu satisfet amb el seu nivell de vida, es creu realment que el seu país és una potència mundial i econòmica, amb el ferm convenciment que a Espanya es viu com a cap altre lloc, amb un dels millors sistemes sanitaris, afirma convençut que aquí tenim el sol i es menja millor que a qualsevol altre lloc del món. En aquestes condicions no estranya gens que no hagi provocat gaire sorpresa l’estudi del Financial Times que assegura que "Espanya és el país preferit pels europeus per treballar" -m’imagino que l’enquesta l’hauran fet entre ciutadans europeus que mai hauran tastat el mercat laboral espanyol-. El xovinisme és tan alarmant, que fins i tot aquest dissabte podia escoltar a la SER com un tertulià anunciava tot cofoi que el sistema sanitari espanyol està entre els 10 millors del món (sic!), tot i que hi invertim la meitat que la resta de països industrialitzats (re-sic!, si que en són de benparits!). I aquesta és la imatge que els mitjans castellans pretenen vendre de la nostra situació en comparació amb la resta de món, així per exemple el director de l’edició catalana de La Razón ens fa una exageradíssima caricatura: "Los catalanes se han instalado en un estado de gran confortabilidad y somos una de las sociedades más ricas del mundo" -em pregunto en quin barri deu viure et tal Marhuenda, al meu segur que no-. (segueix…)

En resum, que ser espanyol es veu que és la re-pera, i ja falta poc perquè arribi el dia en què al viatjar pel món amb un passaport espanyol ja ho tindrem tot pagat. En aquest sentit es de suposar que es creguin realment que la democràcia és un invent d’origen hispànic, la sagrada constitució una de les més avançades del món, i el castellà una llengua en constant creixement, indispensable per accedir a la modernor i viatjar i fer negocis per la UE.

I els catalans què hi pintem en aquest Sangri-La?

Es veu que hem perdut el temps en debats identitaris, mentre altres comunitats amb esforç i dedicació portaven l’Estat espanyol a ser una de les primeres potències mundials, i al mateix temps que mostraven la seva solidaritat cap a altres nacionalitats hispàniques menys afavorides. A Catalunya però ens hem deixat deixat endur per un nacionalisme cec, per la insolidaritat, per la corrupció. Fins i tot som tan pèrfids i ignorants que no som capaços d’acceptar la raonable proposta d’una tercera hora en castellà. Ja ho deia aquell ex-president espanyol, fa riure pensar que es puguin donar classes de física en català.

Amb aquest ambient fa por pensar que en pot sortir si per acontentar el rei es decideixen a reformar la constitució. Si de l’estatut ja n’hem sortit ben malparats -i més que en sortirem- la pròxima llei d’harmonització autonòmica farà de la LOAPA un simple acudit.

El més graciós és que ara estiguem demanant el traspàs de la RENFE, la gestió de l’aeroport del Prat, o que ens queixem del retard del nou sistema de finançament i de la falta de pluralitat al Tribunal Constitucional. Tot això ja ho vam perdre el mal dia que Artur Mas va pactar un estatut re-inventat -ignorant el nostre parlament- amb Zapatero, i posteriorment referendant en referèndum la sobirania de La Moncloa sobre el nostre país.

Ara els remou la consciència d’haver enganyat el poble amb falses promeses, deu ser per això que el senyor Iceta ens parla de la "ficció independentista". És molt simptomàtic que a l’ideòleg del PSC ara li preocupin els independentistes. Ai la mala consciència!

Afegeixo l’himne espanyol (amb lletra), gentilesa de l’Arnau Cunillera:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!