Entre línies (notes de Juli Capilla)
"Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", Joan Fuster
Licantropia és un llibre ben curiós. Curiós i diferent, si tenim en compte el panorama narratiu nostrat. Per la temàtica i per la llengua, aquesta és una novel·la singular. La conversió de l’home en llop (licantropia) és un motiu que no ha estat gaire sovintejat pels nostres autors. És un tema gairebé inèdit a casa nostra. I, tanmateix, Carles Terès el tracta amb molta dignitat. Encara més, hi palesa uns dots excel·lents com a escriptor de ficció. Sense excessos ni extravagàncies, hi configura una trama d’una solvència exemplar; d’una veracitat que fa que ens creguem la història que ens conta. Situada a la comarca del Matarranya, la novel·la transcorre majoritàriament en època actual, però el pes del passat i una maledicció familiar que ha passat de generació en generació condiciona les nissagues de dues famílies afectades de licantropia. Així, de mica en mica, anirem esbrinant fins a quin punt ho estan Llorenç i la seua dona Laura, i el germà Agustí. Carles Terès dosifica amb intel·ligència els arguments de la novel·la i, a més, ens els presenta amb un domini lingüístic admirable, emprant-hi l’estàndard per al fil narratiu, i el dialecte matarranyí per als personatges que són d’aquella contrada fronterera de la llengua. Una opera prima novel·lística i un autor a tenir molt en compte.
Sinopsi editorial:
L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable.
Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I com sempre, enhorabona pel blog, en sóc un lector habitual.
Salutacions cordials,
David