(Escrita i publicada el 15 de Maig del 2006. La reprodueixo aquí pel seu indubtable interès):
Estimat Albert,
T’envio d’aquesta carta oberta, que no és gens discreta, però així t’hi arribarà millor. Et tinc que parlar d’alguna cosa molt, molt seriosa. Tot va començar amb allò que m’hi vaig trobar a l’edició del diari "El País" del passat 10-5-2006, que ultrapassa el surrealisme, quan no el cinisme més absolut. Llegeixo amb esbalaïment que, en presentar tu i uns quants senyors més, respectables, això sí, el vostre moviment Ciutadans de Catalunya al Teatre Reina Victoria de Madrid, tu mateix, vestit amb bata blanca, com un metge de la Seguretat Social (el doctor Jerínguez, diria jo), fas un diagnòstic aclaparador del que consideres l’estat actual de la nostra estimada Catalunya. Comences parlant d’ella com d’una "tribu" per acabar, després d’algunes comparacions tretas de polleguera, com la que fas entre Catalunya i la República de Weimar (el règim a l’Alemanya d’entreguerres, abans de l’arribada del nazisme), per dir-ne, tant de tranquil: "En Catalunya siempre ha habido esquizofrenia. Y eso iba bien: se hablaba indistintamente en castellano y en catalán, por ejemplo. El problema fue cuando a la esquizofrenia se sumó la paranoia contra esa ‘punta del iceberg de la maldad llamada Madrid’". És a dir, consideres els teus propis paisans com a gent esquizofrènica. I per aqueixa regla de tres, tinc jo que considerar-me així, que tindré que anar-m’hi, tot seguit, cap al manicomi…
Comprenc que estiguis enrabiat fa temps amb allò de que ja no pots expressar-te a Barcelona com t’agrada, que ja no omples els teatres barcelonins com abans, i en canvi, a Madrid els omples, que tinguis por per la teva vida igualment que d’altres que no els riguen les gràcies al lamentable Josep Lluís Carod-Rovira i els seus amiguets, afortunadament ja fora del Govern de la Generalitat. ¡Per fi…! Però allò de l’altre dia és d’un estúpid tal que en d’altres països no t’ho permetirien. Ni tant sols en Leo Bassi arriba a això que tu hi has arribat.
Reflexionem: o bé vas dir tot això (i la resta del que vas dir, en aquell indret) només per complaure a una audiència delitosa de sentir barbaritats com aquesta, com "los madrileños son mejores que los sosos de los ‘catalinos’ hasta en la cama", o t’hi creus que així, adulant-los, te’n guanyaras el seu favor eterne, ja que n’hi ha que sobreviure, i creus que això és millor que no pas anar a aqueixos programes del cor queixant-t’hi que la teva dona t’enganya amb un altre, cosa que no ocurreix ni ocorrerà mai, sinò del que et fan a la teva terra… No sé… Això funcionaria millor si vulgueu anar cap al programa d’en Federico Jiménez Losantos, especialista nº 1 d’això.
Que penses que ara l’Esperanza Aguirre et doni de premis, tota orgullosa, quan fa dos anys hi hauria crucificat ella mateixa el seu cunyat per aquella obra teatral que el teu propi grup hi hauria defensat donant la cara davant ella, hi has trobat per fi algú que comprengui el missatge de les teves obres, t’equivoques. Quan els sembli malament una obra en pocs anys, tornaras a tenir-los en contra, com ara et donen suport i t’hi posen a un pedestal. El vostre grup teatral, per a mi ben respectable, tanmateix, no hi deu caure, en això. La vostra manera de provocar perquè sí ja no es porta. A mi, com a català i no pas nacionalista radical, m’ha disgustat molt el vostre "espectacle" de l’altre dia.
Comprenc el teu desencís amb la Catalunya actual, que sovint jo mateix sento, sobretot quan hi veig a un personatge amb bigoti a la Groucho per la televisió, però recorda que afortunadament la societat catalana, almenys en la cosa artística, hi és molt per davant dels Maragall i Carod d’ara. I el Madrid que ara sembles estimar molt i posar a un altar, almenys el Madrid que hi veu les teves obres (cosa que em sembla magnífic, per això te’n guanyes la vida), recorda que va viure temps millors durant la "movida", i el nefast José María Álvarez Del Manzano gairebé va esdevenir una ciutat provinciana, de la qual cosa la va salvar la seva classe artística, diferent a la de Barcelona, més influenciada per França, però igualment eficaç).
Siguem més seriosos, una cosa que no quadra gens amb el que tu fas, l’humor corrosiu, però no facis el joc a certa gent indesitjable. Tu no t’hi cases amb ningú, artísticament parlant, i acabaras fent sàtira fins de tu mateix. Sempre hi has tingut de talent, però molt més per ficar-te en embòlics. I per fer el poca-solta, millor deixa això a certs diputats polítics de l’oposició. O al Parlament de Taiwan, que van ser mestres de la bronca parlamentària a la Bruce Lee.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!