El president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, ha anunciat com una de les mesures excepcionals per a fer front a la crisi econòmica la retallada del sou dels funcionaris.
El primer que sorprèn és que després de l’anunci d’una mesura excepcional, l’endemà -el govern que ell presideix- no aprovés el decret-llei que concreta l’àmbit d’aplicació i l’abast de la mesura. Un indici més que mostra la precipitació de la mesura, forçada per la necessitat de fer algun gest cara a la Unió Europea (que ell presideix durant aquest primer semestre de l’any). Malgrat els reiterats advertiments provinents de totes bandes Rodríguez Zapatero ha fet veure que ho tenia tot controlat, una actitud que defineix els impostors i els mediocres que nodreixen (i es nodreixen) la classe política espanyola i catalana (i també alguns que la volen “regenerar”).
La crisi econòmica és estructural, serà de llarga durada segons adverteixen tots els experts, i coincideix amb una crisi del sistema polític espanyol (involució autonòmica, davaluació de la funció arbitral del poder judicial…). Resulta hores d’ara evident a tothom que Rodríguez Zapatero (i amb ell, el PSOE) no té cap estratègia per afrontar la situació. El Govern de la Generalitat potser pot tenir alguna proposta, segons el conseller Castells, però no té les competències ni la capacitat de lideratge moral que governs com l’holandès i l’alemany han palesat davant els seus respectius conciutadans.
Ara és l’hora dels polítics que s’omplen la boca proclamant que per a ells la prioritat són les qüestions socials per sobre de les identitàries; a veure que proposen a banda de fer demagògia dient que “apujaran els impostos als que més tenen”. Les situacions històriques com la present ofereixen la possibilitat d’obrir debats sobre mesures de reforma no conjunturals. I si hi hagués una formació independentista amb capacitat estratègica seria l’oportunitat per presentar un ventall de propostes socioeconòmiques que permetessin anar dibuixant quina mena d’estat català cal bastir.
Personalment no tinc coneixements en matèria econòmica com per anar donant consells, però dins de l’àmbit de la funció pública se me’n acudeixen unes quantes. Aquestes podrien ésser: retallar les retribucions dels funcionaris, però també reduir els assessors de partit incrustats a les administracions públiques, retardar la jubilació fins als setanta anys, reduir la retribució dels funcionaris que no demostrin estar al nivell del lloc que ocupen, prohibir les jubilacions anticipades al sector empresarial públic, reduir la burocràcia sindical alimentada per les pròpies administracions, entre d’altres.
Post Scriptum, 13 de novembre del 2020.
Voldria contribuir a un replantejament de la funció pública entenent-la com un component més de la població treballadora i en aqueixos moments de crisi econòmica, amb atur, precarietat laboral. Els funcionaris hem de ser copartíceps de l’esforçs col·lectiu de redreçament, per exemple, congelant el sou (almenys en les categories més altes), per no contribuir a una escletxa social entre empleats públics i autònoms i assalalriats. Comparteixo, doncs, l’article de Jordi Goula avui a Vilaweb: Funcionaris 100 – Autònoms 20.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
JUBILACIO ALS 70? NOMÉS ENS FALTAVA AIXO! IMAGINAT 33ADOLESCENTS FORMATS PER IAIOS DE 70 ANYS! I LES CUES QUE ES FORMARIEN PER QUE ET DONESSIN HORA AL METGE O T’ASSESORESIN SOBRE UN TRAMIT! ENFRONTANT-SE A UN PROGRAMARI INFORMATIC QUE FALLA CONSTANTMENT! I A SOBRE FASTIGUEJATS XQ NOMES COBREN1000€! I L’ENTRADA DE GENT JOVE A LA FUNCIO PU LICA ?
Per a no tenir coneixements en matèria econòmica sou molt i molt atrevit, poc més o menys com tota la colla d’ineptes que ens governen de fa més d’un lustre. Som proclius a l’humilitat hi ho exercim sistemàticament i per això mateix, valorem el silenci com a quelcom virtuós més que no un entort. Fa l’efecte que just el contrari de vos.
D’allò que heu deixat escrit podem compartir un parell de valoracions, una, que ens trobem davant d’una crisi estructural, l’altra, la present situació és una oportunitat per a l’obertura dels debats necessaris per a transformar l’estructura jurídico-política que ens hi ha menat.
De les de l’àmbit jurídic, que reclameu com a vostre, voldríem l’exploració de les vies adients per abandonar-hi definitivament el projecte Espanya Estat. Les aportacions tècniques que permetessin en el marc constitucional català, la garantia de separació dels clàssics poders executius, parlamentaris i judicials. Només la manca de democràcia real, de llibertat política volem dir, ha permés l’arribada a la situació caòtica on ens trobem. La política no pot ser-hi cosa únicament de partits i tot garantint llur participació en els afers socials, s’ha de trobar l’equilibri adient per a no trabucar el sistema en una oligarquia partitocràtica com ho és ara.
De mesures d’urgència també en podríem proposar, malgrat no ésser-hi economistes, i trobem que perllongar la jubilació als 70 anys on hi ha un 45% de
desocupats entre la població de 18 a 25 anys no sembla encertada. Acabar-hi definitivament amb tota casta de privilegis sí que ho seria. Què li semblen les pensions vitalícies, senyor Jaume? i les garanties d’ingrés, al voltant dels mil euros i sense treballar, per als joves tutelats per institucions publiques? Hi ha moltes coses a fer, però, la primera i necessaria, no ho dubten, és assolir la llibertat política.
abans que retallar un sou massa inflat als funcionaris (que, en molts cassos, dit sou és mil·lireuista), caldria retallar despesses en polítics, exercit i treure-li totes les subvencions que l’Església católica reb d’un estat (mal)dit aconfesional, ademés d’acabar amb subvencions i “ajuts” a bancs, caixes d’estalvi, fundacions i altres invents semblants.
Crec, honestament, que demanar la jubilació als 75 anys no és de calaix, ni ètic.
Atentament
Els assessors de partit incrustats a les administracions públiques no s’han de reduir s’han d’eliminar, i no per la crisi econòmica, que també, sinó perquè aquesta xancra dels assessors de partit és una corruptela contrària a les pràctiques de bon govern i una perversió de la democràcia.
També és bona l’ocasió per suprimir les Diputacions Provincials, no només a Catalunya, sinó a tota Espanya. Les funcions i funcionaris de les diputacions poden ser assumides per les administracions autonòmiques, i tot els càrrecs polítics (diputats provincials, els seus respectius assessors i demés) eliminats. S’estalviarien una pasta en sous, dietes, teléfons, ordinadors, vehicles oficials, despeses de representació, etc.
Quant als sindicats, fundacions dels partits, ONGs i altres fundacions: ni un euro dels pressuposts públics. Qui paga mana. Els sindicats han de viure dels seus afiliats, les fundacions -per definició- han de funcionar amb patrimoni posat pels fundadors, les ONGs dels seus associats.
No oblidem pas el PER d’Andalusia: suprimit.
Potser cal parlar ja sobre la immigració. Sobra. No sobra ara. Ha sobrat sempre. Els fluxos migratoris no han estat mai controlats. Ho pot ser sí i del que es tracta és de minoritzar-nos encara més al nostre propi país.
Som una democràcia ínfima on floreix la corruptela de tota mena, el bonisme ignorant i la impostura.
Una Catalunya independent governada amb la filosofia del tripartit (filosofia de les esquerres tronades) tampoc ens treuria de la crisi.
Encara ens passa poc.
Si els no funcionaris, que suportem tot el sistema productiu, tenim un 20 % d’atur es logic que els funcionaris que no tenen el perill de l’atur i que encara que no siguin mai a l’ajuntament, el Jaume n’es un exemple, tenen el treball garantit de per vida, tenen que col-laborar amb un 20 % de mitjana del seu sou, per equilbrar la balança, està clar que els mil-euristes no hi poden col.laborar de la mateixa manera que el Secretari de l’Ajuntament que està als 100.000 euros anuals. Si no es prenen mesures contundents no hi ha solució. Altra cosa serai que els funcionaris que no treballen s’els acomidi com als altres treballadors, segur que amb un 20 % menys es faria la mateixa feina.