Això s’acaba. S’acaba perquè la proposta inicial era per a la setmana del 4 al 10, però com que no hi ha hagut res de dogmàtic en cap moment, pot ser que encara cuegi un dies en alguns blocs. A partir d’ara, proposo que tothom reflexioni sobre el que ha passat. Com és possible que una persona sense cap pes polític ni social com un servidor hagi pogut posar en marxa una campanya que ha trobat la complicitat de tantes persones fins al punt de sortir de la blogosfera? La resposta és en el bloc, evidentment. Aquesta és la meva praxi de participació ciutadana. Mentre alguns consellers es gasten els nostres impostos per saber què volem encara que de després no en facin cas, amb aquesta campanya ha quedat clar que les eines ja hi són. La catosfera és un espai de comunicació que cal tenir en compte. Potser a partir d’ara caldria anar pensant a formar un grup de pressió, un lloc web en el qual convergíssim tots els blocaires que volem un estat propi. Un lloc on qualsevol nou blocaire pogués fer ping per afegir-s’hi. Deixo la proposta en mans dels informàtics.
Però també està bé sortir de l’espai virtual de tant en tant, i demà és un d’aquests dies. Demà tenim una nova oportunitat per expressar-nos a través d’una concentració a les cinc de la tarda a Barcelona. Any rere any, cada cop més persones ens trobem per recordar que tenim pendent la recuperació de la nostra sobirania. Cal ser-hi.
Tornant a la campanya, ahir el diari Segre publicava un article del regidor republicà i segon tinent d’alcalde de la ciutat de Lleida Xavier Sàez amb el lema. Avui el setmanari Presència, que es distribueix cada diumenge amb El Punt, parla de la campanya en la secció d’Internet. Com sempre, agraeixo que em feu arribar la notícia de qualsevol altre article aparegut en premsa tant electrònica com impresa. Per comentar alguna adhesió més i algun article destacat, permeteu-me que em refereixi a dues persones ben diferents però totes dues referents imprescindibles: Fèlix Martí i Marc Belzunces. Representen coses molt diferents, però la unió de totes dues dóna la mesura de la transversalitat de l’independentisme i de la qualitat del relleu generacional.
Quant a les reaccions a la campanya, he trobat una anàlisi crítica molt recomanable al bloc Creació filosòfica. Fa uns minuts Elliot Fernàndez, autor de la proposta gràfica de la campanya, ha penjat la seva reflexió final. També heu pogut seguir la campanya a través de blocs com el d’en Saül Gordillo o el mateix Marc Belzunces de qui us parlava. Aquesta diversificació és bona, però també fa pensar en la necessitat d’unificar un espai per a aquest àmbit comú que ho faci tot plegat més navegable. La catosfera per un estat propi té ara el repte de constituir-se en contrapès d’aquells mitjans que l’han ignorada plenament.
I més reaccions: la de Ramon Bassas al meu article d’ahir. Trobareu als comentaris la seva resposta i la rèplica que li fa en Josep Blesa, al qual ben poca cosa puc afegir. Bassas, en la seva resposta, parla d’una "mutació del catalanisme que, primer, tenia la voluntat de crear una veritable cultura nacional i, ara, almenys part d’ell, prefereix pensar en un estat nacional". Jo diria que el verb més ajustat a la realitat no és preferir sinó afegir. El catalanisme té i ha de continuar tenint aquesta voluntat de crear una veritable cultura nacional. Una altra cosa és la praxi d’aquesta voluntat en el cas de cada partit polític. Pensem, per exemple, com entenen la cultura nacional els socialistes al País Valencià, a les Illes o a la Franja de Ponent, on Marcel·lí Iglesias no vol ni donar l’oficialitat al català (perquè suposo que sabem quina és la nació d’aquesta cultura nacional, oi?) o quina idea mou la gestió de la presència de la cultura catalana a la fira de Frankfurt. Allò que el catalanisme sobiranista fa és afegir a aquesta voluntat la de tenir un estat propi que en permeti l’autogestió, la col·laboració i la projecció exterior sense mitjancers. Sentint-ho molt, l’Estat espanyol ha demostrat un immens desinterès i sovint fins i tot animadversió a reconèixer que és un estat amb quatre nacions diferents. Qui estigui cansat de picar tants cops a la mateixa paret, ha de saber que hi ha l’alternativa d’un estat propi.
No em puc estendre gaire més en un sol article, però part del que diu Ramon Bassas quedarà respost quan doni la rèplica a un altre socialista, David Gutiérrez. Coincideixo amb Josep Blesa, però, a agrair a Ramon Bassas que vulgui entrar en el debat. I que sàpiga que en el meu bloc hi té entrada lliure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que un dels motius de l’èxit és, com no, que després de la sensació de desfeta i desmoblització col·lectiva per haver desperdiciat tantes energies per no res amb el famós estatut, òbviament vindrà l’hora de l’emprenyada, la mala llet i la recuperació d’un discurs probablement molt menys ambivalent, perquè si la pretensió de "l’Espanya plural" s’ha evidenciat que era una il·lusió -nostra i prou-, només queda una sortida (a part de la renúncia), i el que "ara toca" és deixar-se de punyetes que ja hem vist on porten. I amb aquesta reclamació crec que has recollit molt bé aquest sentiment…ara falta que no es quedi en això.
L’altre motiu, i et felicito, és que has encertat en la forma (adhesió voluntària, perllongada, poc esforç per contribuïr-hi i fàcil traçabilitat de les contribucions), sense pretensions, convidant a la necessària recuperació de la il·lusió que TOTS necessitem amb un discurs clar, valent i transversal, al que tothom s’hi pot sumar.
Perquè potser estem farts de negociacions farisees, de pactes ignominosos, de recargolats i acomplexats discursos identitaris, però ningú dirà mai que està fart dels seus somnis, si de cas sols de la poca traça en fer-los realitat, així que ja sabem: a treballar de valent, cadascú en els petits detalls del dia a dia.
Felicitats per la iniciativa Xavier i espero que tingui alguna mena de continuïtat, potser és poca cosa comparat amb els grans mitjans d’opinió que fan i desfan com volen, però ens ha animat més del que penses.
Jo també vull un Estat propi,
Josep M Comajuncosas
http://www.jeppi.cat
Jo vull…necessito més que no vull…. un estat propi. No per ser millor que ningú altre, sinó per poder ser qui sóc sense haver de demanar perdó quan obro la boca. Qué cal fer per adherir-se a la vostra campanya, Xavier?
Quim
Jo voldria aprofitar per a recordar que tot i que s’acabi la campanya organitzada per en Xavier, la lluita continua i cal recordar el seu esforç i aprendre dels seus encets alhora de posar d’acord a molta gent que a vegades semblem que cantem en tonalitats diferents encara que diguem el mateix.
Aps… per cert Xavier… espero que no tinguessis il·lusió per estrenar cap obra en teatres municipals de Madrid !! 😉
Salutacions
Desconec si calia adherir-se en algun lloc concret. Jo vaig tirar pel dret i ho vaig
cardar directament.
Collonuda iniciativa, company! Tan collonuda que, malgrat acabar-se avui, jo la
continuaré a nivell individual. Hauríem de fer un 11 de setembre de cada dia de l’any.
La trinxera i la reivindicació constant són la nostra raò de ser. Mantenir el caliu per a que no ens passi com després de la 1ª Intrasició.
Salut!
Xavier, et felicito de cor per l’èxit assolit per la teua convocatòria: ésser català no és gens fàcil i massa sovint ens ho posem més difícil encara, però has demostrat què senzill és poder posar-se d’acord quan l’objectiu ens agermana.
Tens raó en pensar que això és un començ i que no s’aturarà demà.
M’he afegit a la campanya al meu blog http://guillemcarbonell.blogspot.com, felicitats per la iniciativa.
Amb una mica (o amb molt) de retard també m’afegeixo a la campanya amb l’entrada Jo també vull un estat propi…
Felicitats pel seguiment que ha tingut la campanya sobiranista tan en els mitjans de comunicació com en el dietarisme digital català (anonomenat popularment catosfera )
Jo també m’he afegit a la campanya podràs trobar l’articile Jo també vull un estat propi pels Països Catalans en aquest dietari digital: Reflexions De Mitjanit .
Aquí trobareu el discurs que ha fet avui, vigília de la Diada, en Víctor Alexandre al Fossar de les Moreres.
Hola,
el famós bloc sikodelic (Els Abismes Siderals) també s’apunta al carro de la
campanya. Com sempre tard i malament (respectant el segell de la casa).
Volia
fer trampes i posar una data més avançada (per entrar dintre del termini i
poder optar al premi) però al final he volgut ser honest amb les coses del país
i segueixo de offsaider.
¿Que?
¿No hi ha premi?
És
igual, perquè Jo també vull un estat propi.
Salut i repúblika bananera
Felicitats per tal com ha anat tot. Bona diada, avui, malgrat la pantomima oficial que ens espera, a veure quina vexació oficial ha dissenyat el PSC per a Pasqual Maragall, en tan magna data, per seguir deixant clar què pensa l’aparell del partit del les collonades nacionalistes. Hi haurà ministre d’indústria ocupant el cim jeràrquic de la celebració? Allò que va fer en Clos davant del rei el converteix en ministre d’Indústria, i el facultarà per fer un discurs entrebancat i ple de bajanades que sigui l’escarniment enèssim de les institucions catalanes? Farà sentides declaracions catalanistes, l’Iceta? Alguna ofrena floral, tal vegada? Hi haurà programada l’actuació d’algun artista enrollat català, però que curiosament hagi fet tota o part de la seva carrera en castellà -l’idioma convidat en la Diada de la Germanor Hispànica?
És igual. El PSC podria convidar Núria Feliu -posem per cas-, que fes un traguet de moscatell en porró amb barretineta i mossegués uns carquinyolis d’Agramunt entre cançó i cançó i convertir-ho en una perfecta burla a la litúrgia catalana.
doncs ja que avui és 11 de setembre, servidora també s’hi apuntarà, sí, sí, sé que faig tard… 😛
Bueno, doncs ja està, que ma agradat participar a la campanya aquesta, i que felicitacions per a tu de tot cor Xavier Mir, i bueno que l’estat propi potser no el veurem nosaltres, però que cada dia n’hi ha mes de sobiranistes-independentistes i algun dia arribarà, i una darrera cosa, en aquests moments el google està aixís
Results 1 – 10 of about 113,000 for "Jo també vull un estat propi"
Results 1 – 10 of about 98,900 for "Albert Boadella".
113.000 a 98.000, hem guanyat al Ciutadà Boadella, no està gens malament.
Un petonàs,
Mireia
Espero que no sigui massa tard! He publicat un post avui mateix!
Sí, Xavier, sí, ja sé que hi entro fora d’hores, però espero que aquest cop no passi res i el meu testimoni -que ja et vaig manifestar- quedi reflectit adequadament. Ehorabona per la campanya i m’ha agradat perquè això que dius és completament cert: no calen grans estudis ni grans estadístiques -pagades sovint amb diners públics- per saber què passa realment al carrer. I aquesta campanya n’és un botó de mostra més que evident.
Penses publicar alguna mena de resultats globals de participació?
Recorda també que et vaig dir que no tenia cap bloc però que malgrat tot volia adherir-m’hi.
Salut!
Xavier, ens has recordat a tots plegats, un cop més, que la xarxa, que els blocs, són una nova forma d’informar-nos, d’ajudar-nos, de lluitar. No hi ha estats ni multinacionals que ens puguin fotre, el mar és obert, només cal imaginació i aprendre a jugar amb aquestes noves eines. El món va canviant molt més del què ens pensem.
Catalunya no és ni una nació, ni un estat, ni un país. Ara som, una simple "comunidad autónoma" d’un estat. I a tot estirar un .cat esperençador. Però el futur és nostre.
Felicitats per la iniciativa i endavat les atxes!
I, inde, inde-pendèn-ci-a!