Estant a París per enllestir un encàrrec editorial, (el primer que rebo a la meva vida), un cop acaba la recerca de treball passejo pel barri jueu que antany fou concorregut i ara es un indret perillós on només s’hi atreveixen a anar els membres de la comunitat i els passavolants despistats.
Per dinar, però, vaig una mica mes amunt per la rue Vieille du Temple fins arribar al numero 64 on hi ha un “restaurant au feu”, és a dir, al foc a terra, un dels pocs que queden a la ciutat on s’ha volgut prohibir utilitzar les llars de foc particulars durant aqueix hivern per tal de disminuir la contaminació atmosfèrica.
L’establiment porta per nom “Robert et Louise”, i manté l’estructura i l’ambientació de les fondes d’antany, cairats, enfustats a les parets de pedra, taules col·lectives on compartir àpats i conversa amb la clientela que hi va rotant tot encarant el foc que ocupa el lloc principal al fons de la sala. M’assec ben a la vora i observo que en lloc de ser de graella i a la brasa les viandes es fan totes a la planxa, que regalima el greix tot caient sobre la base de pedra donant a l’altar de la cuina un aire descurat. A més, la llenya emprada no és de bona qualitat i fins i tot fan servir fragments de palets. Tot i això, les viandes són de bona qualitat i preparades netament a la vista dels comensals. No me’n puc estar de suggerir al cambrer que provin de cuinar a la brasa, recomanació que acull amb escepticisme.
El restaurant a peu de carrer és petit, però hi ha una cava al subsòl molt concorreguda per una clientela bàsicament autòcton, i pel que veig coneguda de la casa, ja que la mestressa atorga sovint un tracte familiar a molts dels presents. El negoci deu funcionar prou be ja que només obren als migdies a partir dels dijous i em fa saber que he tingut sort de trobar lloc sense avisar. M’emplaça al costat d’una rossa que sembla una model però resulta ser una representant comercial d’una casa de vins que mira de fer negoci amb la propietària. Conscient dels seus encants adopta un aire negligent quan li faig adonar que es despideix oblidant una bossa de mà. El seu lloc l’ocupa un coreà desprevingut que ha aterrat per aqueixos verals després de passar per Barcelona segons em fa saber amablement, el pobre xicot s’equivoca de plat i volent demanar una costella de bou s’acaba empassant un bon plat de ronyons.
El meu tall de bou es bo, el vi també, (a la carta només n’hi ha de “francesos” i en demano un de nordcatalà), i fins i tot el pa m’agrada quan acompanya al Brie que prenc de postre. Arrecerat a la vora del foc, m’hi estic una bona estona fullejant els llibres i les notes del dia abans de pagar els trenta euros del dinar. Una mica mes avall del mateix carrer m’aturo a un lloc que em sembla també atractiu: “Le petit fer a cheval”, un bar amb la barra circular com tenien els d’antany, amb un petit menjador rere el mostrador ple de vins i conyacs que té molt bon aspecte. Els cambrers van abillats en negre i amb davantals blancs fins als peus -com abans- i es veuen veterans de l’ofici. Demano un muscat i faig passar l’estona observant la decoració del local que sembla inalterada malgrat les dugues guerres que ha viscut França el segle passat. Surto content d’haver trobat dos llocs recomanables per compartir amb els amics quan hom pot fer cap a la capital francesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!