Avui, (precisament quan tanca la petita, però grandiosa simbòlicament, llibreria “Pam de nas” a París), s’escau reproduir l’article breu que fa justament sis anys vaig publicar al ja desaparegut setmanari “Actual”, on hi vaig col·laborar un cert temps gràcies a l’enyorat amic Joan Roy.
“És aviat encara per fer un balanç detallat de la política de normalització del català per part del govern tripartit. Estudis recents, com el publicat fa poc per uns professors de la Universitat de Barcelona, assenyalaven que no hi ha canvis qualitatius respecte de la gestió que en aquest àmbit va realitzar el govern convergent. Més enllà de l’encert i la capacitat que puguin demostrar un director general o un altre, els avenços són limitats i es veuen a mig termini, perquè els problemes que afecten la llengua catalana són estructurals. L’Estat espanyol té una única llengua oficial, el castellà, que és la llengua dominant també en l’àmbit lingüístic català.
La política d’Estat espanyol en matèria de llengües no és neutral: manté un sistema de discriminació a favor del castellà, malda per segregar el valencià del català, projecta únicament l’espanyol a l’exterior. Fa que la llengua dominant sigui l’expressió del sistema polític dominant al qual s’acomoden, de grat o per força, tant els autòctons com els nouvinguts. Aquesta raó de fons, estructural, és la que explica el rol secundari de la llengua catalana al nostre propi país, i no és un obstacle que es pugui capgirar amb campanyes puntuals més o menys atractives.
Ja fa vint-i-cinc anys, un col·lectiu de lingüístes catalans va publicar un manifest titulat: “Una nació sense Estat, un poble sense llengua?”, i malgrat el temps transcorregut fonamentalment continua essent un text vàlid, com a mínim, per a la reflexió. Entre la situació que vivim actualment i la independència hi ha marge per a un canvi qualitatiu, en termes positius, per al català. Però només pot ser possible si va vinculat a un projecte polític, nacional català, capaç de potenciar els factors d’adhesió social al país. I això encara està per veure.”
Post Scriptum, 20 de setembre del 2023.
Comparteixo l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb: “El català ha tornat com el gran protagonista de la nació. Els dissemblants i aquella manera de retre els aparells de la traducció simultània cal entendre-ho com el símbol d’una victòria molt transcendental”. Però hi vull afegir de collita pròpia un parell de consideracions: la primera, el PSOE obre la porta al català a les Corts espanyoles i a la Unió Europea, mentre liquida la immersió lingüística a l’escola i manté la fractura entre valenciano i català. La segona, això no converteix l’estat espanyol en plurilingüe ja que la Constitució del 1978 garantitza la supremacia del castellà i relega les altres llengües a un tracte “de especial respeto y protección” que no s’ha complert mai. I la reforma constitucional no és pas a l’agenda de l’integrisme d’estat hegemònic, car la posició de Pedro Sánchez és conjuntural, sense cap projecte estratègic per un canvi estructural de les condicions de dominació política i espoliació econòmica sobre els Països Catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!