Intentaré desglossar el paper parlamentari de SI a través d’una paradoxa: la de com essent el primer partit a la història que es va presentar en unes eleccions amb el compromís de declarar la independència (juntament amb Reagrupament) va desaparèixer del Parlament en el moment que la independència esdevingué el vector central de la política catalana. Cal remarcar, i aquest és un dels principals motius de l’elogi de la formació, que els diputats escollits el 2010 van acomplir bona part de les promeses proferides en campanya, com ara impulsar el procés de sobirania, defensar la llengua catalana fins a cridar a la desobediència i denunciar l’espoliació fiscal. Així, per exemple, la seva primera iniciativa legislativa, tal com es desprenia del programa, va consistir en la presentació d’una proposició de llei de declaració de la independència de Catalunya, el primer document d’aquesta naturalesa que entrava a la Cambra catalana i que no fou pres en consideració com a conseqüència de l’abstenció del grup parlamentari majoritari (CiU) després d’una brillant presentació de la proposició a càrrec de Toni Strubell.
En aquest capítol, en la seva manca de ressò per part dels mitjans de comunicació i en el seu oblit posterior, trobem alguns dels indicis susceptibles d’explicar la minorització del moviment. Encara avui, gairebé un any després de la constitució de la nova legislatura teòricament dedicada a la consagració del procés sobiranista, ni l’estament polític majoritari ni els seus altaveus mediàtics són capaços de reconèixer que allò en l’actualitat instal·lat com a demanda majoritària de la societat catalana va tenir la seva primera manifestació institucional en l’acció dels tres diputats de SI, una acció, per cert, que en el no tan llunyà 2011 es va dur a terme contra la majoria dels diputats que ara diuen donar suport al procés i contra aquells sobiranistes que ridiculitzaven “l’independentisme exprés”.
El plantejament de SI, d’altra banda, no sols es trobava avançat al seu temps en l’objectiu, d’una claredat molt més nítida que les propostes vinculades a la consulta o al “dret de decidir”, sinó també en el procediment, en la declaració unilateral d’independència, que els esdeveniments van assenyalant com la fórmula que s’acabarà perpetrant si és que existeix veritablement una voluntat de separar-se d’Espanya. La veu de López Tena, de Bertran i de Strubell s’alçava en una època d’una ERC que havia estat estintolant durant quatre anys la presidència de l’unionista José Montilla i d’una CiU que es limitava a proposar un pacte fiscal malgrat que el Tribunal Constitucional espanyol ja havia arranat la reforma de l’Estatut.
L’altre factor que es podria al·legar per explicar la desaparició de SI de l’arc parlamentari és que, davant el suposat gir sobiranista de CiU arran de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i el canvi de lideratges a una ERC que aconseguia fer oblidar els malsons tripartits, la ciutadania va confiar més en els partits tradicionals i majoritaris per dirigir l’emancipació nacional, en comptes d’arriscar-se a donar el seu vot a una alternativa que no es veia prou forta per ser determinant i que havia patit lluites internes. Però la part inquietant d’aquesta versió és que, com van demostrant els fets, potser la ciutadania que s’ha manifestat massivament en dues ocasions no estava ni està disposada a activar un procés independentista com el que oferia SI que, per cert, ha estat el mecanisme amb el qual la majoria de nacions han assolit la condició d’estats plenament sobirans: declaració unilateral, via de fet, conflicte polític i control dels factors de poder. Vist en perspectiva, potser l’error de la candidatura encapçalada per López Tena el 2012 va ser fer costat a l’aposta per la consulta (a diferència del projecte de SI de 2010) i presentar-se a l’arena electoral amb un programa massa moderat. Per a una consulta que encara avui no s’acaba de concretar ja hi havia CiU i ERC, SI hauria d’haver continuat (i haurà de continuar) posant per davant el gest unilateral.
Però ara mateix vaig a buscar una barreta de coco per als llavis no fos cas que la parella se’m queixés.
L’aposta pel gest unilateral!La DUI és la nostra senya d’identitat que hem de recuperar amb orgull. Sense deixar les altres, clar.