Jaume Renyer

Els margallons és on visc, el meu petit tros de món des de fa deu anys, hi són benvinguts els amics i la gent de bé. Aquí escric, també aquest bloc, assegut a la taula de despatx de l’avi Miquel Alimbau.

Sense saber que els meus propòsits coincidirien amb les recomanacions estivals del conseller Huguet, em disposo a quedar-me a casa tot l’estiu. Prou que volto tot l’any.

Feinejant pel jardí, veig que m’han trencat d’un cop de pedra el vidre del davant del cotxe. Altres vegades han pintat a la paret de casa, i no fa massa temps, “puta Catalunya” i frases similars. Aquesta vegada no hi ha rastres significatius d’aquesta mena però qui ho ha fet m’ha espatllat el matí fins que he trobat un vidre de recanvi. Sense alarmes ni punyetes per l’estil confio la seguretat de la casa a una ferradura que va trobar el meu fill, un amulet contra el mal d’ull i la maledicència que em vaig endur de L’Havana, la mare de Déu de la Pineda que em va donar la mare i una rajola de Jerusalem amb un sahlom ben gros. Fins avui m’han protegit de botiflers i lladres.

Havent dinat (un llenguadet a la brasa) m’he entretingut a ordenar papers, recuperar notes esparses, sense saber ben bé cap on orientar l’esforç. Tinc un munt de retalls a mig classificar, veig que som en un canvi de cicle polític dins l’independentisme i a tot l’espai polític català en general, me’n adono com tothom que estima la terra de l’adversitat del moment .

Retrocedint en el temps rellegeixo els documents elaborats amb Pere Bascompte i altres companys ara fa disset anys, justament també en un mes de juliol. A partir de demà els publicaré en aquest bloc per contrastar projectes i realitats. A la tardor començarà una etapa nova farcida de mals presagis atesos els esdeveniments d’aquestes darreres setmanes. Uns temps que intueixo difícils, però que caldrà afrontar amb coratge per donar-los-hi la volta, mentrestant gaudeixo dels petits detalls que redescobreixo a cada racó  entre els margallons.

Post Scriptum, 15 de setembre del 2021.

Regirant papers trobo aqueixa semblança meva escrita per Josep Bargalló Valls al Punt el 6 de juny del 1998 que, crec, em defineix prou bé: “La vida com a dogma.

Conec el Jaume Renyer des dels primers anys del batxillerat. Vull dir aquell batxillerat anterior al BUP que ara és a punt de desaparèixer a mans d’un altre batxillerat. De quan la primària -que tampoc no es deia EGB- s’acabava als deu anys i els de poble havíem d’anar a estudiar a ciutat. De vegades, les coses no canvien massa i de tot això ja en fa gairebé trenta anys.

El Jaume Renyer, doncs, el conec de fa temps, i ja aleshores vam compartir moltes coincidències, amistat inclosa. I des d’aleshores hem mantingut l’amistat i hem anat compartint moltes altres coincidències. Per damunt de tot, la creença en la possibilitat d’un futur millor per al nostre país i la seva gent. Un futur de llibertat. Per això, escriure aquestes ratlles pot semblar fàcil, però és prou difícil: de qui has de parlar? Del Jaume amic, de les històries viscudes, de les anècdotes? Del Jaume professional, al servei de l’administració local, al Vendrell, a Granollers i Reus? Del Jaume professor universitari, a Tarragona? Del Jaume autor d’assajos sobre l’independentisme, alguns dels quals, fins i tot, he presentat, a les nostres comarques mateix, a Barcelona o a Prada de Conflent? Del Jaume compromès amb una militància política ben definida, que tot sovint, des dels anys del PSAN fins ara a ERC, ha estat i és la meva? Del Jaume promotor entusiasta d’iniciatives diverses, en algunes de les quals ha sabut i ha volgut involucrar-m’hi, com la revista Independència?… Totes són cares -i encara d’altres que m’estalvio, per qüestions d’espai- del mateix Jaume, d’un Jaume que és, per damunt de tot, dogmàtic, en el bon sentit de la paraula: és a dir, allò que creu ho creu amb tanta força i amb tanta contundència que amara tota la seva vida. Segur que li hauria estat més fàcil creure en coses menys radicals i més apropades a la ideologia del poder polític, social i mediàtic. Però això mateix és el que li passa a molta altra gent. A casa nostra, per ser independentista cal ser-ho. Pel que fa a algunes altres militàncies, simplement cal apuntar-s’hi i rebre’n els fruits.”

Post Scriptum, 24 de setembre del 2023.

Papallonejant pel món virtual ahir vaig trobar al periòdic Tribune Juive un escrit breu d’un home que no és pas jueu, que és a la vora de la vuitantena, se sap malalt de càncer però és capaç de deixar unes paraules en les que em sento representat, incapaç jo mateix d’expressar així els meus sentiments. Diu Olivier de Kersauson: “L’exaltation du présent, c’est une façon de se tenir, un devoir, un savoir-vivre”.

“Le jour où je vais disparaître, j’aurai été poli avec la vie car je l’aurai bien aimée et beaucoup respectée. Je n’ai jamais considéré comme chose négligeable l’odeur des lilas, le bruit du vent dans les feuilles, le bruit du ressac sur le sable lorsque la mer est calme, le clapotis.

Tous ces moments que nous donne la nature, je les ai aimés, chéris, choyés. Je suis poli, voilà. Ils font partie de mes promenades et de mes étonnements heureux sans cesse renouvelés. Le passé c’est bien, mais l’exaltation du présent, c’est une façon de se tenir, un devoir.

Dans notre civilisation, on maltraite le présent, on est sans cesse tendu vers ce que l’on voudrait avoir, on ne s’émerveille plus de ce que l’on a. On se plaint de ce que l’on voudrait avoir. Drôle de mentalité! Se contenter, ce n’est pas péjoratif. Revenir au bonheur de ce que l’on a, c’est un savoir vivre”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!