Aquest era l’encapçalament de l’article que vaig publicar avui fa disset anys al Diari de Tarragona, signant-lo com a cap de llista d’ERC a les eleccions espanyoles del 1993. És, per tant, un text de campanya però les qüestions bàsiques que planteja encara són vigents avui:
“L’actual crisi econòmica no és només cojuntural i comparable a la que pateixen els atres països d’Europa. En el cas de l’Estat espanyol s’hi afegeix una crisi estructural profunda fruit dels retards històrics que s’arrosseguen d’una industrialització tardana i desigual. Al seu si estan perfectament delimitades tres grans àrees econòmiques.
La primera és la que podríem anomenar l’eix mediterrani, que comprèn Catalunya, València i Mallorca, caracteritzat per una notable importància de petites i mitjanes empreses i capacitat competitiva en els terrenys agrícola, pesquer i industrial, apta per superar el repte de la integració europea si no tinguéssim l’intervencionisme estatal en contra.
El segon eix és el basco-cantàbric, amb indústries pesants obsoletes de difícil reconversió i excessivament concentrades en sectors molt determinats que comporten haver de buscar una sortida a la crisi, lenta i orientada des del sector públic cap a la diversificació productiva. Un dels handicaps és el fet que queda apartat de les línies de desenvolupament europees, en general més orientades cap al Mediterrani que cap a la costa atlàntica.
El tercer eix és el castellano-andalús, on predomina l’economia financera i especulativa i on els sectors d’activitat més destacats depenen totalment dels favors de l’Estat, amb una escassa presència de petites i mitjanes empreses. La seva sortida a la crisi passa per un període transitori d’assistencialisme públic decreixent i un canvi a fons de les estructures i les mentalitats cap a una economia competitiva. El seu handicap és la falta de dinamisme propi de la societat civil acostumada a la mentalitat patrimonialista de l’Estat al seu servei.
Des de Madrid és inviable fer front alhora a tres problemes tan diferenciats, ja que fer una opció perjudica immediatament les altres. Els successius governs de Madrid han practicat una política econòmica antiindustrial, profinancera i especulativa recolzant-se en un aparell administratiu desproporcionat que no té altra missió que garantir la centralitat comunicativa i burocràtica de l’Estat. Ha estat així amb la UCD, ha continuat amb el PSOE i res fa preveure canvis substancials en el futur encara que Convergència doni suport o entri en el govern espanyol. El teixit productiu català ha de suportar la carestia del diner, una energia cara, uns costos abusius de seguretat social i una infraestructura comunicativa deficient que provoca uns costos de producció no competitius. A més, hem d’aguantar una política de peatge en tots els serveis, el cas de les autopistes n’és el més evident, que afegida a l’espoli fiscal sistemàtic està agreujant la crisi econòmica a Catalunya.
Per trencar amb aquesta dinàmica negativa hem d’optar per una sortida pròpia a la crisi econòmica i per un canvi substancial en les relacions polítiques entre Catalunya i l’Estat espanyol. Cal partir de la nostra realitat productiva fonamentada en un teixit de petites i mitjanes empreses i en un bon nivell de professionals, tècnics i treballadors qualificats per a competir a nivell europeu. Per potenciar aquesta xarxa productiva és necessari que l’Administració catalana recuperi la capacitat normativa i de gestió dels impostos directes i indirectes que els catalans generem. Això vol dir tenir un concerte conòmic propi. Amb el control dels nostres recursos es pot planificar la reconversió dels sectors en crisi i establir un nou marc de relacions laborals i econòmiques a Catalunya. Si no ho fem nosaltres, des de Madrid mai ens arribarà la sortida que necessitem com a poble. ERC assumeix el repte de defensar davant l’Estat, amb dignitat i eficàcia, els interessos del poble de Catalunya, amb una voluntat de deixar de pagar el preu de la dependència i retrobar el camí del progrés nacional i social en llibertat.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
quina llàstima que en aquests 17 anys els dirigents d’ERC s’hagin tornat espanyols fins i tot en l’endollisme, la incompetència i la manca d’autoexigència.
El temps avança inexorablement i els problemes estructurals persisteixen. Tanmateix, ja coneixem el desenllaç de la principal solució (el concert económic). Com deia recentment Ambler Moss, antic vicecónsul dels EEUU a Barcelona, Catalunya continua en “un camí de decisió permanent”. Amb les incógnites essencials aclarides, potser ja ha arribat l’hora de decidir-se.