El fet significatiu que un enviat de la cancellera Merkel visités Rajoy el dia abans que el govern espanyol presentés els pressupostos de l’Estat per enguany parla per si mateix. Catalunya què hi pot guanyar amb el lideratge alemany ? D’entrada les decisions de les institucions comunitàries guanyaran en racionalitat econòmica i a l’hora de planificar les infraestructures, concretament l’eix mediterrani serà factible en detriment dels interessos espanyols i francesos que aposten pel corredor atlàntic.
Políticament, Alemanya ha impulsat els processos d’independència de les nacions centre-europees (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Kosovë) però practica una no-ingerència estricta amb els estats euro-ocidentals que retenen al seu si nacions prohibides. Respecta la manera dialogant de resoldre els conflictes del Regne Unit i no s’oposarà pas ni a la independència d’Escòcia, ni a la reunificació d’Irlanda. Pel que fa a Flandes serà prudent per no incomodar França i pel fet que a Bèlgica també hi ha una petita comunitat germanòfona i Alemanya no vol donar peu a ser acusada de tenir propòsits expansionistes.
L’Alemanya democràtica posterior a la Segona Guerra Mundial està forjada per prevenir el ressorgiment del propi nacionalisme després d’haver iniciat dues conflagracions continentals per tal d’assolir l’hegemonia europea per la via militar. El sistema polític reposa sobre la concepció d’allò que Jürgen Habermas va definir com a patriotisme constitucional, és a dir, un conjunt de valors democràtics compartits per la ciutadania que fan de la nació una suma de voluntats. Per tant, els partits alemanys s’abstenen de reivindicar el retorn dels territoris perduts després de la derrota del nazisme i de tutelar les minories germanofònes que substitueixen a molts estats centre-europeus i fins i tot a Rússia. Defugen, doncs, dels nacionalismes que segons aqueixa concepció identifiquen com a ètnics, entre ells el cas català. Per això, fora de l’àmbit cultural i lingüístic, políticament no seran els alemanys uns aliats. Com a molt, ajudaran a evitar els excessos del nacionalisme espanyol contra bascos, catalans i gallecs.
Dit això, el lideratge alemany permetrà a mig termini l’estabilització econòmica d’Europa a partir del motor econòmic continental articulat al seu voltant, bàsicament els estats eslaus veïns, més Hongria i la sempre fidel Holanda. També amb una relació cada cop més estreta amb Itàlia, sobretot les regions del nord que cada vegada estan més integrades a l’àrea d’influència germànica. Els països mediterranis, inclosa França, ocuparan un paper subsidiari. Si Catalunya vol tenir alguna possibilitat a dins l’Europa governada des de Berlin ha de ser a base d’esdevenir un soci fiable i solvent en els àmbits econòmics i administratius, per contrast amb la informal i maldestre Espanya.
Alemanya no és el màxim exponent de l’Europa neo-liberal, com pretenen els anticapitalistes nostrats. És una econòmia de mercat, ben administrada i amb un model de cohesió social interclassista que facilita acords entre partits i sindicats centrats en objectius de solidaritat nacional, com va ser la costosa absorció de l’antiga RDA. Precisament la memòria recent del desastre a tots nivells del sistema comunista és el que estalvia el sorgiment de grups antisistema. Els verds alemanys poca cosa tenen a veure amb la demagògia pseudo-ecologista d’ICV, per exemple, i l’antiamericanisme i antisionisme que caracteritza la resta de l’esquerra europea.
Finalment, en el terreny internacional, Alemanya és un ferm aliat dels USA i d’Israel (malgrat episodis puntuals com el protagonitzat per Günter Grass), un pilar d’Occident que sap neutralitzar eficaçment el fenomen gihadista al seu territori. A mig termini, també exercirà el lideratge en pla militar prenent el relleu a França. En resum, un estat de referència per a Catalunya.
Post Scriptum, 8 d’abril del 2018.
El refús de la justícia alemanya a extradir el President Puigdemont al Regne d’Espanya que l’acusa de rebel·lió deslegitima políticament l’estratègia repressiva del poder espanyol, però no el farà canviar ja que es neguen a negociar res amb Catalunya. La mentalitat franquista que demostren les elits madrilenys és de guerra civil permanent, ells són “los nacionales“, la resta enemics a vèncer.
El Regne d’Espanya està en fallida econòmica i democràtica però malgrat això desafiarà Alemanya i la resta de la UE si cal, enviant la seva armada “Invencible” contra tothom, en primer lloc contra els catalans a qui ens pot fer mal per revenja. La diplomàcia catalana encapçalada pel President Puigdemont des de Berlin pot fer que el govern alemany s’impliqui a forçar una solució negociada al conflicte català, deixant enrere l’actitud reticent que mantenia anteriorment. Al cap i a la fi, Alemanya és l’única potència europea capaç de redreçar el declivi de la UE i oferir un marc acollidor pels pobles sense estat propi (flamencs, corsos, bascos i catalans).
Post Scriptum, 9 de maig del 2020.
Fa pocs dies que s’ha conegut una sentència del Tribunal Constitucional alemany que posa en qüestió l’hegemonia del Banc Central Europeu i el Tribunal de Justícia de la UE, com analitzà abans d’ahir Jordi Goula en termes econòmics i Vicent Partal en els aspectes polítics des d’una perspectiva nacional catalana. A França, on segueixen amb preocupació l’actuació alemanya, l’analista de geostretàgia finacera Nicloas Goetzmann declarava a La Figaro fa tres dies que “L’Allemagne cherce à germaniser le droit européen”.
Modestament, penso que som a l’inici d’una nova etapa de la relació d’Alemanya amb la resta d’Europa, justament ara que fa setanta cinc anys de la capitulació del nazisme. Purgada la pena, tenint present els traumes de les dugues guerres del segle passat, Alemanya vol tornar a ser una potència no solament europea sinó global. Dins la Unió no té rival, només el trellat de tractats comunitaris i la burocràcia de Brussel·les destorben les seves pretensions que poden trobar el suport de molts estats centre-europeus, eslaus i bàltics a l’hora de reformar-ne el funcionament. A curt termini, el reforçament dels estats-nació actualment constituïts perjudica la causa nacional catalana, però a mig termini es pot veure afavorida per la històrica tendència germànica a favor de les identitats nacionals.
Post Scriptum, 21 d’octubre del 2022.
Alemanya desperta abruptament del parany de l’entesa econòmica amb Rússia i amb Xina, en pagarà els plats trencats a curt termini, però la seva capacitat de ressorgir com a potència i lider d’Europa donarà resultats a mig termini. Shimon Stein, ho explica en aqueix report “Germany and the Ukraine Crisis: End of the Age of Illusions”, INSS Insight No. 1568, March 13, 2022. Per la seva part, França boicoteja tan com pot aqueixa emergènia teutònica, com ho mostra aqueix article d’ahir a Le Figaro de Jean-Loup Bonnamy: «Le couple franco-allemand est une chimère».
Post Scriptum, 1 de març del 2023.
Piotr Buras, head of the Warsaw Office and Senior Policy Fellow of the European Council on Foreign Relations, va publicar abans d’ahir al think tank Persuasion aqueix article: The War is Changing Germany.
In 1989 this approach seemed vindicated beyond even the wildest dreams of its advocates, as communism peacefully collapsed and reunification got underway. “The experience of 1989,” Thomas Bagger, Germany’s ambassador to Poland, wrote a few years ago, “shaped the German perception of the world.” For the first time in the 20th century Germany was on the right side of history. The principles that emerged after the collapse of communism and the end of the Cold War fit perfectly with the political culture that developed in West Germany after 1945: liberal democracy, pacifism, a social market economy, openness, the primacy of economics, the secondary role of military power.
It was just a matter of time, the Germans believed, until exchange and dialogue would force other countries to adopt these values too. Interdependence was framed as a guarantee of security and peace. Pursuing this goal became the mantra of German foreign policy, and a justification for strengthening ties with authoritarian partners like Russia and China. Never before had Germany been so perfectly in line with the zeitgeist. No wonder that under Angela Merkel it became the most prominent defender of the status quo.
But February 24th 2022 shattered the illusion that the “German moment” could last forever. (Many believe Berlin should have come to this conclusion much earlier.) Putin’s aggression undermined Germany’s success story. It ended the symbiosis between economic interests and foreign policy which the gas partnership with Moscow rested on. It called the virtues of a highly globalized and interdependent economy into question. It hampered Berlin’s moral superiority. And it laid bare Germany’s military weakness. Over the last year, the country has not just been trying to come to terms with its failed Russia policy—it has realized that it needs to reinvent itself and shed the legacy of a status quo that is no longer sustainable.
To this end, Zeitenwende has, despite the foot-dragging when it comes to defense, dramatically and irreversibly transformed Germany. The country no longer imports any energy resources from Russia. Almost €10 billion of public funds have been earmarked until 2038 for new energy infrastructure designed to import liquefied natural gas (LNG). Three terminals have already been opened, and by the end of 2023 LNG will make up almost 30 percent of Germany’s gas imports. Big German companies such as Siemens and Wintershall have withdrawn from Russia. The latter, linked to the chemicals giant BASF, was the cornerstone of Berlin’s energy partnership with Moscow—and now the Kremlin has stolen €2 billion from the company. It’s clear that there can be no return to the past with Russia.
Foreign policy thinking has also been transformed, most notably within the ruling SPD, the party most wedded to the old Ostpolitik. The new 45-year-old party co-leader Lars Klingbeil has a relatively loose attitude to this tradition. He knows that the skirmishes of the 1980s, which shaped the mindset of his older comrades, are not part of his own generation’s experience. “I want us to learn from these mistakes and draw the right consequences,” he told party members in October. “There will be no return to the status quo before Russian aggression.” An SPD foreign policy manifesto released in January declares an end to the idea that security in Europe can only be organized with Russia. Instead, “it must now be organized to defend it against Russia.” This is a Copernican turn, although it will take time for the whole party to embrace the new reality.
It is true that Germany’s armed forces are in a miserable state, something that will not change any time soon. Nevertheless, the new minister of defense, Boris Pistorius, has announced talks with the defense industry to accelerate orders, fill gaps in ammunition stocks, and produce spare parts. Upon taking office, he got serious about Leopard tank deliveries to Ukraine and opened a debate about increasing the regular military budget—a significant step after years of negligence and denial.
Furthermore, Berlin is applying key lessons from the Russia disaster to its policy elsewhere. The government has put limits on state guarantees for investments in China in order to discourage German companies from putting all their eggs into the Chinese basket. Siemens has just announced that it will shift some production from China to the United States because of the rising risks in the People’s Republic. In the last year, Scholz and his ministries have forged closer trade relations with countries like Canada, Vietnam, Chile and Argentina. Diversification is the new mantra of Germany’s geo-economic strategy.
In short, the genie of transformation is out of the bottle. Germany’s foreign policy debate has never been so engaged and informed, despite its idiosyncrasies and peculiarities. There is a fast-growing understanding that security has its costs, and that Germany needs to limit its dependence on authoritarian regimes. Clinging onto the failed Ostpolitik when the policy no longer fit the times has long since destroyed confidence that Berlin is up to the task of leadership in Europe; but it needs to be acknowledged that Germany is finally embarking on the right track. No one knows how far Germany’s reinvention will ultimately go. But the country’s journey is in the interest of Europe and the world. We should give it the benefit of the doubt.
Post Scriptum, 27 de març del 2024.
Bernard Chappedelaine signà el proppassat 19 d’aqueix mes l’article, “Prudence allemande et agressivité russe“, a la revista francesa Telos en relació a la guerra d’Ucraïna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!