Ahir calia assistir a la manifestació convocada a Alacant per Acció Cultural del País Valencià amb el doble objectiu de commemorar la batalla d’Almansa i defensar la continuïtat de la recepció de TV3 a les comarques del sud.
Amb Toni Fullat i altres companys agafem el cotxe i enfilem autopista avall fins a parar a dinar a Oliva, on una dona ens recomana fer-ho al restaurant “Iri lo roch”. Quin descobriment ! Enmig d’un ambient alegre i acollidor, asseguts a les taules del carrer, endrapem allò que l’amo de la casa atent i enriolat ens va servint. Menjar de la terra i bon vi. No hem tingut temps de fer una paella com la que serveix a una colla d’amics a l’interior del local. Ens fem un parell de fotos amb els comensals i tirem cap a Alacant.
Arribats al punt de trobada es veu que la manifestació serà molt concorreguda. Reconec entre la gent amics vinguts de tot arreu, m’abraço amb Àngel Molina, saludo a l’Agustí Cerdà i Teresa Garcerà i amb uns amics de Gandia fem memòria d’una xerrada que vàrem mantenir l’octubre passat al Casal Jaume I. A la pancarta d’ERPV hi trobo Uriel Bertran, també Joan Carretero i Rut Carandell entre altres destacats militants del partit amb qui comento les peripècies de la direcció sortint al voltant de diversos temes d’actualitat. Em mantinc en segona fila, xerrant amb altres companys com els de la Catalunya Nord (Esteve Vilanova, Joan Ridaura) amb qui acordem una xerrada a Perpinyà. Es nota una forta presència de gent de l’Esquerra a tot el llarg de la manifestació.
La marxa avança lentament enmig d’un ambient festiu, fa una aturada davant el mercat on l’any 1938 tres-centes persones varen morir en un bombardeig de l’exèrcit franquista. Al parlament final davant la plaça de bous hom recorda a Miquel Grau, jove nacionalista que l’any 1977 va morir a resultes d’una agressió espanyolista mentre enganxava cartells convocant al 9 d’octubre. Acabem la vesprada sopant amb una vintena de companys que donen suport a la candidatura d’Esquerra Independentista en aquest congrés d’ERC. Ells completen la jornada assistint al concert organitzat amb aquesta finalitat i jo més m’estimo passejar vora el mar en aquesta plàcida nit alacantina, efectivament “la millor terreta del món”. Quan estic a punt d’arribar a la pensió, a tocar de l’estació d’autobusos, ensopego amb un bar on fan música en viu una colla de brasilers i m’hi aturo a fer un vodka mentre gaudeixo observant les danses dels presents. Un punt i final multicultural a una diada patriòtica.
Post Scriptum, 28 de setembre del 2023.
Avui, a Vilaweb: “La pressió de les protestes fa retirar a Vox la proposta per a excloure Alacant de la zona catalanoparlant. Una concentració a les portes de l’ajuntament ha defensat que la localitat es mantingui en la zona de predomini lingüístic català”. Escola Valenciana ha promogut aqueix manifest que ha assolit el suport de més de 16.000 signants en pocs dies: “A Alacant, ens plantem pel valencià!
Alacant, una ciutat acollidora, inclusiva i solidària que no rebutja cap persona, és la localitat on es va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, enguany faran 40 anys.
És innegable que el Valencià forma part del Patrimoni d’Alacant, un patrimoni al qual la ciutat no pot renunciar. Sense el valencià, la realitat i la identitat d’Alacant quedarien amputades de les seues arrels i del seu entorn.
No es pot entendre Alacant sense el seu topònim: ALACANT. Tampoc no es pot entendre sense el valencià. Sense la Vila Vella, Sant Roc, Santa Creu, el Raval Roig, Pla del Bon Repòs, el Postiguet, la Rambla, el Garbinet, el Palamó, Rabassa, l’Albufereta, el Tossal de Manises, la Plaça de la Muntanyeta, Sangueta, la coca amb tonyina, les Fogueres de Sant Joan, la Mascletà, la Banyà, i més i més paraules i expressions que identifiquen esta terreta amb la nostra llengua valenciana. Tampoc no es pot entendre la llengua sense Alacant.
El valencià no només és identitat. També suposa beneficis pel desenvolupament del cervell i les funcions cognitives. També té avantatges per a la integració social. També ajuda a la incorporació al mercat laboral. També té beneficis emocionals i sentimentals.
Per això mateix no podem entendre la Declaració Institucional que presenta, per quarta vegada, l’extrema dreta al plenari d’Alacant i que sol·licita que Alacant passe a ser considerada de predomini lingüístic oficial castellà. Aquesta vegada, amb majoria de la dreta, aquesta declaració podria prosperar.
I per això, ENS PLANTEM. Perquè no volem una Alacant que mire d’esquena al seu passat, al seu present i al seu futur. Perquè no volem una Alacant amputada. Perquè volem una Alacant en valencià. Ja n’hi ha prou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per a tu, amic Jaume, i per a tota la bona gent dels PPCC, les portes d’Alacant i de tot el PV sempre romandran obertes de bat a bat.
T’ho diu un resident d’Alacant, eufòric d’alegria, després de veure com els carrers d’aquesta ciutat tan despersonalitzada s’omplien de tanta gent portant estelades i desitjos de llibertat.
“Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures
i qui ha sentit la llibertat
té més ganes de viure…”
Jo tampoc no ho oblidaré mai, aquell 26 d’abril, als carrers d’Alacant.
Una abraçada a tots els que vinguéreu a fer-nos tan agradable companyia!
Està molt bé això, de fer-se la paella a Oliva i després participar en la manifestació. Ara bé, la realitat d’Alacant és un altra i tu la vas poder comprovar quan vas fer una volta fora del “cercle patriòtic”. Parlar en valencià arribar a ser un acte heroic i ser valencià…. como dices? valensianos? no, aquí somos de Alacante, los valensianos son los dalla arriba de Valensia
Al matí, les JERC teníem el Consell Nacional i, a la tarda, ens uníem en bloc a la manifestació. No obstant això, em quedo amb el sopar, va estar molt bé, fins i tot me’l prenc com una aspirina per pal·liar la crua realitat que ens envolta -tant portes endins com enfora- [evidentment, ho dic en clau d’humor :D].