A la revista Lluita, òrgan central del PSAN, número 289, corresponent al mes de novembre d’enguany, hi apareix aqueix article meu amb el títol que reprodueix aqueix apunt.
El proppassat juliol, el PSAN va organitzar a Barcelona un
simposi a la memòria de Xavier Romeu Jover (1941-1983) amb motiu del trentè aniversari del seu traspàs. Durant un parell de dies, amics i companys vam remembrar experiències compartides amb ell, ja fos en el terreny de la cultura ja fos en el de la política. Havent sopat plegats una colla dels assistents Toni Gisbert apel·là als presents de més edat a deixar constància escrita de l’entorn intel·lectual i ideològic en el qual va obrir-se pas un nucli generacional del qual va formar part Xavier Romeu a la Barcelona del tombant dels anys seixanta i setanta del segle passat.
En aquella época, que avui sembla llunyana als qui no la van viure i que els que la vam conèixer aparentem haver oblidat, l’ordre dominant era l’imposat pel franquisme, però existia un subsistema bicèfal hegemonitzat pel catolicisme autòcton i el pensament marxista dogmàtic. La repressió del bàndol “nacional” (español evidentment) havia arranat les tendències autòctones identificades amb el bàndol del vençuts (el republicanisme, el liberalisme, el socialisme humanista, el separatisme macianista, el sindicalisme llibertari, el laïcisme) i el buit l’havia ocupat una ideològia de substitució que hom pot definir com el progressisme abstracte i refractari a la catalanitat, d’arrels autoritàries on confluïen els dos corrents assenyalats anteriorment.
A contracorrent d’aqueix univers en miniatura una colla de joves artistes i esciptors es desmarquen de l’ordre establert amb l’empenta d’una renovada creativitat cultural emanada de la profunda catalanitat que subsistia malgrat la brutalitat de la dominació dictatorial espanyola. Culturalment, representen la modernitat front al gremialisme i, políticament, enllacen amb els pioners del marxisme català dels anys trenta (però aqueixa vegada arrelat mentalment al conjunt dels Països Catalans) front a l’estatalisme (espanyol) imperatiu camuflat sota l’aparença de l’antifranquisme solidari.
Joan Rendé, Xavier Romeu, Xavier Bru de Sala, Guillem-Jordi Graells, són alguns exponents d’aquella fornada que emergeix com una dissidència en un panorama cultural i polític compartimentitzat i que malgrat no arribar a esdevenir hegemònica, atès que la transició de la dictadura a l’autonomia recomposarà un nou ordre continuïtat de l’anteriorment descrit, sí que marcarà un referent que servirá de guia per a d’altres intel·lectuals i col·lectius que sorgiran posteriorment. El paper d’aqueixa generació en els debats sobre els Països Catalans que tingueren lloc en aquells anys de la denominada “transició”, en les activitats del Congrés de Cultura Catalana, encara està globalment per estudiar.
La revalorització de la figura de Xavier Romeu pot contribuir a aqueixa tasca ja que la seva actuació, amb fets i amb paraules, personifica l’esperit refractari al dogmatisme que en tots els àmbits emana del totalitarisme del signe que sigui. Com a escriptor va patir la marginació per no formar part dels cercles dominants en la cultura catalana de la seva época i s’hi va revoltar afirmat la seva creativitat prolífica. Com a patriota que va viure en directe la Primavera de Praga va ser sempre un practicant de la crítica i l’autocrítica política i un enemic del sectarisme que és sinònim de la mediocritat característica dels addictes als sistemes dominants.
Ens planyem de la seva absència els que intentem, malgrat les errades i contradiccions, mantenir dins de l’independentisme contemporani una línia intransigent en quant a l’objectiu i dialogant quan es tracta de sumar per avançar. Segur que si hagués viscut avui seria un referent d’exigència i coherència en contrast amb els qui prioritzen altres actituds polítiques i que s’esmercen en reduir al silenci els plantejaments patriòtics rupturistes formulats amb intel·legència i coratge.