Agustí Barrera: “Front Nacional de Catalunya (1940-1990): Aproximació a la seva evolució política”

El proper divendres 13 de setembre es realitzarà un acte a Tremp amb el títol “L’independentisme: de la clandestinitat a la lluita política (1939-1989)“, convocat per l’Assemblea (ANC) del Pallars Jussà en el qual hi intervindran Agustí Barrera i Puigví, historiador i antic militant del Front Nacional de Catalunya, i Josep Guia Marin, veterà militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Agustí Barrera ha divulgat a l’avançada la seva intervenció que, amb permís, reprodueixo ja que és un resum actualitzat dels diversos treballs de recerca i testimonis sobre l’evolució del FNC al llarg dels seus cinquanta anys d’existència:

“Els vençuts van retrobant-se soldats”
Carles Riba (1913-1959)

Consideració

Vull agrair a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) del Pallars-Jussà i al seu coordinador, l’amic Aleix Creus, que m’hagin convidat a fer aquesta exposició sobre la història del FNC. Amb aquesta comunicació, voldria retre homenatge a tots els lluitadors, els patriotes que, durant la dictadura franquista i la democràcia neofranquista, han patit presó, exili, multes, per la defensa de la llibertat nacional i social del nostre poble. Potser entre molts, com a element simbòlic, podríem fer esment de Joan Culleré i Ibars (1916-1995), resistent antinazi i ambaixador del FNC a les Terres de Ponent, l’Albert Tarrats (les Borges Blanques), Vicent Font ( Bellcaire d’Urgell), la Glòria Sans (Bell-lloc d’Urgell), Miquel Sabaté, Manel Escribà, i segur que en falten a la llista que m’ha facilitat l’amic Aleix Creus, esforçats lluitadors en temps difícils, que van arribar a ésser 150 militants del FNC, al Pla de Lleida.

El context històric del primer franquisme

Amb l’ocupació de Barcelona per l’exèrcit feixista, s’inicià al Principat i a la resta dels Països Catalans un procés de repressió administrativa, física, contra els vençuts, els membres d’organitzacions polítiques i sindicals del període 1931-1939,amb tots els que havien col·laborat amb el Govern de la Generalitat o amb òrgans del poder popular. Al Camp de la Bota, des del 1939 fins al 1952, any en el qual es deixà d’afusellar, hi foren executades 1.717 persones; els empresonaments, desterraments, tortures, confiscacions de béns, tribunals militars són els elements emprats per aterrir la població. Entre el gener i el desembre del 1939, les Auditories de guerra de Barcelona fan 11.741diligències per rebel·lió, auxili i adhesió a la rebel·lió, se celebren 250 consells de guerra d’oficials generals i 900 d’ordinaris. El mes de maig del 1939 es dictaren unes 40 sentències de mort diàries, segons la premsa oficial de l’època. En aquest aspecte és de consulta obligada la web de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), on hi ha la guia documental: Procediments judicials militars (sumaríssims) de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona (1939-1980), unes 300 pàgines que són una radiografia quantitativa de la repressió al Principat de Catalunya.

Segons fonts del Ministerio de Justicia, el 31 de desembre del 1939 hi ha a tot l’Estat 250.719 empresonats, i des aleshores fins l’any 1944, es produeixen 192.684 execucions. Cal precisar que els primers dies, després de l’ocupació, es produïren un nombre indeterminat d’execucions extrajudicials, que no foren enregistrades, o ho foren sota un altre concepte. Per donar cobertura legal a aquesta repressió sobre la població es dictaren un seguit de lleis: Ley de Reponsabilidades Politicas (08/02/1939) Ley de Represión de la Masoneria y el Comunismo, (01/03/1940), (on apareix la figura de Adhesión a la rebelión militar, és la justícia a l’inrevés), La ley de Seguridad del Estado, (29/03/1941). És en aquest marc repressiu que actuaran els partits polítics i sindicats, ajudant els seus empresonats, refent les organitzacions,realitzant accions de resistència i d’ajut econòmic a les famílies dels empresonats.

“Super adversa augeri”
(Davant l’adversitat, supera’t)
Proverbi llatí

Fundació de l’Organització

Daniel Cardona i Civit (1890-1943) és el líder de Nosaltres Sols (NS!), el qual preveient l’esclat de la Segona Guerra Mundial (IIa GM) (01/09/1939), s’adona de la necessitat que l’independentisme se situï al costat dels Aliats perquè, quan aquests guanyin, el contenciós català amb l’Estat espanyol, es pugui presentar en el fòrum de la nova Europa.

El 04/05/1940,a la casa del rellotger Joan Massot, representant de la Unió catalanista (UC) i vinculat a Daniel Cardona, en el número 39 de la rue Marois, es reuneixen tres representants d’Estat Català (EC) del sector cornudellista, Antoni Andreu i Abelló i Marcel·lí Perelló i Domingo, Joan Cornudella i Barberà (1904-1985), i tres de Nosaltres Sols!(NS!), Daniel Cardona, Jaume Martínez i Vendrell (1915-1989) i Joan Massot i Rodamilans (1900-1988), ben relacionat amb el Deuxiéme Bureau. També hi trobem membres de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). És aleshores que neix el que durant un temps es coneixerà com “l’Organització” un front patriòtic resistent, l’objectiu polític del qual l’havia fixat Daniel Cardona en la seva anàlisi de l’evolució de la IIa GM. Quan es fa la reunió fundacional, fa vuit mesos que ha esclatat la guerra, i falta un mes perquè París sigui ocupat, 22/06/1940. En aquesta Europa en flames, aquest nucli d’homes decideixen que per a ells la IIa GM és la continuació de la guerra del 1936-1939, però des d’una òptica catalana, i que en aquesta confrontació hi han de participar com a ciutadans d’una nació sense Estat, per tal d’internacionalitzar el cas català, com ho fan els polonesos i altres nacions ocupades.

És en aquest sentit que al Full català (any II, número 10, juliol de 1942), en una apel·lació a Carles Pi i Sunyer, que dirigia el Consell Nacional Català de Londres (1940-1945), que duia per títol, “A Carles Pi Sunyer”, s’hi diu: “Com a conseqüència de la plena sobirania, caldrà que el Consell organitzi, tot seguit, l’Exèrcit Català, la missió del qual serà posar-se al servei de les Nacions Aliades en la guerra en favor de la llibertat de tots els pobles, i, després de la victòria, assegurar la defensa de les Institucions democràtiques i socials que els Països Units de Llengua Catalana es donin. El nucli i els quadres de comandament d’aquest primer Exèrcit Català hauran de reclutar-se entre els veterans catalans, valencians i balears de la guerra del 1936-1939”.

Dins la categoria de veterans i quadres militars afins, el Full Català inclou el coronel Vicenç Guarner (1893-1981), Cap superior dels Serveis d’Ordre Públic del Govern de la Generalitat (1935-1936), artífex de l’Organigrama del Departament de Defensa de la Generalitat (1936-1939), el Coronel Enric Pérez Farràs (1885-1949), Cap dels Mossos d’Esquadra i després de les Milícies de Catalunya i el tinent coronel de sanitat, Jaume Roig.

Després que la Wehrmacht contornegés la Línia Maginot per les Ardenes i entrés a Bèlgica, 10/05/1940, cap a mitjan maig, els militants de “l’Organització” Gregori Font, Joan Sardà, Felicià Manzanares i Octavi Viladrosa, entren a Catalunya per Portbou, han de preparar els punts de suport a Barcelona per continuar la lluita. Dins l’Organització s’estableixen dues branques, la política, sota la direcció de Joan Cornudella i Barberà, i la militar, comandada per Jaume Martínez i Vendrell, amb una relativa compartimentació entre les dues, seguint el model irlandès que havia inspirat el separatisme dels anys vint.

La majoria dels militants del nucli fundador del FNC havien participat en la contesa bèl·lica del 1936, alguns havien obtingut el grau de tinent després d’estudiar a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat. Aquest seria el cas de Pere Carbonell i Fita (1916-2014), Santiago Pey i Estrany (1917-2001) i Jaume Martínez Vendrell, tots tres obtenen el grau de capità d’artilleria i el 23/07/1943 signen el document fundacional de la Secció Militar del FNC junt amb Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988) i Baltasar Toll i Niubó (1919- 1976)

“En la guerra serviu-vos de l’engany i no us mogueu
si no teniu un avantatge segur. Modifiqueu les
circumstàncies dividint i concentrant les vostres forces.”
SunTzu (segle V-IV ane)

L’activitat resistent

Joan Cornudella comentava: “Aleshores, el 1939, no ens sentíem derrotats. Crèiem que la guerra d’Espanya havia estat només un episodi, però que el decisiu seria el resultat de la guerra que s’apropava al conjunt d’Europa, entre els feixismes i les democràcies”. El FNC dugué a terme durant els anys 1940-1946, una activitat de propaganda armada, repartiment de fulls volanders, pintades, penjada de banderes, l’Onze de setembre del 1944, es col·locà una senyera de 8 metres de llarg per 3,5 d’ample entre les torres de Jaume I i de Sant Sebastià al Transbordador Aeri del Port de Barcelona. Gràcies a la tasca de recerca del‘historiador Marc Ferrer i Murillo, especialitzat en la història dels bombers, he tingut accés a aquest document:

Jefatura Superior de Policia de Barcelona
Comisaria de Policia Puerto

A requerimiento de esta Comisaria se personaron en la torreta del Funicular del muelle de Rebaix, los bomberos a las órdenes de D. Manuel Llatse Hierro, al objeto de retirar de la misma una bandera subversiva que flameaba, lo que consiguieron después de difíciles trabajos y con grave riesgo de su vida, por hallarse retirada del mástil unos diez metros.

Y para que conste, a satisfacción de los interesados y mérito del servicio prestado, extiendo el presente recibo en Barcelona, a once de Septiembre de mil novecientos cuarenta y cuatro.-

Barcelona, a 11 de Septiembre de 1944. El Inspector de Guardia.- Firma ilegible. Es copia del oficio enviado en esta fecha a esta Jefatura

Barcelona, 11 de Septiembre de 1944.
El Arquitecto, Jefe Director del Servicio
( signatura il·legible)

Además de Manuel Llates, practicaron el servicio los bomberos Francisco Farrá, Alberto Miret, Eusebio Yepes, (…) Pastor y Francisco Font.

Es repetí l’operació el 23 d’abril del 1945 a les Torres de la Sagrada Família, fou Joan Josep i Grau (1920-2000), expert escalador, un dels encarregats de l’operació. La col·locació d’una càrrega explosiva el 9 de febrer del 1946 al local del Sindicato Español Universitario (SEU) a la Universitat de Barcelona. Manuel Valls de Gomis i Jaume Cornudella l’abril del 1946 des de la Catalunya Nord, comencen a fer proves amb una emissora d’ona curta, dels 38-45 m, amb l’indicatiu “Ici, huit, huit, Mistral, Mistral”, que emetia de les 9 h a 2/4 de 10 del vespre. Acabava l’emissió amb el Bolero de Ravel.

El “Per Catalunya”, que portava com a subtítol, “Al servei del Front Nacional de Catalunya”, serà el portaveu de l’organització amb un tiratge de 5.000 exemplars i una periodicitat mensual; s’imprimiren 28 números des del 23/04/1945, dia de Sant Jordi, fins al juny del 1947. En una segona època el “Per Catalunya” s’edità a París, sota la responsabilitat de Manuel Viusà, des de l’octubre del 1954 fins a l’octubre del 1959, un total de 16 números. “Opinions”, que duu com a subtítol, “Butlletí Interior del Front Nacional de Catalunya”, s’edità a Perpinyà, des del 03/02/1944 fins al 28/01/1947, de periodicitat setmanal, n’aparegueren 60 números, informava sobre la situació política internacional, de l’exili europeu i americà, notes sobre literatura, se’n feia una tirada de 4.000 exemplars.

“Podràs perdre mil batalles,
però únicament al perdre el somriure,
hauràs conegut l’autèntica derrota”
Ho Txi Min ( 1890-1969)

La col·laboració amb els Aliats

El FNC anava creixent. Joan Cornudella mantenia contactes amb els serveis de la França Lliure, mitjançant un agent que es feia dir “August”, localitzable a la Delegació de la Creu Roja francesa a Barcelona. Mantenien trobades amb agents anglesos, primer amb un anomenat “McLaurin”, després amb un altre, “Atkinson”, cap de la Secció Comercial del Consolat Britànic. També converses amb el Consolat dels EUA, mitjançant un contacte anomenat “Pierre Michel”.

El novembre del 1943 es produeix la caiguda de 50 militants i simpatitzants de diverses organitzacions polítiques i sindicals, (ERC, Acció Catalana, i el sector trentista de la CNT), que col·laboraven amb el FNC. Sembla que la raó de la caiguda fou l’actuació de Jaume Ribas, un agent del MI-5 britànic, (Lipstick) gendre de Carles Pi i Sunyer, exconseller de Cultura de la Generalitat. Ribas, era un químic especialista en plàstics, amb aquesta cobertura sovint feia viatges entre Londres i Barcelona, posant en contacte el Consell Nacional Català, amb el FNC i ERC, alhora que facilitava informació de tipus militar, econòmica, sobre la situació a la Península. A finals del 1943 és detectada l’activitat de Jaume Ribas per la policia, aconsegueix escapar-se’n, però desencadena la repressió sobre els dirigents del FNC i d’altres militants. Malgrat la duresa del cop rebut, el FNC no queda desarticulat, Jaume Cornudella, Antoni Andreu i d’altres deixen Perpinyà i s’instal·len a Barcelona per a refer l’organització

La tasca més important del FNC fou la col·laboració amb els aliats. El FNC va treballar amb els serveis secrets del govern polonès a l’exili (Londres), amb el Deuxième Bureau francès, el MI6 anglès i la Office of Strategic Services(OSS) (1942-1945) dels EUA. Els eixos de la seva activitat foren:

1.- Ajudar a fugir de l’Europa ocupada i passar la frontera catalana militars (oficials, criptògrafs, radiotelegrafistes), jueus i fugitius dels alemanys.

2.- Recuperar uns 350 aviadors aliats abatuts en territori francès, 329 especialistes militars i centenars de militars polonesos que després de passar els Pirineus, via Lisboa, d’Àfrica del Nord, Londres o Gibraltar, es podien reincorporar al combat.

3.- Passar informació d’interès militar als Aliats, bases dels submarins alemanys a Mallorca, moviments de tropes a la Península, tipus de càrrega dels vaixells que des del Port de Barcelona salpaven cap als països de l’Eix.

4.- Lliurar informació dels països ocupats que s’havia de fer arribar a Londres, cartes topogràfiques dels Ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg. Situació de les obres a la Muralla de l’Atlàntic.

La xarxa (réseau) Maurice es creà el febrer del 1943 era una xarxa d’evasió i informació, l’abril del 1944 s’integrà a la xarxa Alibi (1940-1944), que tenia uns 450 agents, 15 emissores i estava dividida en 20 subgrups. La subxarxa Maurice tingué entre l’abril i l’agost del 1944, 20 baixes entre morts i desapareguts. S’establí una coordinació entre els serveis secrets aliats establerts a Barcelona, i la resistència catalana representada majoritàriament pel FNC. La xarxa Maurice tenia 9 subxarxes. La Maurice I tenia com a responsable Manuel Valls de Gomis, abastava des de Marsella fins a la frontera catalana, aconseguí passar uns 50 aviadors aliats, militars belgues i fugitius dels nazis. Per la seva tasca en la resistència antinazi, Manuel Valls de Gomis, Jaume Cornudella i Olivé, Joan Layret i Pons, Joan Culleré i Ibars (1916-1995) i altres militants del FNC foren condecorats pels aliats.

Manuel Valls de Gomis (1914-2002) creà la xarxa de resistència “Louis le Brun”, en record del President Lluís Companys, en formaren part Jean Olibó, exbatlle de Sant Cebrià del Rosselló, Heribert Barrera, Octavi VIladrosa (1922-2004), Manuel Viusà i Camps i Joan Fanega entre d’altres. Aconseguiren passar 50 aviadors pels Pirineus.

“La crisi apareix quan el vell no acaba de
morir, i quan el nou no acaba de néixer”
Bertolt Brecht (1898-1956)

La victòria dels aliats

Amb la rendició d’Alemanya 08/05/1945 i del Japó 02/09/1945, s’acaba la IIa GM. L’esclat, però, gairebé de forma immediata, de la Guerra Freda, impossibilitarà que la dictadura feixista del general Francisco Franco sigui eliminada per la seva connivència amb el nazisme i feixisme italià. El règim feixista esdevé un aliat del bloc capitalista, en la nova divisió del món. Les democràcies ni atenen les peticions dels resistents ni agraeixen el seu esforç durant el conflicte, malgrat alguns diplomes i medalles, que en res fan variar la seva política de suport a la dictadura franquista com a mur de contenció del comunisme.

La Primera Conferència del FNC

“Pren una barca d’ideals.
Fes-te a la mar timoner de l’esperança”
El viatge (1937) Domènec Perramon (1906-1976)

El 18 d’abril del 1946 a la casa pairal de l’Esteve Albert i Corp, a Can Batlle de Dosrius (El Maresme), es va celebrar la Primera Conferència del FNC. De fet es tractava de fer balanç del període 1940-1945 i veure com calia encarar la situació política de la postguerra. Els 35 militants reunits a Dosrius repassaren les reunions a París el 1940, les relacions amb el Consell Nacional Català (CNC) de Londres (1940-1945), que defensava el dret a l’autodeterminació del poble català, superant els límits de l’Estatut del 1932. Es debat sobre l’activitat esllanguida, del Consell Nacional de la Democràcia Catalana (CNDC 1945-1952), de converses amb polítics de l’exili i la sortida de la presó dels militants detinguts el 1943. S’elegí un nou Consell Executiu, en aquella primavera del 1946, el FNC assolí el seu zenit polític i organitzatiu. La Conferència fa una declaració de 5 punts on es parla de solidaritat social, de promoure la dignitat humana, del benestar col·lectiu, la llibertat de consciència, el dret a l’autodeterminació de totes les terres catalanes i a una comuna independència política, de la unitat nacional, l’adhesió a la Carta de l’Atlàntic (1941). S’apunta una línia política socialdemòcrata.

La nit del 08/06/1946, en la preparació d’una acció consistent en el desplegament de banderes catalanes a l’Estadi de Montjuïc, per a l’endemà, quan es jugava la Copa del Generalísimo, és detingut per la Guardia Civil un membre de l’escamot, Emili Boté i Serrat, que és sotmès a tortura. S’efectuen un total de 15 detencions de membres de la secció militar del FNC, es perden armes i explosius.

“La història és l’únic mestre infal·lible”
Rosa Luxemburg (1871-1919)

La llarga hibernació

La Segona Conferència del FNC s’esdevingué a la casa pairal de Daniel Cardona a Sant Just Desvern (Baix Llobregat). L’informe fou presentat pel Consell Executiu i discutit i aprovat per la IIa Conferència, el 10/08/1947. L’informe té un total de 32 pàgines i porta per títol: “Per una política catalana”. S’hi fa una anàlisi de la situació a l’Estat i al món, la fixació d’unes línies tàctiques i estratègiques força boiroses sobre la qüestió social i la religiosa. Dins l’apartat : “De la política a seguir contra el règim franquista”, en destaquem 4 punts que considerem importants.

1.- Acció preferentment política

2.- Unitat de les forces polítiques catalanes

3.- Coordinació amb les forces catalanes de l’exterior

4.- Sol licitar un ajut eficient de les potències democràtiques

Unes conclusions de 14 punts, a la darrera pàgina estableixen la línia política del FNC. A la contracoberta hi ha l’escut de la Generalitat i un “Printed in Mexico”. El text posa de relleu la voluntat d’abandonar la concepció original de front ampli resistent, per a esdevenir un partit polític, alhora que renuncia a l’acció armada i a la coordinació amb altres forces catalanes, per tal d’aconseguir el suport de les noves democràcies.

La certesa que les democràcies no intervindrien políticament a l’Estat espanyol, propiciant una solució democràtica, es fa evident a partir del 1947. Aquesta realitat genera una situació de desencís dins els rengles de l’oposició. Alguns militants del FNC s’exilien, és el cas de Manuel Viusà, que ho farà el 1948 a l’Estat francès, d’altres es retiren de l’activitat política, com Manuel Cruells, o Antoni Andreu i Abelló,que cedeix la direcció del FNC a Joan Cornudella, a alguns com a Octavi Viladrosa, se’ls passa avís que queden deslliurats del seu compromís polític, que procurin passar desapercebuts i refer la seva vida. Durant aquest període el FNC es limita a tasques unitàries dins el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (CNDC) (1945-1952), fins a la mort el 1952, del seu líder Josep Pous i Pagès. Durant aquest període de llarga travessa del desert, Joan Cornudella és l’únic responsable en solitari de la representació del FNC. El 27/08/1953 se signa el Concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol, un mes després signatura del Pacte amb els EUA, que implica el reforçament internacional de la dictadura franquista.

“Perquè hi haurà un dia que no podrem
més i llavors ho podrem tot”
Vicent Andrés Estellés ( 1924-1995)

El desvetllament

Des de París Manuel Viusà inicia l’edició bimensual del “Per Catalunya”, segona època, de l’octubre del 1954 al mateix mes del 1959 s’editaran 16 números. Els articles, la majoria redactats des de Catalunya, tractaven de sindicalisme, ensenyament, economia, emigració. El “Per Catalunya” circulà entre els medis de l’oposició política, la difusió d’aquest òrgan propagandístic, permeté arribar a un notable sector de la societat catalana.

Fou en aquestes dates que es captaren una bona colla d’estudiants universitaris, Jordi Vila i Foruny Joaquim Ferrer I Mallol, Jordi Casas Salat i Fossas, Robert Bargalló, Ramon Subirats i Coral, Josep Ferrer, Jordi Carbonell i Sebarroja, Jaume Costa, Carles Castellanos, Eva i Blanca Serra, Carles Jordi Guardiola, Lluís Porqueres, Jordi Fontdecaba, Carles Ossorio. La Secció Universitària esdevé el motor del partit. Aquest grup enllaça amb la vella guàrdia del FNC, Pere Carbonell, Jordi Cardona, Manuel Cruells, Baltasar Toll, Joan Cornudella i el seu fill, Antoni Malaret, Magí Colet i Mateu i Jaume Martínez Vendrell que s’ha passat set anys a la presó. La síntesi dels dos nuclis produeix una sinèrgia que revitalitza el teixit del FNC. La secció universitària introdueix nous elements de debat en el si de l’organització, el concepte de Països catalans i la valoració del moviment obrer. Aquesta secció universitària del FNC, el curs 1957-1958, junt amb la UDC i el MSC, reorganitzen la FNEC.

A la UB ens trobem amb l’hegemonia política del PSUC, que amb la seva línia a remolc del PCE i el seu espanyolisme històric, de consignes que no corresponen a una anàlisi objectiva, i confonent desitjos amb la realitat, convoquen la “Jornada de Reconciliació Nacional” (1958) o la “Huelga General Política” (1959), que només aconsegueix portar militants a la presó, l’exili i genera frustració. El 1960 apareix el fenomen de la “ Nova Cançó”, que representa una crítica a la dictadura franquista, ajuda a socialitzar l’ideari catalanista i aporta elements per a una recuperació idiomàtica i cultural, que s’anirà afermant amb el pas del temps.

El 24 d’abril del 1960 el FNC convoca un Consell Nacional, important per a la posterior transcendència de les ponències aprovades. El Consell tingué lloc en un edifici en construcció del barri de la Sagrera de Barcelona, propietat de l’Antoni Malaret. Allí la vintena de Consellers reunits, amb la incorporació dels de la nova fornada, aprovaren dos documents, “Informe sobre la situació actual” i “Declaració adoptada pel Consell Nacional del FNC”, que durant força anys seran la base ideològica de l’organització política. L’artífex dels dos documents és Joan Cornudella i Barberà. S’hi parla del Pla d’Estabilització del 1959, del Mercat Comú Europeu, i de la qüestió social. Es definia el missatge obrerista del FNC en una carta de Joan Cornudella a Mamuel Viusà (11/07/1960):

“(…) no es pot tirar endarrere si no ens volem veure depassats pels moviments obrers que estan carregats de raó, o per la circumstància històrica que porta a un estat de coses que exigeix la revisió de l’estatut de la propietat”.

En aquests documents apareix per primera vegada de forma explícita el concepte de Països Catalans, alhora que la idea d’independència com a objectiu polític final de l’organització. Serà, però, la campanya de les instàncies el que connectarà la militància del FNC amb el carrer i permetrà enfortir l’organització. En un manifest signat per cent personalitats de distints camps de la cultura, i adreçada al vicepresident del govern Agustín Muñoz Grandes, es demana la normalització del català, des del 1963 el treball d’adhesió al document, com a eina d’agitació i de recuperació idiomàtica centra bona part del esforços dels militants del FNC i organitzacions afins.

Durant el curs 1961-1962, la secció universitària del FNC, publica dos números del butlletí del Bloc Escolar Nacionalista (BEN), com el seu portaveu, i recupera així les sigles del període de la Universitat republicana. El 1962 el FNC tenia 172 militants i uns 200 simpatitzants, una xifra notable en una situació de rigorosa dictadura, és una organització independentista, socialdemòcrata, que manté vius els elements de la seva identificació amb les seves organitzacions matrius, EC i NS!, i veu la necessitat de col·laborar amb el PSUC perquè no se’l pot ignorar. El novembre del 1963, de la mà de la iniciativa de l’Enric Padrosa, neix el Servei de Coordinació Comarcal, el novembre del mateix any en un pis de la Plaça del Padró on vivia la Núria Codina, s’hi celebra la Primera Conferència Intercomarcal del FNC, amb representació de més de 10 comarques.

D’aquesta època recordo l’Iridi Casanova, en Carles Alabart, que junt amb en Xavier Margais i en Jordi Miravet, formen part de l’eficient equip de passos de frontera que sota la batuta d’en Robert Surroca, passà persones, llibres, revistes, d’una a l’altra banda de la ratlla fronterera. Als anys setanta s’incorporà a l’equip en Ton Ribas i Sala, de l’Hospitalet de Llobregat, expert muntanyenc.

En Robert Surroca, a més dels passos de frontera, tingué un paper destacat en dissenyar les accions al carrer, el control de les multicopistes i el posterior repartiment de propaganda, en posar en funcionament les mesures de seguretat dins el FNC i en les accions al carrer. Ell fou una peça fonamental de l’estructura organitzativa del FNC. Home de caràcter resolut i sentit pràctic,la seva cansaladeria del carrer….es convertí a la dècada dels seixanta, setanta, en el centre tàctic del FNC, de dia amb les visites i els paquets a la botiga, a les nits amb les reunions a l’altell de la rebotiga, on s’hi accedia des d’una escala de fusta, després de travessar l’obrador amb les calderes. Avui en Robert Surroca, manté ordenat un arxiu sobre la història del FNC, i de l’independentisme dels darrers 80 anys, ell ha sabut combinar l’acció, amb la minuciositat de l’arxiver.

El Butlletí “Ara”, portaveu del partit, apareix el febrer del 1964. Serà la continuació del “Per Catalunya” de París, amb un interval de 5 anys entre les dues publicacions. El número 5, corresponent a setembre-octubre, apareix amb el subtítol de “Per Catalunya lliure i socialista”. Aquest any coincideixen dues dates importants, els “25 años de paz” de la dictadura feixista, recordo que vam enganxar uns cartells engomats escrits a mà d’una artesania total. També és el 250è aniversari, de l’ocupació de Barcelona i el Principat per les tropes de Felip Vè. La manifestació de l’Onze de setembre fou un èxit de públic, fou també amb d’altres companys el nostre “bateig de foc” la primera manifestació de la nostra vida, en vindrien moltes més. Van enviar a “mantenir l’ordre” on hi havia hagut l’estàtua de Rafael de Casanova, lloc de la concentració, un grup de “grisos” d’una certa edat que no van saber maniobrar, no ens van dispersar, sinó agrupar, aleshores, sonaren els crits de, “Catalunya”, Catalunya”, abans de la càrrega final. Foren multats amb 25.000 pessetes per ser presents a la manifestació,Joan Cornudella i el seu fill, Joan Ballester i Heribert Barrera.

L’augment de la conflictivitat obrera, l’ascens del nombre de vagues, demostra la vitalitat d’un moviment obrer allunyat dels postulats anarcosindicalistes dels segles XIX i XX. La fundació de CCOO el 1964, sota la direcció del PSUC, marca un punt d’inflexió en la història del moviment obrer. Davant d’aquesta realitat el FNC, fa esforços per vincular-s’hi. Així el dia 11 de gener de 1965 a Sabadell, foren detinguts per la policia municipal, els militants del FNC, Agustí Barrera i Carles Castellanos mentre repartien fulls volanders, on es demanava un salari mínim de 250 pessetes, dret de vaga, escala mòbil de salaris, la llibertat de sindicació, l’amnistia per als presos polítics i exiliats, la intervenció dels obrers en el control de les empreses. El full anava signat per la “Secció d’Acció Sindical de Catalunya” (SASC). Més tard, fou detingut l’advocat Joaquim Ferrer i Mallol, després de ser torturats, tots tres foren posats en llibertat condicional el 31 de gener, i posteriorment processats pel Tribunal de Orden Público (TOP). A mitjans dels anys seixanta, al nucli del FNC de Terrassa hi militava en Manel Arcusa i Bayo, treballava als Tallers Agut, on era enllaç sindical. Molt actiu en la lluita obrera de la ciutat, va fer possible que el nucli del FNC de Terrassa fos dels primers que, amb la seva pràctica política, enllacés la lluita independentista i l’obrera, com a dues cares d’una mateixa moneda.

Militants de la Secció Universitària del FNC, van retre homenatge el 3 de març del 1967 a la Facultat de Dret, al doctor Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982). Joan Triadú, Manuel Sacristan, Joan Cornudella, i l’estudiant Enric Argullol, foren empresonats uns dies. A l’acte hi assistiren unes 300 persones, i rebé adhesions de personalitats de prestigi internacional. S’editaren uns dossiers, “Breu història de la Universitat Autònoma (1933-1939)” i “La Universitat actual ((1939-1967)”.

L’escissió per l’esquerra, el PSAN

“Instruïu-vos, perquè tindrem necessitat
de tota la vostra intel·ligència. Mobilitzeu-vos,
perquè tindrem necessitat de tot el vostre entusiasme.
Organitzeu-vos,perquè tindrem necessitat de tota la vostra força.”
Antonio Gramsci (1891-1937)

El 19 de juny del 1966, s’havia reunit el Consell Nacional del FNC. Durant la sessió de debat es va llegir la ponència redactada per Joan Cornudella, que duia per títol “Suggeriments per a un estudi sobre el nacionalisme català, el poble de Catalunya i la societat catalana en el context actual. Hipòtesi de treball”. El document era un intent de sistematitzar la doctrina nacionalista de l’organització. El debat del document va generar la rèplica de Josep Ferrer i Ferrer, que posava en evidència les fondes discrepàncies entre el sector dels joves, que s’identificava amb un nacionalisme de les classes populars i una estratègia d’acord amb una anàlisi marxista de la realitat, i la vella guàrdia històrica, d’un separatisme republicà.

En un document datat el novembre del 1968, (sense títol), Joan Cornudella afirmava: “Els escindits han realitzat un veritable esforç teòric de base, i sobre aquesta base han muntat una estratègia i una tàctica. Han arribat a la formulació d’un pensament i d’una acció polítics molt ben definits.el que no hem fet nosaltres, ho han fet els escindits, són ja, o es constituiran, en una formació política inspirada per un pensament coherent. Més endavant afirmava. Som una formació escassament polititzada, amb molt poc treball polític de base, amb escassa vocació política general. No descobreixo res de nou, ja que aquesta ha estat una constant de les formacions nacionalistes radicals.”

“Amat victoriacuram
La victòria és dels que estan preparats”
Anònim segle XX

La Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC). L’Assemblea de Catalunya.

Amb el retorn de l’Abat Escarré al Principat el 14 d’octubre del 1968 i la seva mort una setmana després, els militants del FNC tenen un paper destacat en els incidents del dia del seu enterrament i en la campanya a l’entorn de la seva figura política. El desembre del 1969, impulsat pel FNC i el seu dirigent, Joan Cornudella, neix la CCFPC, organització unitària que sota el lema, “ La unitat a través de l’acció”, agrupa els cinc partits polítics següents, PSUC, UDC, FNC, MSC, ERC. Des dels rengles del PSAN, es considera que la CCFPC havia fixat una línia de col·laboració amb un sector de la burgesia catalana antifranquista, alhora que el seu objectiu bàsic era la reforma constitucional de l’Estat. L’any 1975 l’organització canvia de nom, no de programa polític, incorpora dos nous partits, i passa a dir-se Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Es dissol el juny del 1977.

A inicis dels anys setanta arriben al FNC un seguit de nous militants procedents del camp Escolta i de la Universitat,que aporten noves energies a l’organització, uns exemples serien els casos de l’Àlvar Valls, l’Amadeu Rocamora, Jesús i Lluís Montserrat, i el fill del secretari general del FNC, Joan Ramon Colomines i Companys, que tindrà un paper destacat en la nova orientació política que es vol donar al FNC. L’any 1971, neix la “Joventut Obrera del FNC”, que publica el seu portaveu “Acció”, que en el seu primer número declara la seva adhesió “a la forma organitzativa actual de les CCOO i Comissions de barri”. L’any 1971 un escamot instal·la un altaveu en un balcó de l’Hotel Duval, prop de l’Arc de Triomf, des d’on fan sonar “Els Segadors” i un comunicat del FNC, molt en la línia de la propaganda dels anys quaranta.

“Però qui ignora que, en examinar qualsevol
fenomen social en el procés del seu desenvolupament,
sempre es trobaran en aquest, vestigis del passat,
bases del present i gèrmens del futur.”
Vladimir Ilitx Uliànov (Lenin) (1870-1924)

El primer Congrés del FNC, Montserrat (1974)

“ Per un partit de masses i de combat “, aquesta seria la consigna que presideix el Congrés, que en la, Declaració de principis i d’acció política, defineix el FNC com a el, partit de l’alliberament de les classes populars catalanes, que opera dins l’àmbit dels PPCC amb l’objectiu de conscienciar, organitzar, i mobilitzar el poble.

La celebració d’aquest Congrés demostrarà al voluntat de dotar al FNC, d’un cos teòric, i d’una línia política coherent, mitjançant la pràctica i el debat,que permetés fixar una tàctica i una estratègia pròpies, sense haver d’anar a remolc dels plantejaments majoritaris del PSUC. En els debats i documents del Congrés, trobem la caracterització de la doble opressió nacional i de classe que pateixen els sectors populars dels PPCC,així com els distints graus d’opressió, econòmica, cultural,ideològica, militar, per part dels Estats espanyol i francès. Alhora que la voluntat com a socialistes catalans, d’assolir la República Socialista Independent dels PPCC. S’adopta com a model social, el socialisme autogestionari del Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del Govern de la Generalitat del (24/10/1936). El punt 3.2 de la Declaració política i d’acció política, s’accepta la pràctica de la lluita armada que, pot anar dirigida en dues direccions, tant per afeblir l’enemic, com per a defensar i enfortir la lluita de masses. En la línia política general se segueix amb el treball dins la CCFPC, i l’enfortiment de l’Assemblea de Catalunya, és a dir, amb la línia de treball establerta, llevat de la incorporació de la lluita armada.

“La memòria és un tigre”
Proverbi indi (segle XV)

L’ombra d’EPOCA

Després del maig del 1968, ens trobem en un context d’efervescència revolucionària, la revolució algeriana (1962), la guerra d’alliberament del FAN vietnamita (1960-1975), la guerrilla urbana dels Tupamaros (1966-2016), les Brigades Roges (1969-1988) a Itàlia, la Fracció de l’Exèrcit Roig (FAR) (1970-1998) a Alemanya, ETA (1958- 2018) a la Península. Aquesta activitat de la resposta armada fa considerar la necessitat de reestructurar l’aparell militar del FNC dels anys quaranta, com un retorn als temps heroics, i també pel mimetisme dels nuclis armats actius a Europa.

A partir del 1968 i després de diverses trobades entre Jaume Martínez, Jaume Cornudella i Manuel Viusà, es comença a buscar voluntaris per a posar en marxa el projecte, que segons Jaunme Martínez en les seves memòries (pàgina 149) passava per “ Ens calia crear un organisme patriòtic, de tipus i estructura militar que havia de ser totalment clandestina i amb un grau de disciplina i obediència superior a qualsevol altre”. Joan Cornudella dona el vistiplau a la creació de l’estructura militar, militants de la Joventut Obrera i del Bloc Català d’Estudiants, passen a la clandestinitat, quatre membres de la direcció política del FNC, fan el mateix pas. L’inici d’aquest procés serà la causa de l’abandonament del FNC del seu secretari general, Joan Colomines i Puig (1922-2011). El seu fill Joan Ramon Colomines serà l’impulsor d’aquesta nova època del FNC.

Tot un seguit de nuclis estancs, hostatjats en pisos francs, connectats per emissores de ràdio de freqüència modulada, i amb rigoroses mesures de seguretat, van formant una teranyina, una xarxa de suport, ha nascut “la Casa”, com era coneguda entre els militants, l’exèrcit clandestí. Mesos després del Congrés de Montserrat, 1974, una vintena de militants del FNC passen a engruixir els rengles de “la Casa”. Aquest fet va afeblir l’estructura política del FNC, atès que els militants traspassats tenien un alt nivell de formació i consciència política.

“A un exèrcit se li pot robar l’esperit i prendre
l’habilitat,i també el coratge del seu comandant”
SunTzu ( segle V-IV ane)

L’activitat política del FNC,poc abans de la mort del dictador

Al número 1 del butlletí “Ara”, del mes de gener del 1975, en un article que duu per títol “L’Assemblea de Catalunya avui”, el FNC proposa de crear un Govern Provisional de la Generalitat de Catalunya. Es tractava de mantenir el protagonisme de la Generalitat de l’exili. L’objectiu d’aquest Govern Provisional format per partits catalans, va ser establir lligams entre les forces catalanes i conjurar el perill del sucursalisme, alhora que oferir una unitat de criteri davant una previsible negociació amb la resta de forces de l’Estat. El 1976,amb l’inici de la Transició, apareix el realisme polític dels pactes de les grans rebaixes de la democràcia borbònica, del “peix al cove” de CDC, de situar-se dins en posicions de privilegi, dins el model autonòmic.

A mitjans de l’any 1976 apareix un corrent d’opinió dins el FNC, cinc dirigents amb una llarga militància, Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Vila, Jordi Casas, Salat, Antoní Malaret i Joan Cornudella i Feixa, formen el col·lectiu d’opinió “ Claris”. El seu plantejament era favorable a una política d’aliances,dirigida a la formació d’un Front d’Esquerres amb PSC-Reagrupament i ERC, amb la reivindicació fonamental de l’Estatut del 1932. Alhora aquest corrent d’opinió, proposa considerar la possibilitat de la formació d’un partit socialista català, de base federativa o confederativa. Aquests plantejaments més pragmàtics no seran acceptats ni per un sector de la vella guàrdia, ni per una part de joves militants, Francesc Espriu i Joan-Ramon Colomines són representants d’aquests dos àmbits.

El novembre de 1976 els militants del “Col·lectiu Combat”, ben implantats a les comarques de Ponent, abandonaran el FNC per desacord amb el col·lectiu Claris, per no anar en la direcció “ del procés d’alliberament de les classes populars catalanes, en la constitució d’un Estat Socialista dels PC (Països catalans). El Col·lectiu Combat es fusionarà amb el Col·lectiu Comunista d’Alliberament el 1977,generant el Moviment d’Unificació Marxista (MUM).

“Deixeu als morts la immortalitat de la
glòria, però als vius la de l’amor.”
Rabindranath Tagore (1861-1941)

Les eleccions legislatives de juny del 1977

El FNC no serà legalitzat com a partit fins al 24 de setembre de 1977.Per aquesta raó, es veu obligat a presentar-se sota les sigles de la coalició, Pacte Democràtic per Catalunya, junt amb CDC, EDC, i PSC-R, sense que les seves sigles apareguin. Els resultats electorals del FNC no són bons, no aconsegueix entrar ni al Senat ni al Congrés, en una societat encara esporuguida pels 40 anys de dictadura, sense memòria històrica, sense diners per finançar la campanya. Les formes de fer política dels vells resistents no lligaven amb els nous temps de grans rebaixes ideològiques, polítiques, per aconseguir la poltrona. L’1 de juliol del 1977, es produirà la detenció d’Àlvar Valls, Montserrat Tarragó,Carles Sastre i J Lluís Pérez,acusats de la mort de l’empresari Josep M Bultó el dia 9 de març, i de formar part de l’estructura d’EPOCA. El FNC iniciarà una campanya de solidaritat amb els detinguts.

Dins els rengles del FNC, hi havia una línia partidària de fer un apropament a CDC, ERC, o cap a les posicions més independentistes del PSAN. El 25 de febrer del 1978, Joan Cornudella junt amb la resta de dirigents que impulsaven la proposta de la unitat socialista, abandonaven el FNC. Un mes després, el 10 de març, Joan Cornudella, el seu fill gran, Joaquim Ferrer i Mallol, Josep Munté i Jaume Torra ingressen al PSC-R. Aquest grup creu que s’ha de deixar de banda la política resistencialista, i passar a l’acció política, que el FNC era una organització envellida, no apta per al joc polític. De fet, es plantejaven dues possibilitats, continuar amb la política dels pactes negociats des de les cúpules dels partits, col·laborant en organismes unitaris, on l’hegemonia del PSUC obligava anar a remolc de la seva línia, o engegar una línia clarament marxista i independentista. El FNC, orfe del seu dirigent durant 40 anys, i en una situació de divisió interna entre la vella guàrdia i els que volien apropar-se als plantejaments del PSAN, entrà en una situació de paràlisi interna, que culminà el 1990 amb la dissolució del FNC i l’entrada de bona part dels seus militants a ERC.

Conclusions

El FNC va actuar com a pont històric, salvant la fractura de la derrota del 1939 i la posterior ocupació franquista, va permetre enllaçar el separatisme de Francesc Macià i Daniel Cardona, amb els plantejaments d’alliberament nacional i de classe del PSAN el 1968. El FNC fou, al llarg de la seva trajectòria, una organització “resistencialista” amb dificultats per a elaborar una línia política pròpia, anant massa a remolc de les iniciatives del PSUC. El 1977 no va saber o voler, adaptar-se a la reforma franquista. Al Congrés de Montserrat del 1974, sí que el FNC fa un esforç teòric de concreció de la seva línia política, però ha fet tard històricament. La iniciativa d’EPOCA, potenciada per la vella guàrdia i la secció militar del FNC (1943) va néixer sense orientació política, va perdre l’oportunitat de passar a l’acció quan el moment polític ho requeria. Les pàgines de la història del FNC són plenes d’heroisme, d’amor i voluntat de servei a la terra. En la nostra història nacional, els homes i dones del FNC hi tenen un lloc de memòria ben guanyat.

Bibliografia

Albert, E : Quatre boigs de Mataró ( combat per Catalunya 1930-1937)
Editorial Rafael Dalmau. Barcelona 1979
Barrera, A : Joan Layret i Pons, una aproximació biogràfica. IX Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró, 1993
Barrera, A : Inscrit en la memòria històrica, pàgines, 79-82, 83-86, 144-146,
157-161,195-199, 203-217. Edicions del 1979. Barcelona, 2013
Callau, T i Miró, J : Marcel·lí Perelló. Una vida perseverant per la independència. Llibres de l’Índex. Barcelona 2016
Castells, V : Nacionalisme català a l’exili (1939-1946). Editorial Rafael Dalmau. Barcelona 2005
Carbonell, P : Tres Nadals empresonats ( 1939-1943) Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM) Barcelona 1999
Ir Congrés d’Història de l’Independentisme Català. Edicions del Centre de Lectura de Reus. Reus, 2007
Cruells, M : Una herència feixuga i acumulada. Diari,Avui. 16/10/1977
Dalmau, F i Sancho, D : Fills de la vuitena. 50m anys d’esquerra independentista a l’Aran, els Pirineus i Ponent. Pagès editors. Lleida. 2019
Diaz, D : L’oposició catalanista al franquisme: el republicanisme liberal i la nova oposició (1939-1960).Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.1996
Diaz, D : El catalanisme polític a l’exili (1939-1959). Edicions de la Magrana. Barcelona.1991
Falguera, O : L’Exèrcit Popular Català (1969-1979). La casa. Rafael Dalmau editor. Barcelona. 2014
Malaret, A : Retalls. Parlaments, articles i altres escrits. Editorial El Llamp Barcelona 1992
Martínez Vendrell, J :Una vida per Catalunya. editorial Pòrtic. Barcelona, 1991
Masriera, F : Joan Layret i Pons (1911-1975). Una generació trencada. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2012
Renyer,J : Un home del silenci. Jaume Cornudella i Olivé: patriotisme i resistència ( 1915-1983). Pagès editors. Lleida, 2001.
Rubiralta, F : Joan Cornudella i Barberà (1904-1985). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2003
Rubiralta, F : Un conspirador independentista. Joaquim Juanola i Massó (1891-1967). Llibres de l’Índex. Barcelona, 2019
Surroca, R : La Catalunya resistent. Allò que la Transició ens ha amagat. Pagès editors. Lleida, 2006
Surroca, R : (coordinador) : Memòries del Front Nacional de Catalunya. Cavalcant damunt l’estel. Arrel editors. Barcelona, 2006
Tous, J : Antoni Andreu i Abelló. Correspondència política de l’exili (1938-1939). D’Estat Català al Front Nacional de Catalunya. Edicions el Mèdol. 1999 Tarragona
Ucelay, E, Gonzàlez, A i Núñez, X.M. El catalanisme davant del feixisme 1919-2018. Editorial Gregal. Maçanet de la Selva 2018
Viladrosa, O : Sang , dolor, esperança. Editorial Dux. Barcelona, 2010

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *