Benvolgudes. Qui reconegui l’origen d’aquest text té premi:
Per regla general, la teoria lingüística ha donat per fet que hi ha una identitat factual que s’expressa sota la categoria de catalanoparlants, que no només constitueix l’inici dels interessos i objectius dins de la lingüística en el marc d’aquest discurs, sinó que constitueix el subjecte per al qual es busca la representació política. Però la política i la representació són termes controvertits. D’una banda, la representació serveix com a terme operatiu dins un procés polític que busca d’estendre la visibilitat i la legitimitat dels catalanoparlants com a subjectes polítics; de l’altra banda, la representació és la funció normativa d’un llenguatge que es diu que o bé revela o distorsiona allò que es dona per fet que és veritable sobre la categoria de catalanoparlants. Per a la teoria lingüística, s’ha vist com a necessari el desenvolupament d’un llenguatge que representi íntegrament i adequada els catalanoparlants per tal de promoure’n la visibilització política. I això ha tingut òbviament la seva importància si tenim present la condició cultural omnipresent que feia que les vides dels catalanoparlants fossin o bé mal representades o no fossin representades en absolut.
Recentment, aquesta concepció preponderant de la relació entre la teoria lingüística i la política s’ha vist desafiada des de dins del propi discurs lingüístic. El subjecte mateix del catalanoparlant ja no és entès en termes estables o constants. Hi ha força material que no només qüestiona la viabilitat de “el subjecte” com a candidat fonamental per a la representació, o, clarament, emancipació, sinó que a més hi ha poc consens al capdavall sobre què és el que constitueix, o hauria de constituir la categoria dels catalanoparlants. Els àmbits de “representació” política i lingüística ens despatxen d’avançada el criteri en virtut del qual es formen els propis subjectes, amb el resultat que la representació s’estén només a allò que es pot reconèixer com a subjecte. En altres paraules, la qualificació de ser un subjecte ha de quedar resolta abans que se li pugui proporcionar la representació.
Foucault fa l’observació que els sistemes jurídics de poder produeixen els subjectes que subseqüentment acaben representant. Les nocions jurídiques de poder semblen regular la vida política purament en termes negatius –és a dir, mitjançant la limitació, prohibició, reglamentació, control i fins i tot “protecció” d’individus relacionats amb aquella estructura política per mor de l’operació contingent i rectificable de l’elecció. No obstant, els subjectes a qui aquestes estructures regulen, en virtut de la seva subjecció a elles, es formen, es defineixen i es reprodueixen seguint els requeriments d’aquestes estructures. Si aquesta anàlisi és correcta, això implica que la formació jurídica del llenguatge i de la política que representa els catalanoparlants com “el subjecte” de la lingüística és ella mateixa una formació discursiva i un efecte d’una versió específica de la política representacional. I el subjecte parlant resulta que està discursivament constituït pel propi sistema polític que se suposa que n’ha de facilitar l’emancipació. Tot plegat resulta políticament problemàtic si aquest sistema es pot evidenciar que produeix subjectes lingüístics seguint un eix de dominació o que produeix subjectes que se suposa que són hispanoparlants. En aquests casos, voler recórrer acríticament a aital sistema per a l’emancipació dels “catalanoparlants” porta clarament a una autoderrota.
La qüestió de “el subjecte” és central en la política, i per a la política lingüística en particular, ja que els subjectes jurídics es constitueixen invariablement a través de certes pràctiques exclusionàries que no queden “a la vista” un cop està bastida l’estructura jurídica de la política. En altres paraules, la construcció política del subjecte es procedimenta perseguint uns objectius legitimadors i excluïdors, i aquestes operacions polítiques s’oculten i es naturalitzen de forma efectiva mitjançant una anàlisi política que agafa les estructures jurídiques com el seu fonament. El poder jurídic “produeix” inevitablement allò que addueix que merament representa; per tant, la política s’ha de preocupar per aquesta funció dual del poder: la jurídica i la productiva. En els seus efectes, la llei produeix i després oculta la noció d’un “subjecte abans de la llei” per tal d’invocar aquella formació discursiva com a premissa fundacional naturalitzada que subseqüentment legitima l’hegemonia regulatòria de la pròpia llei. No n’hi ha prou en preguntar-se de quina manera es pot fer els catalanoparlants més plenament representats en el llenguatge i en la política. La crítica sociolingüística hauria d’entendre també de quina manera la categoria de “catalanoparlants”, el subjecte de la lingüística, és produïda i constrenyida per les pròpies estructures de poder amb què es vol atènyer l’emancipació.
Per descomptat, la qüestió dels catalanoparlants com a subjecte de la lingüística obre la possibilitat de què pugui no haver-hi cap subjecte “abans de” la llei, un que està a l’espera de ser representat en i per la llei. Potser el subjecte, a més de la invocació del “abans” temporal, és constituït per la llei com a fonament fictici de la pròpia vindicació de legitimitat. El pressupòsit dominant de la integritat ontològica del subjecte abans de la llei es podria entendre com el romanent contemporani de la hipòtesi de l’estat natural, aquella faula fundacionista constitutiva de l’estructura jurídica del liberalisme clàssic. La invocació performativa d’un abans no-històric esdevé premissa fundacional que garanteix una ontologia de persones presocial que s’avenen lliurament a ser governades i, de resultes, constitueixen la legitimitat del contracte social.
A banda de les ficcions fundacionistes que apuntalen la noció del subjecte, tanmateix, hi ha el problema polític amb què es troba la lingüística en el pressupòsit que el terme catalanoparlants denota una identitat comuna. Però més que no un significant estable que regenta l’assentiment d’aquells a qui diu descriure i representar, els catalanoparlants, fins i tot en plural, s’ha convertit en un terme problemàtic, un punt de contenció, una causa d’ansietat. Com dona a entendre el títol de Denise Riley, “Sóc aquest nom jo?” , és una pregunta provocada per la mateixa possibilitat de què el nom tingui múltiples significacions. Si hom “és” un catalanoparlant, ben segur que no és tot el que és; el terme no assoleix l’exhaustivitat, no pas perquè una “persona” prelingüística transcendeixi la parafernàlia específica de la seva llengua, sinó perquè la llengua no està sempre constituïda coherentment o congruentment en diferents contextos històrics, i perquè la llengua interseca amb modalitats de discurs d’identitats discursives de gènere, racials, de classe, ètniques, sexuals i regionals . El resultat és que esdevé impossible de separar “llengua” de les interseccions polítiques i culturals en què invariablement es produeix i manté.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!