Joan Pinyol

En la lluita per reparar el greuge patit pel meu avi Joan, mort a finals de la guerra a Lleida, enterrat a la fossa comuna del cementiri d’aquesta ciutat l’any 1939 i exhumat, amb nocturnitat i traïdoira, pel règim franquista l’any 1965 per ser traslladat juntament amb 501 cossos més cap al mausoleu del Valle de los Caídos, he anat a trobar aquest lloc en dues ocasions i sempre n’he sortit amb l’ànima encongida. Perquè és la darrera plaça del franquisme que resta inalterable a la suposada Transició, perquè la magnificència del monument esclafa els ànims i perquè sempre he rebut el recel i la fredor més absolutes per part dels monjos benedictins que gestionen l’abadia i que, per una ordre de Franco, tenen la missió, a canvi de 340.000 euros anuals, de custodiar els vora 60.000 cossos inhumats a dins, entre els quals el del mateix Franco i el del fundador de la Falange. Per tot plegat voldria saber com veuen els monjos de Montserrat que cada dia se celebri una missa diària en honor al dictador, que els monjos hagin deixat els milers de morts a la sort de les filtracions d’aigua, que posin serioses traves als periodistes que volen informar d’aquella realitat i que mantinguin un absolut hermetisme i fredor, sobretot l’abat Anselmo Álvarez,  respecte de les legítimes reivindicacions dels familiars que hi van ser portats a la força i que no volem que continuïn enterrats al costat del seu botxí.