Josep Puigvert i Coll

L?Enric Vila ha escrit un gran llibre. ?Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs? és una descripció d?un perfil psicològic a través de la constatació de diferents fets. La conclusió final de l?autor és que al que fóu darrer President de la Generalitat republicana no li va quedar cap més sortida, moralment parlant, que entregar-se als seus enemics per a que el convertíssin en màrtir. Hi estic d?acord. La seva vida l?havia entregada a la política activa. Això ho podia haver continuat a l?exili, ja que quan va morir encara no sabia ningú com evolucionaria el sistema polític a espanya, ni tan sols a Europa. Podia haver fet més per protegir-se, amagar-se dels seus enemics i reservar-se dels perills ja no pel fet de la pròpia autoprotecció, per la pura supervivència, sino també per la figura que representava. Ell havia de pensar que era el darrer President de la Generalitat escollit i, com a tal, havia d?estar preparat per tornar en qualsevol moment. Si no ho va fer, va ser perquè, en sospesar-ho, es va adonar que li sortia més a compte a ell, com a persona (i pensant en el record que d?ell en tindrien les futures generacions) restar com a icona del poble català.

En Víctor Alexandre ataca sense pietat el llibre. Però, sorprenentment, no nega la part d?investigació de l?Enric Vila (perquè no pot rebatre-ho). Accepta els fets que s?hi relaten. El que no accepta és el perfil psicològic traçat per l?autor, ja que desvirtúa la dignitat de Lluís Companys a l?hora de la mort. No accepta que existeixi una explicació tan poc heroica, tan poc sumptuosa. Però s?equivoca. I s?equivoca al retreure a l?autor que no s?atreveixi a atacar la figura, per exemple, del rei d?espanya (figura que, d?altra banda, s?autodesqualifica). I s?equivoca també en menysprear en Vila, perquè és un gran autor. S?havia de limitar, com ha fet l?Enric Vila, als fets. Si vol rebatre a l?autor només ha de constatar el fet que el govern franquista va afusellar el President de la Generalitat de Catalunya, democràticament escollit durant la República. Aquest fet és el més important. Si el perfil psicològic d?en Lluís Companys ens mostra que el càrrec li venia gran, que va ser irresponsable, que va entregar el Govern a indesitjables tan antidemòcrates com els que el van afusellar, això no és res més que la irrefutable constatació d?uns fets. Però són dues coses diferents. D?una banda, les patètiques circumstàncies vitals i l? accidentat exercici del càrrec per part de Companys. De l?altra banda, l?afusellament de la figura del President de la Generalitat, del President del nostre País. Del País de l?Enric Vila i d?en Víctor Alexandre.

L?autor del llibre diu que a en Companys no li va quedar més remei, tenint en compte les seves circumstàncies, que entregar-se a una mort que el podia convertir en màrtir d?un país. I, analitzant la seva trajectòria vital, té raó. L?Alexandre diu que no es pot menystenir la icona referencial que representa l?afusellament del President de la Generalitat. I també té raó (de fet, va ser l?únic president democràticament escollit que va morir afusellat durant la Segona Guerra Mundial). Quin és el problema? Doncs el mateix que tenim en aquests moments: ens anem barallant entre els que pensem igual, entre els que ens estimem aquesta rica, alegre, neta i afortunada pàtria perquè ens regim per uns paràmetres equivocats, deixant de banda l?apriorisme que suposa el nacionalisme, sobiranisme, catalanisme o independentisme, digueu-ne com volgueu. I mentre ens  barallem, els que lluiten pel contrari que nosaltres van dissenyant el futur del país.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!