Aquesta setmana Mariano Rajoy ha confirmat al periodista Michael Reid, de The Economist, que el PP no acceptarà cap canvi constitucional. Quan aquest li ha preguntat si creia que amb aquest sistema podria mantenir a Catalunya dins Espanya, la resposta ha estat contundent: “Si, no se preocupe usted que si”. Aquesta seguretat només és possible perquè el President del Govern espanyol considera que el Regne d’Espanya té dret a retenir Catalunya al marge de la voluntat dels catalans. Per no apel·lar al dret de conquesta que es va utilitzar amb el Decret de Nova Planta, Rajoy s’ha erigit en l’intèrpret d’aquesta voluntat i ha afegit “Tengo la convicción de que la immensa mayoria de los catalanes quieren que sigamos como estamos actualmente” .
Tant li fa la manifestació d’un milió i mig de catalans demanant la independència, el passat 11 de setembre. Tant li fa el resultat de les darreres eleccions catalanes que han donat una aclaparadora majoria als partits que defensen el dret a decidir. Tant li fa que el Parlament de Catalunya hagi aprovat la Declaració de Sobirania. Rajoy, amb la seva pròpia convicció sobre el que pensen els catalans, es considera legitimat per retenir Catalunya contra la voluntat manifesta dels seus ciutadans. Però cap tribunal internacional acceptarà la seva tesi. Només la justícia espanyola que és alhora jutge i part i, a més, està controlada pels dos grans partits del règim espanyol.
Aquestes declaracions fan més necessària que mai una moció unitària dels partits catalans que defensen el dret a decidir, una “moció per la sobirania” en el proper “debate sobre la nación”. Els representants del poble català han de portar a l’òrgan de la sobirania espanyola la Declaració de Sobirania que va fer el nostre Parlament. Han de proclamar, cara a cara al president del Govern espanyol, el dictamen de la Cort Internacional de Justícia davant el cas de Kosovo: “Quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona”. Han de recordar a tots els diputats espanyols la cita d’aquesta sentència que va fer el jutge Santiago Vidal en un acte de l’Assemblea Nacional Catalana: “en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessària, la legalitat”. Un registrador de la propietat com és el Sr. Mariano Rajoy tindrà molt present que la darrera voluntat és la que val. Per tant no és la voluntat que van expressar l’any 1978 els catalans, sinó la que han manifestat a les darreres eleccions.
En aquesta moció de sobirania unitària també caldria desmentir la visió amable de la història dels catalans dins Espanya que difon Rajoy. No portem segles de convivència, sinó tres segles d’annexió per la força d’un país que tenia les mateixes estructures d’estat que Portugal; tres segles d’intents d’assimilació a l’espanyolització; tres segles de persecució de la llengua, la cultura i la identitat catalanes; tres segles de guerres, dictadures i empresonaments i afusellaments dels defensors dels drets democràtics i nacionals del catalans. Els representants del poble català tenen el deure de posar-se d’acord per combatre de aquesta visió contrària als fets històrics davant l’opinió pública internacional, començant per l’espanyola. Perquè el món democràtic només ens donarà suport si els recordem amb tota solemnitat la veritable història de Catalunya dins el Regne d’Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!