Josep Pinyol

        Quan el Govern espanyol decideix ampliar les hores dedicades al castellà en detriment del català, sense ni tant sols consultar a la Generalitat, qui polititza la llengua?. Quan el Govern espanyol decideix suprimir la programació en el nostre idioma del circuït català de Televisió Espanyola, qui politiza la llengua?. Quan els policies germans Creix torturaven Jordi Carbonell perquè es negava a contestar-los en espanyol, qui polititzava la llengua?. Qui ha polititzat, des de 1714, la llengua catalana ha estat l’Estat Espanyol que l’ha volgut fer desaparèixer. Aquesta voluntat d’extingir-la a obligat els catalans conscients a defensar-la. Defensar la nostra llengua comporta, de manera inevitable, polititzar-la. Fins ara els creadors d’opinió espanyols havien intentat fer-nos creure que parlar català era propi de gent inculta, tancada en el seu món; o bé que era una invenció d’uns quants intel·lectuals separatistes, des de Rubió i Ors, fins a Pompeu Fabra. Ara el president d’Esquerra Republicana ofereix una nova versió: defensar el català és cosa dels de ?la ceba?, la qual cosa perjudica el seu ús social. Pel que diuen els diaris cap membre del Consell Nacional d’aquest partit va qüestionar aquest plantejament.

        A partir d’aquest plantejament de fugir de qualsevol conflicte, tant amb l’Estat Espanyol com a l’interior de la societat catalana, només es pot esperar una política lingüística continuista amb relació del primer tripartit, que alhora era continuista en relació a la portada a terme pels governs de Jordi Pujol: campanyes publicitàries tipus ?dóna corda al català?, que a la vegada provenia de la primera aparició de la ?Norma?, acompanyades d’alguns doblatges de pel·lícules al nostre idioma, subvencions diverses a entitats i mitjans de comunicació, etc. Al costat d’aquesta política els pilars més ferms de l’ús social del català com la immersió lingüística i els mitjans públics de comunicació, que estan amenaçats. Aquest model basat en la bona voluntat fa tres dècades que dura i ja ha esgotat tota la seva virtualitat: no pot donar més de si; i els resultats no són satisfactoris perquè l’ús social de la nostra llengua és en clar retrocés. Aquest model deriva directament de la Constitució de 1978 que no reconeix la territorialitat de la llengua, com passa a Flandes, al Québec o als cantons de Suïssa. La Constitució i els Estatuts reconeixen el dret dels catalanoparlants a fer ús voluntàriament de la seva llengua, però sense capacitat de declarar-la la llengua del nostre territori històric.

        Només un fort combat intel·lectual i polític en defensa dels drets territorials de la nostra llengua nacional pot combatre el descens de l’ús del català i la seva conversió en una adhesió sentimental, però poc útil a la ?llengua dels avis?. Només una forta connotació política, de lluita contra l’oligarquia espanyola i el règim posfranquista actual pot invertir la tendència descendent en l’ús social de l’idioma propi dels Països Catalans. Si Esquerra prioritza les seves necessitats polítiques derivades de conservar el poder, a la defensa del català davant dels atacs del Govern Espanyol i davant de la irrupció de ?Ciutadans, Partit de la Ciutadania?, no hi haurà cap força política que defensi la territorialitat de la llengua catalana en els seus territoris històrics. I que converteixi aquesta territorialitat en reivindicacions polítiques, com per exemple una llei de normalització lingüística com la que va plantejar el Partit Quebeqois. O l’establiment d’un espai hertzià propi, que obligui les televisions i ràdios privades a utilitzar la nostra llengua al nostre país.

Mides d’aquest tipus, que són les úniques que poden garantir la supervivència de la nostra llengua a mig termini, són anticonstitucionals, exigeixen un canvi de règim.

        Com que aquesta ruptura és extremadament difícil es poden prendre dues actituds. La més fàcil es negar-se a acceptar aquesta realitat enganyant-se a un mateix i afirmar que, amb els pressupostos públics des del Govern, es pot aconseguir la incorporació dels immigrants i de les noves generacions.amb campanyes publicitàries simpàtiques, com les que s’han fet fins ara, que no incomoden a ningú. L’altre actitud és la de constatar la realitat, despertar les consciències, denunciar les imposicions del Govern Espanyol i de les grans empreses interessades en la ?unidad del mercado·?, reclamar com a dret inalienable la territorialitat de la llengua, explicar als nostres conciutadans com funciona a Flandes o als cantons suïssos, i plantejar clarament els nostres drets davant els poders espanyols, ressaltant que la Constitució de 1978 no els pot resoldre.

        Inevitablement aquesta defensa de la territorial de la llengua provocarà conflictes amb l’Estat Espanyol i conflictes amb els sectors més reticents dels nostres conciutadans.

Aquesta politització no perjudicarà el català sinó tot el contrari. De fet la gran represa de la nostra llengua en el primer terç del segle XX es va produir amb l’entrada del catalanisme a la lluita política, amb el naixement del catalanisme polític. I va comportar topades entre republicans lerrouxistes i republicans catalans. Però finalment la lluita cultural de la Renaixença, els combats polítics del republicanisme federal i les campanyes proteccionistes dels industrials catalans es van fondre en un redreçament global de la nostra llengua i del conjunt de la cultura al nostre país.