Diàleg impossible. La moció de CiU deia textualment: “El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a iniciar una diálogo con el Govern de la Generalitat en aras a posibilitar la celebración de una consulta a los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya para decidir su futuro” . Des de la manifestació de l’Onze de Setembre Rajoy s’ha omplert la boca amb ofertes de diàleg. Els fets desmenteixen les paraules: han votat a favor del diàleg 35 dels 47 diputats elegits pels ciutadans de Catalunya, és a dir el 74 %; han votat contra el diàleg 274 dels 303 diputats elegits a la resta de circumscripcions, és a dir el 90%.
Antagonisme irresoluble. Per primera vegada en 35 anys el PSC ha trencat la disciplina de vot del grup parlamentari socialista del PSOE. Aquest fet ha deixat en segon terme el radical antagonisme entre la voluntat de Catalunya i la voluntat del Regne d’Espanya amb aquesta votació. Aquest resultat ha fet ressonar al Congrés de Diputats el “nunca, nada” que va llançar Antonio Maura el desembre de 1918 davant la primera proposta d’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Francesc Cambó havia demanat: “en tot allò que hom reconegui com a propi de la jurisdicció de Catalunya, la sobirania del poble català cal que sigui absoluta”. Maura, que estava a l’oposició, va fer una melodramàtic al·legat sobre el “manto inconsútil” de la sobirania nacional espanyola. Com el llençol que va embolcallar el cos de Jesús crucificat la sobirania espanyola no es podia descosir. Entre moltes altres coses va afirmar que ningú pot escollir la seva mare, un argument recuperat per Carme Chacón. L’al·legat del repressor de la Setmana Tràgica va aixecar l’entusiasme patriòtic dels dos partits monàrquics, liberal i conservador. Davant la negativa tancada de la majoria espanyola, tots els diputats elegits a Catalunya, inclòs Largo Caballero, diputat per Barcelona, van abandonar el Congrés de Diputats. Abans de marxar Cambó va constatar: “les seves conviccions topen amb les nostres conviccions i els seus sentiments amb els nostres sentiments”.
La legalitat espanyola. Alfredo Rubalcaba ha sintetitzat la confrontació irresoluble quan ha declarat que el PSC està amb la majoria de Catalunya i el PSOE amb la majoria d’Espanya. Aquesta confrontació de voluntats no el preocupa perquè l’adscripció de Catalunya a Espanya no és voluntària sinó obligatòria. La majoria espanyola està convençuda que l’aprovació de la Constitució espanyola pel poble català en referèndum l’any 1978, legitima la imposició de la seva voluntat sobre la dels catalans. La legalitat espanyola es considera legítima perquè amaga dos fets transcendentals: el primer, que Catalunya va ser annexionada al Regne d’Espanya per la força de les armes l’any 1714 i que durant tres segles ha resistit, dolorosament, contra aquesta annexió. El segon, que la majoria de ciutadans de Catalunya ha retirat el suport a la Constitució de 1978 des del moment que el Tribunal Constitucional va modificar l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català, l’any 2006. La sentència contra l’Estatut va trencar el pacte de 1978 perquè va infringir el seu article 152,2 que garantia que un Estatut aprovat en referèndum només podia ser modificat en referèndum.
La legalitat democràtica internacional. La diferència entre el “nunca, nada” de Maura de l’any 1918 és que aleshores la legalitat internacional admetia el dret de conquesta. Per exemple el Sud Tirol va ser annexionat a Itàlia perquè el seu exèrcit el va ocupar a les darreres setmanes de la Primera Gran Guerra. En canvi avui l’ordre mundial, la Carta de les Nacions Unides, ha abolit el dret de conquesta i es fonamenta en el dret a l’autodeterminació. Segons el PP i el PSOE la legalitat espanyola fa impossible la consulta. En canvi la Cort Internacional de Justícia ha establert en la seva sentència sobre Kosovo: “Quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona”.
Cas català, conflicte internacional. El resultat de la moció sobre el diàleg per una consulta demostra que el poble català no pot plantejar el seu conflicte amb el Regne d’Espanya com un afer intern espanyol. Aquesta és una via abocada al fracàs com ho demostra el refús a iniciar el diàleg. Però li queda la via de presentar els nostres drets i les nostres aspiracions a les institucions que la comunitat democràtica internacional ha creat per defensar els pobles indefensos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!