En democràcia, com en els testaments, l’última voluntat dels ciutadans de Catalunya és la que val. Hem de recordar aquest fet elemental a tots els que al·leguen que la Constitució Espanyola està legitimada per Catalunya perquè fa 35 anys va ser aprovada amb una majoria més alta i un índex de participació més elevat que als referèndums dels Estatuts de 1979 i de 2006. Aquest és el gran argument, per exemple, del periodista José Antonio Zarzalejos a un article publicat el dia 13/01/2013 a La Vanguardia per afirmar que els ciutadans de Catalunya s’han adherit majoritàriament a la legalitat constitucional. Si tant segurs estan d’aquesta adhesió, perquè la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut no va fallar repetir tot el procés de l’Estatut i sotmetre’l a referèndum tal com exigeix la Constitució espanyola? Els conceptes de democràcia i legalitat estan encadenats, tal com compartim amb el Sr. Zarzalejos. En efecte no hi pot haver una legalitat que contravingui l’última voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum l’any 2006, com passa des de la sentència constitucional de 2010. Des d’aleshores Catalunya es regeix per un Estatut diferent del que van aprovar els seus ciutadans en referèndum i el Govern espanyol, per exemple el ministre Wert, legisla contra l’Estatut aprovat pels ciutadans de Catalunya que establia el caràcter preferent de la llengua catalana.
La sentència que va modificar l’Estatut és una conculcació flagrant de l’article 152.2 de la C.E. que estableix “una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. Si els magistrats consideraven anticonstitucionals alguns articles de l’Estatut, la seva mateixa Constitució determinava que no estaven facultats per a modificar-lo. Només podien ordenar la repetició de tot el procediment per adequar el text a la seva interpretació. El final d’aquest procés era un referèndum dels electors inscrits en els censos corresponents. Ho va exigir el President de la Generalitat Pasqual Margall quan va dir: “si l’Estatut és modificat hem de tornar a votar!”. Si el Sr. Zarzalejos té conviccions democràtiques arrelades hauria de tenir la seguretat que els ciutadans de Catalunya continuen adherits a la legalitat constitucional després d’una sentència que ha representa una reforma constitucional en tota regla. Pel cap baix hi ha dels seus punts, el 152.2, que ha estat anul·lat a la pràctica per uns magistrats que no tenen cap legitimitat per fer-ho.
La violència jurídica d’aquesta situació va incidir de manera tant aguda en el sentit de dignitat i justícia dels catalans que un milió de persones es van manifestar el 10 de juliol d’aquell any. Els dirigents de l’Estat espanyol van romandre impassibles. Dos anys després un milió i mig de ciutadans van omplir els carrers de Barcelona demanant independència. Però no la volen imposar a la resta dels seus conciutadans; reclamen un nou referèndum. En certa manera exigeixen el plebiscit pendent després de la modificació de l’Estatut que estableix l’article 152.2 de la Constitució. El poble català a les eleccions de novembre de 2012 va tornar a expressar la seva última voluntat i va donar la majoria als partits que propugnen un referèndum amb una alternativa diferent a la del referèndum constitucional de 1978. Aleshores els ciutadans de Catalunya només van poder decidir entre el manteniment de la legalitat franquista o la nova legalitat de la monarquia parlamentària.
Ara la Declaració de Sobirania recupera el dret a l’autodeterminació del poble català que defensaven tots els partits antifranquistes en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya. Aquest demanava el restabliment dels principis i institucions de l’Estatut autonomia de 1932 com a expressió del dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret apel·la a la legalitat internacional i defensa que els ciutadans de Catalunya puguin triar entre o bé la Constitució espanyola tal com l’interpreta la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, o l’establiment d’un Estat propi. Tots els demòcrates del món, inclosos els espanyols, han de donar suport a aquesta demanda si volen estat segurs que Catalunya forma part d’Espanya de manera voluntària i no com a resultat del dret de conquesta. Catalunya va ser annexionada per la força al Regne de Castella l’any 1714 basant-se en aquest dret; després va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya. Aquest fet ens porta a la interpretació de la història del Sr. Zarzalejos, que deixem per un proper escrit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!