La nació catalana no ha pogut exercir el dret a decidir, per això no ha estat admesa com a protagonista en el procés de construcció de la Unió Europea, plantejada com una aliança entre Estats. Ara el catalanisme té el repte ideològic i polític de fer compatibles la seva reivindicació de la sobirania enfront dels Estats Espanyol i francès amb la seva voluntat de cedir-ne una part, abans d’haver-la recuperada a les noves institucions europees.
La via democràtica a la sobirania del poble català passa per reclamar alhora el seu dret a decidir i la construcció d?un veritable Estat europeu. Aquesta doble reclamació no és contradictòria, però exigeix un replantejament ideològic important. Començant per la revisió de la història europea. Hi ha poques històries d?Europa i la majoria són juxtaposicions de les històries nacionals elaborades per les Acadèmies i les Universitats estatals. Escriure i divulgar una història que mostri les potències militars i polítiques que han establert les fronteres com a poders circumstancials i a les poblacions estables sobre els seus territoris històrics que han estat conquerits, sotmesos, repartits, com els veritables protagonistes de la història. Només la història econòmica quan té present les condicions de la fertilitat de la terra, dels recursos naturals o dels avenços tecnològics se sostreu en part als relats nacionals que han construït els diferents Estats per legitimar-se.
Amb una perspectiva històrica conjunta d’Europa en la que les potències, els estats i les seves fronteres apareixen i desapareixen el seu futur no serà inevitablement format pels actual 27 estats, sinó que apareixeran molts altres protagonistes, des d?Escòcia a Còrsega, des del Veneto a Galiza, passant lògicament pels Països Catalans. Des d?aquesta perspectiva veurem el Regne d?Espanya o la República Francesa tant transitòries com l?Imperi Austro-húngar i les reticències dels seus dirigents i de part de l?opinió pública a avançar vers una veritable Constitució europea, més enllà d?un tractat diplomàtic, una reminiscència tant obsoleta com el patriotisme austro-húngar.
Per construir el nou Estat europeu són imprescindibles autèntiques forces polítiques d?àmbit europeu; és a dir no agrupacions de partits estatals que invoquen les mitologies històriques dels respectius estats, sinó autèntics partits europeus. Forces polítiques que hagin elaborat la seva declaració ideològica que plasmi la seva visió del passat de les nacions del continent, del present i del futur d?Europa en una Humanitat que camina cap els 9.000 milions de membres.
En aparença aquesta demanda entra en contradicció sobre la gran opció estratègica del catalanisme polític establerta per Valentí Almirall fa 130 anys: l?establiment de partits de partits d?obediència catalana. Però només en aparença, perquè els partits catalans només poden formar part de forces polítiques europees que els reconeguin com a tals i no com una delegació d?algun partit espanyol o francès.
El sobiranisme català no ha de ser passiu sinó actiu en la formulació ideològica i la constitució d?aquests partits i aquesta és una aposta d?enorme transcendència a mig termini. No n’hi ha prou amb l’existència d’un grup parlamentari heterogeni al Parlament europeu, cal organitzar una autèntica federació de partits que defensin l’Europa de les Nacions, amb el seu Congrés, el seu programa i els seus òrgans de deliberació i d’acció política. Aquesta federació ha d’elaborar el seu projecte de Constitució europea, començant amb el reconeixement de les nacions històriques com a subjectes i parts contractants del pacte constitucional.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
JA TENIM SELECCIONS
Wednesday, March 14th, 2007
No en tenien prou, els nacionalistes, d’anar tocant allò que no sona amb la seva ridícula reivindicació de tenir seleccions esportives pròpies que ara ho acaben d’esguerrar del tot. Era una proposta que ja venia de l’època del franquisme, i que després s’havien fet seva en més d’una ocasió els homes de seny del PP i companyia. Si només els Estats tenen dret a disputar competicions internacionals amb seleccions nacionals, les regions al que poden aspirar, si és que els fa tanta il·lusió això d’estrenar camiseta pròpia, és a competir amb altres regions. El franquisme, més tancat en sí mateix proposava una mena de competició entre regions, que després van canviar de nom per dir-ne comunitats autònomes. I els espanyols de pro, quan algú els reclamava desvertebrar la Mare Pàtria també en el camp de l’esport, responien que en tot cas el que podien fer eren partits de costellada, que era tot el que permetia la legislació vigent.
Doncs bé, ara, tota aquesta argumentació de l’espanyolisme de sempre queda descol·locada quan és la mateixa ERC de l’inefable Carod Rovira qui els proposa institucionalitzar aquests partits de costellada. Catalunya, en lloc d’aspirar a competir amb els països de veritat, com ara Espanya, França, Itàlia o Alemanya podria competir amb Macau, el Friül, o la Bretanya (no la Gran Bretanya), a part lògicament també amb el País Basc o Galícia. Amb això s’aconsegueix satisfer els nacionalistes que els fa tanta il·lusió (il·lusió ve d’il·lús) competir internacionalment, però sobretot es deixa clar que hi ha unes competicions per als Estats, les competicions de primera, i unes competicions per a les regions (que els nacionalistes les poden anomenar com vulguin), que serien les competicions de segona. De la mateixa manera que hi ha els Jocs Olímpics i després hi ha també els Paralímpics, doncs hi hauria aquests altres que en podríem anomenar els Miniolímpics o el Subolímpics. La jugada és bona, i és extrany que no se’ls hagués ocorregut abans a la gent del Partit Popular, perquè si s’aconsegueix aquesta mena de segona divisió, quedarà clar que tothom pot competir: els Estats amb els Estats i les regions amb les regions. Així ja no tindrien sentit les reivindicacions pro seleccions: si algú està competint com a regió, per passar a la categoria dels Estats hauria d’aconseguir això: ser una Estat. Palestina i Kosovo podrien jugar primer com a regions i d’aquí a un temps ja ho podrien fer amb els grans, com a Estats. Però Catalunya hauria de deixar les seves reivindicacions, almenys mentre no tingui estat, i hauria de renunciar a aquelles seleccions que en aquests moments té (encara que siguin d’esports minoritaris) que estan competint amb els Estats. Domino!
El perill està en què aquesta genial proposta acabi fracassant perquè països com Escòcia, País de Gal·les, o les Fer-Oer, que sense ser Estat ja competeixen en la majoria dels Esports majoritaris amb els altres Estats (fulbol, rugbi, etc), no vulguin perdre aquest privilegi i per tant no vulguin baixar a segona divisió.
Felicitats per l’article !
És excel.lent !
Felicitats per l’article !
És excel.lent !
Benvolgut Josep,
Em sembla molt benintencionada tota la sèrie que fas, i molt útil, plena de suggeriments; però no puc estar gens d’acord amb certs extrems d’aquesta entrada concreta.
–1er) no es pot comptar Rússia com a externa a Europa, ni considerar cap unitat europea que no inclogui Rússia.
–2on) la teva afirmació segons la qual Europa és "[u]n continent que ha contribuït com cap altre al progrés de la civilització" és d’un eurocentrisme increïblement acrític: Europa ha contribuït com cap altre continent al progrés de la cultura _europea_. Punt.
–3er) potser convindria d’especificar a costa de qui ha bastit Europa tant de "benestar" i de "democràcia" (de la resta del món, vaja), i, de passada, també convindria puntualitzar que el poc que el sistema actual té de vivible ha estat arrencat per les classes populars amb molta lluita i, en concret, amb molta sang.
–4rt) planteges el futur de l’anomenada Europa unida com un únic Estat compost directament per les diverses nacions (o potser com a una confederació d’estats-nació coindicidents amb les nacions reals). Això, diguem-ne, és molt bonic, però no té cap base: la intencionalitat política de la UE no va pas en aquesta línia, ni hi ha res que permeti pensar que ha de canviar. La intencionalitat política de la UE: a) va en la línia de convertir-se en una gran potència que exploti el tercer món més i millor que els EUA i el Japó; b) parteix exclusivament dels estats opressors constituïts, i no té la menor intenció de deixar respirar les nacions oprimides; c) i, si va en la línia de la unificació estatal, serà, d’una banda, per a implantar un neoliberalisme salvatge amb els poders públics fent tasca policíaca en defensa dels interessos de les grans corporacions privades, i, de l’altra, per a multiplicar per trenta o quaranta la capacitat etnocida. Sigui com sigui, la UE és una trampa; i la unificació estatal paneuropea, una trampa mortal de necessitat. Si doncs hi ha tanta gent que creu que la Catalunya independent ha d’ésser membre de la UE, així sia; però el pas a l’Estat és imprescindible (en això penso que coincidim); i no ens podem plantejar ni en broma ser reabsorbits per la UE. Si avui els estats opressors ens tracten com ens tracten, ¿penses que la cosa fóra millor amb un nou amo molt més extens i poderós?