Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

25 de febrer de 2007
Sense categoria
1 comentari

La via democràtica a la sobirania(5): Monarquia i oligarquia espanyoles

      Una de les tasques ideològiques més urgents de la via democràtica a la sobirania és desmuntar la imatge triomfalista d’Espanya. Aparentment avui no hi ha el ?gap? que històricament ha existit entre el projecte europeïtzant del catalanisme i l’endarreriment i l’obscurantisme endèmic de l’Estat Espanyol. El nacionalisme català va lluitar primer contra la primera Restauració, després contra la Dictadura de Primo de Ribera i finalment contra el règim criminal del General Franco. Hi havia un abisme entre els plantejaments catalans democràtics, industrials, avançats culturalment i la realitat d’un Regne d’Espanya obsolet, controlat per caps militars i eclesiàstics, terratinents i cacics, amb altes taxes d’analfabetisme i una universitat vergonyosa. En canvi, a partir del desenvolupament econòmic dels anys seixanta i amb la Transició l’esquerda entre la realitat catalana i l’espanyola que tant impulsava el catalanisme sembla haver-se reomplert. Sembla que s’han invertit els termes: l’enorme potència de les grans empreses amb seu a Madrid, mentre Catalunya es desindustrialitza; l’entrada del Regne d’Espanya a la Unió Europea i a la moneda única; la concentració dels mitjans de comunicació i de cultura a la capital, mentre la cultura catalana sembla enfonsar-se com el Titànic; l’acumulació de poder polític a l’administració central malgrat la creació de l’estat autonòmic.

     Però sota les aparences modernitzadores de l’Estat Espanyol continuen les estructures oligàrquiques de sempre: la concentració de poder econòmic i la baixa qualitat democràtica de les institucions. Darrera de les grans façanes fetes per l’especulació urbanística hi ha els preus dels habitatges més cars d’Europa en relació amb els sous. Darrera de la gran banca, de Telefònica, d’Endesa, de Repsol no hi ha cap base tecnològica pròpia. Darrera de la segona o tercera llengua del món, l’espanyol, només hi ha televisió escombraria, poquíssimes revistes científiques de rellevància. Darrera d’una Transició política presentada com a modèlica només hi ha la impunitat dels crims del franquisme i la manca de referents polítics i morals per a la ciutadania que aquest fet comporta. Repeteixo les paraules premonitòries d’Alexandre Galí: ?L’europeïtzació s’imposa a Espanya d’una manera fatal, o sigui de la pitjor manera que un poble es pot europeïtzar: superficialment, a remolc, sense arribar a l’essència?. Denunciar aquesta superficialitat, tant buida com els ?galàctics? del Real Madrid és una de les batalles cabdals del sobiranisme per assolir l’hegemonia.

     El procés de concentració del poder econòmic espanyol s’ha accelerat amb la Transició. El nucli central de l’oligarquia constituït pels Botín, els March, els Entrecanales, les Koplowitz, els Polanco, els Albertos, els Abelló, entre uns pocs més escollits, han acaparat les obres públiques finançades amb fons europeus, les adjudicacions de telefonia mòbil, els grans contractes estatals, entre d’altres ?chollos?. Per aconseguir-ho, d’un costat, han invertit grans sumes de diners en els principals mitjans de comunicació, tant de manera directe, com en despeses publicitàries enormes per controlar-los. A cap país d’Europa els dominicals ofereixen l’enorme quantitat de suplements i regals que fa la premsa espanyola degudament esponsoritzada per les grans empreses. De l’altre aquest pinyol oligàrquic ha mantingut les tradicionals relacions amb els alts cossos burocràtics: els advocats de l’Estat, els enginyers de l’Estat, els serveis d’estudis del Banc d’Espanya, els més alts cossos del sistema judicial, els generals de les forces armades i dels serveis d’informació, els cossos diplomàtics, les reials acadèmies, certs catedràtics d’universitat, etc. D’aquesta anella surten els grans administradors de les grans fortunes. Un cas paradigmàtic és el de Florentino Pérez: fill d’un petit botiguer de Madrid, estudia enginyeria de ports i camins; en acabar la carrera un catedràtic l’introdueix a la política a l’Ajuntament de Madrid, en l’àrea d’urbanisme; pel seu compte entra en els mitjans de comunicació fundant ?La Guía del Ocio?, que li proporcionarà molts contactes amb periodistes; en l’Operació Reformista es converteix en l’home de confiança de Miquel Roca a Madrid; quan aquesta fracassa compra una petita empresa de construcció en fallida a la que la Generalitat atorga obres per compensar-lo; amb un seguit de caramboles es converteix en la cara visible de la constructora dels Albertos i d’aquí salta a la presidència del Real Madrid. Però sent president del Madrid el Sr. Botín, president del Banc de Santander no vol negociar compra-vendes de grans empreses amb ell, sinó amb els propietaris que hi ha al seu darrera, els Albertos i l’Abelló.

    Formant part d’aquesta segona anella de l’oligarquia espanyola hi ha el sistema de partits polítics de la segona Restauració. Si la primera Restauració es va fonamentar sobre l’espessa xarxa del caciquisme, la segona es basa en uns partits polítics que guanyen les eleccions a la televisió. Viuen aïllats de la ciutadania, pràcticament no tenen militants ni els necessiten perquè viuen de les subvencions públiques i del finançament il·legal. El contacte amb els votants es fa mitjançant caríssimes campanyes publicitàries, articulades al voltant dels cap de llista. El sistema de llistes tancades fa que, com va dir Alfonso Guerra: ?el que se mueve no sale en la foto?. Després els diputats i els regidors estan lligats per la disciplina de partit i es converteixen en màquines de votar. Els sindicats majoritaris no tenen unes estructures gaire més democràtiques i depenen igualment de les subvencions públiques. Aquesta dependència de l’Estat de les principals forces que han de representar els interessos de la gent més necessitada explica que s’hagi arribat a la precarietat més gran d’Europa, als preus de l’habitatge més inaccessibles sense cap mena de protesta popular. També explica que s’hagi destrossat urbanísticament tota la costa i els voltants de les grans ciutats.

     La cultura de la subvenció ha creat una tercera corona lligada a l’oligarquia espanyola: àmplies capes de la població, en certs casos regions senceres, que viuen del pressupost públic, sense una economia productiva capaç de sostenir amb els seus impostos els serveis públics que reben. Així a Extremadura el 25% dels llocs de treballs són a càrrec de les institucions. L’alternativa a la reforma agrària ha estat el sistema de les ?peonadas?; però l’abast de la transferència de rendes va molt més enllà d’aquesta assegurança agrària. Sobre aquesta base social es poden alimentar els atàvics prejudicis d’arrel antisemita contra el poble català.

    La monarquia és la clau de volta que relliga tot el sistema. Comença l’any el 6 de gener amb la ?Pascua Militar? que aplega el nucli més dur de la dinastia borbònica, el seu exèrcit. Després al llarg dels mesos inaugura solemnement l’any judicial, presideix algun inici de curs a alguna universitat, aplega tot el cos judicial i així segueix amb tots els alts cossos burocràtics de l’Estat. Amb l’oligarquia financera els contactes són més continuats, especialment amb les caceres que s’organitzen els caps de setmana, continuant la tradició que tan bé va reflectir la pel·lícula ?La Escopeta Nacional?. Només els més escollits acompanyen el monarca a caçar ossos a Rússia. La família reial amb els seus casaments, els seus embarassos i nous membres i en general amb tots els seus moviments que són la primera plana de la premsa del cor representen el lligam més fort per aconseguir el consentiment de la majoria de la població.

     Qualsevol observador atent s’adona que tot aquest edifici que sembla tant impressionant és molt més fràgil del que aparenta. Perquè l’oligarquia i la monarquia postfranquista han hagut de sacrificar la tradició republicana dels pobles de la península. Només han mantingut, rentant-li la cara, la tradició històrica espanyola més tenebrosa, la borbònica, que des del règim criminal del General Franco es remunta fins a la Inquisició. Com afirma l’historiador de l’Alemanya contemporània Winkler la característica pròpia de la cultura política d’Occident és el debat. Un debat que permet abordar el passat sense tabús, inclosos els crims més atroços de la pròpia història. En aquest bloc no pot desenvolupar el tema, però només la revisió del passat històric alemany li ha permès superar la ideologia prussiana, militarista, autoritària i expansionista que Bismark i els diferents kaisers van introduir com a pròpia de la mentalitat germànica, i que estretament unida a la idea de la seva unitat, va portar els alemanys a dues guerres mundials. Avui Alemanya ha superat, totalment, aquesta passat gràcies a la reinterpretació democràtica de la seva història. Al Regne d’Espanya s’ignora totalment el debat de fons i, per tant la seva història. No se’n volen adonar però aquest és un dels grans punts febles del règim post-franquista. La feblesa actual de totes les branques del nacionalisme català prové de no denunciar aquesta situació i d’haver-se deixat absorvir pel sistema.

  1. Estic totalment d’acord amb les descripcions que has anat exposant en els teus articles.

    Ara el que toca però es crear una opinió pública per posar en evidencia aquesta historia.

    Però per fer-ho s’ha de "forçar" la maquinaria mediàtica i civil des de tots els fronts. Cadascun des de les seves possibilitats i sobretot s’ha de començar des de les Universitats.

    També s’hauria d’aprofitat de la "neutralitat" europea per cercar complicitats i si cal fer les denuncies pertinents als tribunals de justícia d’Europa.

    Respecte el que dius d’Alemanya, l’experiència que jo tinc, es que aquesta revisió de la seva historia més nacionalista ha estat dirigida pels propis intel·lectuals alemanys que han tingut tota la facilitat gràcies a la supervisió dels Americans.

    Avui en dia, encara es pot veure setmanalment reportatges del horror nazi en les televisions publiques.

    La nostra TV3 tindria que tenir un programa setmanal explicant les barbaritats dels nacional-catolicisme i del que avui en dia encara impera. El llibre "Els assassins de Franco", seria un bon guió pel programa.

    Però penso que ara per ara, amb el PSC al poder ho tenim molt magre.

    Endavant i Salut , república i Independència!.

    Manel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!