Josep Pinyol

Al cap de quaranta anys de la gran onada immigratòria dels anys seixanta la teoria de Catalunya com a ?terra de marca? capaç d’assimilar qualsevol onada d’immigració s’ha demostrat falsa. I té moltes possibilitats de continuar sent falsa pel que fa a la onada d’immigració extracomunitària actual. No s’ha reproduït la integració espontània que s’havia donat en onades anteriors, en primer lloc, pel seu enorme volum i la seva concentració urbanística en les àrees metropolitanes, que ha creat amplíssims nuclis de població aïllats de la llengua i la cultura catalana. En segon lloc per la irrupció de la televisió i de la cultura audiovisual en general que ha trastocat els paràmetres de socialització veïnal i familiar d’èpoques anteriors que amarava de manera natural els nouvinguts i en especial els seus fills de la llengua i la identitat del país. Davant d’aquests enormes terratrèmols que poden suposar la desaparició de nacions, la Constitució vigent i l’Estatut de 1979, no va retornar-nos el grau de sobirania imprescindible per a sobreviure. La monarquia constitucional reconeixia la nostra cultura i identitat com a minoria nacional, i això era una millora sobre la persecució de la dictadura franquista. Però només reconeixia el dret a l’adscripció voluntària d’uns ciutadans espanyols a una llengua, amb dret a tenir mitjans de comunicació en aquesta i d’utilitzar-la en les institucions públiques. Ens oferia el tracte de minoria nacional; minoria nacional dintre del conjunt territorial espanyol i fins i tot minoria nacional en la nostra pròpia terra. Perquè no reconeixia Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears com una nació amb el seu territori històric que té dret a preservar dintre seu àmbit geogràfic les seves llengua, cultura i identitat. Els sis canals de televisió d’àmbit estatal i els dos d’àmbit del Principat projecta amb nitidesa la nostra situació de minoria nacional; només cal confrontar aquest model amb la delimitació territorial de les llengües a estats plurinacionals com Suïssa, Bèlgica o el Canadà.

La legitimació de la Constitució de 1978 per part de Convergència i Unió, el PSC-PSOE i el PSUC ha provocat que aquesta concepció del nostre poble com a minoria nacional hagi penetrat en els darrers trenta anys profundament en la mentalitat col·lectiva. La defensa de la catalanitat massa sovint ha passat a entendre’s com a defensa d’una comunitat catalanoparlant, dipositària de les essències d’una pàtria assetjada. CiU s’ha presentat com el partit ?català?, defensor de la causa nacional tant davant el partit ?sucursalista? (PSC-PSOE), com del Govern de Madrid, amb qui malgrat s’ha entès sempre que ha calgut. El PSC-PSOE es presenta com el mirall de la ?realitat social? d’una Catalunya plural nacionalment, davant d’un nacionalisme que ignora ?la Catalunya real?. El PSC-PSOE invoca la ?realitat social? d’avui per petrificar-la, per a legitimar el seu suport a l règim monàrquic. El 30% de fracàs escolar, els treballs precaris i l’habitatge inaccessible també formen part de la ?realitat social?, però tothom proclama que no ens hi podem resignar. Només els privilegiats invoquen les lleis del mercat i la no-intervenció dels poders públics per mantenir la ?realitat social? que els afavoreix.

Després de la gran erupció volcànica de la immigració de les dècades passades i enmig de la rèplica extracomunitària actual la societat catalana és un magma sense solidificar Coexisteixen tendències contradictòries com el fet que la majoria de la població hagi nascut al nostre país i que el 90% de la població conegui el català, però en canvi el seu ús social sigui baix i en descens. La proporció cada vegada més elevada de matrimonis mixtos fa difícil delimitar dues comunitats ètniques a casa nostra. A nivell de sentit de pertinença, segons les enquestes el percentatge de població que se sent només espanyola o més espanyola que catalana no arriba al 20%, mentre que el 40 % se sent tant catalana com espanyola i el restant 40 % se sent més catalana que espanyola o només catalana. Per això, en l’actual estat pastós, la direcció política que prengui el nostre poble té una importància determinant no ja per encaminar-la cap a la independència sinó per la supervivència mateixa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana.

El sobiranisme ha d’evitar dos perills principals si vol assolir l’hegemonia en els propers anys.

El primer és erigir-se com a capdavantera d’una part de la societat catalana autoproclamada representant autèntica de la nació perquè conserva la seva llengua i cultura, obviant com si tingués una existència passiva, la resta dels ciutadans que no usen habitualment el català i mantenen llaços afectius amb l’Estat Espanyol. El sobiranisme no es pot presentar com la continuadora conseqüent dels postulats verbals de CiU i ser vista per una part dels nostres conciutadans com l’exacerbació dels sentiments identitaris d’una població autòctona victimista i assetjada. El sobiranisme ha d’expandir un discurs capaç d’explicar a tots els ciutadans dels Països Catalans la situació a la que ha arribat la societat catalana després de segles d’existència; com ha influït el seu sistema de valors democràtics i davant el treball en el seu progrés social i en la seva prosperitat en una geografia pobre. En aquesta pedagogia històrica ha de mostrar els efectes de la derrota en la Guerra Civil i de la onada immigratòria dels anys seixanta, així com el que ha representat la monarquia postfranquista i l’oligarquia espanyola que s’ha creat al seu voltant. És a dir ha d’oferir una visió global del nostre passat i el nostre futur en el que tots els ciutadans tinguin protagonisme. El sobiranisme ha de basar-se no només en partits d’obediència catalana, sinó també en sindicats catalans, seleccions esportives catalanes, àmbit català de mitjans de comunicació, etc. Però l’èmfasi no s’ha de situar en la divisió entre les entre organitzacions catalanes i les sucursalistes o espanyoles; el gran eix divisori ha de situar-se entre els diferents projectes de futur. Fins ara les propostes polítiques, econòmiques, urbanístiques, educatives, culturals, televisives, socials, etc. dels partits catalans i dels partits sucursalistes han estat les mateixes. D’aquí surt l’enorme i sistemàtica abstenció electoral del nostre país.

El segon perill del sobiranisme és seguir l’estela de la teoria de la ?realitat social?, posant l’èmfasi en la voluntat actual dels nostres conciutadans. És el perill de l’electoralisme i el tacticisme. És substituir la política com a pedagogia, per la política del ?tot per l’audiència?. Aquests plantejaments a curt termini sobre la volàtil voluntat de l’opinió pública porta a renunciar a l’enfrontament amb el règim monàrquic que ens nega els nostres drets territorials. Quan Josep Lluís Carod-Rovira va parlar de la ?realitat estructural? de la presència del castellà a la nostre terra va obrir una porta extremadament perillosa per al sobiranisme. Antoni Rovira i Virgili ha estat l’autor que més ha insistit en la distinció entre nació i minoria nacional, i un estudiós de la seva obra com és el President d’ERC no pot donar aquest pas intel·lectual. Els legitimadors de la monarquia de Franco volen ignorar la història: per això redueixen la democràcia a la simple voluntat dels ciutadans en un moment donat; per això segons ells la història d’Espanya comença amb la Constitució l’any 1978.

A aquests demòcrates de conveniència cal recordar-los que la democràcia és indestriable de l’estat de dret; no del dret espanyol, sinó del dret universal. La democràcia exigeix el govern de la majoria elegida lliurament per sufragi universal; però, prèviament, el dret ha de determinar el seu àmbit territorial. El cas del Sàhara és il·lustratiu: l’any 1975, el Regne d’Espanya va abandonar la seva antiga ?província? i el Marroc la va ocupar, i va enviar-hi desenes de milers de pobladors. Bona part de la població autòctona va haver de marxar a camps de refugiats a Argèlia i avui la majoria de població de l’antic Sahara Occidental és marroquina. Si apliquem la doctrina de la ?realitat social? avui la població sahariana no té res a decidir. En canvi les Nacions Unides, d’acord amb la legislació internacional només reconeix com a ciutadans amb dret a vot els que estaven censats abans de la invasió alauita. La mateixa doctrina s’ha d’aplicar al cas català: no es pot oblidar ni l’intent de genocidi franquista, totalment impune, ni les onades d’immigració que es van produir en els quaranta anys de Dictadura. El respecte dels drets nacionals  distingeix la immigració de la invasió. Alhora la comprensió de les dificultats dels nousvinguts dona la mesura de la humanitat dels receptors.

El conjunt dels ciutadans catalans s’incorporaran al projecte nacional del sobiranisme en la mida que aquest es diferencii amb fets de la resta de projectes polítics. Ha de vetllar pels drets de tots els ciutadans en tots els camps, no només en el lingüístic i identitari. Així la defensa del model d’immersió lingüística, ha de formar part de la lluita més àmplia del moviment de renovació pedagògica contra el fracàs escolar, la lacra més sagnant del nostre país. La lluita per un àmbit de mitjans de comunicació propi ha de ser un combat contra la televisió-escombraries amb la que les televisions espanyoles omplen les nostres llars, alhora que ajuda a normalitzar la nostra llengua. En la situació magmàtica de la societat catalana el que decidirà la direcció en que se solidificarà la nostra identitat nacional és l’existència d’un projecte nacional operatiu i clarament diferenciat de la continuació de les inèrcies polítiques i socials de la monarquia postfranquista i la seva oligarquia.